marginàlies

Un parell de nusos elementals conscients que el pes que han de suportar no passa de moderat: roba de vestir pobra acabada de rentar, llençols gastats per la descurança i el tedi, tovalloles que han perdut totalment la musculatura i la fibra i els costa eixugar… El ganxo poderós que no és nou en paret de marès vella que coneix tots els rigors dels senyors, dels amos, de les madones, dels missatges i del canvi climàtic: gens de nou no li venen les onades de calor extrema ni el fred polar que s’atreveix a badocar a la mar nostra. Una corda de plàstic acomplexada per no ser de pita i propensa a cedir al pes de la marginalitat i insignificança social i humana. I l’ombra de tot que allarga el dolor que no es vol manifestar, que cerca les voreres per desaparèixer, que s’amaga, que només vol ser si és furtiu. El dolor de l’alcohol, de la metamfetamina, de la ketamina, del crack, de la metadona, de l’èxtasi líquid o de la solitud que no troba garriga. L’ombra del que no es pot estendre que marca l’absurditat que no vol abandonar la vida.