marginàlies

L’indiot, en un atac sanguinari, matà una indiota i li rompé tots els ous de la posta. Feia temps que compartien espai i mai no havien tingut cap disputa. Accidentalment i no se sap encara per quins temps –mentre es valoren totes les possibilitats de sanció, segurament- està tancat sol dins un tancat prou ampli. Inquiet, com si conegués l’abast del càstig i que és tractat com un pres, crida i s’estufa en senyal de protesta. Qualcú, innocentment, en el seu posat i els seus gests hi veu penediment i propòsit d’esmena; qualcú altre aventura que crida una altra indiota, encara que no trobi resposta al seu clam. No cal descriure l’escenari de l’indioticidi, però és quan l’imagines i pares esment alhora a la mirada molt més que fuita de l’animal, que t’adones del seu envaniment de fatxenda de baixa estofa i del seu mal fons i pitjor obrar. I és quan et penses que et mira amb descaradura fent voltar el seu moc com si fos una arma desafiant o la seva manera de retre’t a duel, i mostrant-te el seu coll vermell exultant que et vol dir que faria amb tu, amb molt de gust, el que va fer amb la indiota. I sort que en plena frenesia et trobes forces per parar l’embranzida cap a la insensatesa i et dius severament que és un indiot, senzillament un indiot capaç de les pitjors malvestats, això sí.