marginàlies

L’encarregat de donar menjar a l’aviram de Can Gazà i recollir els ous dels ponedors escampats arreu de la finca fa temps que va renunciar a seguir el tractament per al càncer de fetge avançat i ja n’ha salvat un de llengua. I sense esperar res ni fer res per esperar, sembla que el seu desistiment a tractar-se es reconverteix en resistència. Fa molts d’anys, una eternitat, que és esclau de l’alcohol i per això podria disputar el deganat de Can Gazà. Sap bé què té i que el temps, en el seu cas, penja d’un fil. I no obstant, alliberat de metges, segueix fumant i afirma que el tabac –no li basten dos-cents quaranta euros mensuals- fa molt més mal a la butxaca que no als pulmons. És de poca alçada, pesa dues unces i fa la sensació que deixa poc espai al raonament i a la imaginació. Tanmateix, però, quan s’asseu on sigui per descansar la feixuguesa del que no s’expressa, del que no vol ser dit ni sentit, podria passar per pensador a punt de ser esculpit en marbre.