marginàlies

Donant el vistiplau al condicionament de les antigues estances del pagès de Can Gazà –que, efectivament, poden suposar un bon indret per oferir als compromissaris i amics de la nostra causa- el coc gazanenc, Jaume Santandreu, ha retrobat ben desat a la llibreria el recull de Guillem d’Efak “El poeta i la mina” que fa 49 anys va ser editat a Manacor, per iniciativa de Miquel Àngel Riera, en la col·lecció de poesia que anys a venir es convertiria en “El turó”. I sí, ens hem dit, la cultura, de la més destil·lada a la més espontània, també s’aixopluga a cals pobres dels més pobres obrint camins exigentment transitables.

Es tracta d’un recull breu però colpidor i frement; una veritable càrrega de profunditat amb efectes incontestables i duradors.  Els poemes d’en Guillem han ferit de ple el coc i per això n’ha volgut participar els membres de l’equip de responsables. Ens ha fet parar esment, de manera preferent, en el poema que clou el llibre els versos del qual, des de la inconfusible factura efakiana deixa entreveure a la llunyania la miquelangeliana manera de dir:

Pausadament conhortats
migpartint l’horabaixa
retornen els somnis del poeta
i li fan vinclar les branques
tan suaument com la posta de sol
ho fa amb un arbre.
Hi són tots, ineficaços, bells,
desplegant la darrera litúrgia del gest,
cercant una escalfor, tanmateix l’última.
-Tantes ales plegades
i tanta lenta, inexorable mort
saonada de records lluminosos
i potents!-
Tornaren tots sense cridar-los
i així han fet possible la darrera alegria,
la perfecta alegria reposada de l’arbre
que mor amb els somnis intactes,
com la mare que expira sense
dolor, enrevoltada dels seus fills.

Quanta bellesa!