marginàlies

Ser res; cerres, en tot cas, de sons somniats. Qui sap si somnis de simis. Com sigui, ens hi jugam la vida, en ser serra mamerra, olla de terra, olla d’aram, patatim-patatam. I també en no ser res; en ser arrua rasa. Ja ho sabem, que no té nom, el món, ni tel la llet aigualida. No costa gens veure que en el mercat de pèrdues només hi guanya qui millor es fotosintetitza. Las es mostra el cel, lluny de l’esma del mar i  prop de l’abisme que fa dringar els ossos que no s’avesen a la fresca. S’eleva la vela i plou menut. Cal  que calli el piano, doncs. Algú toca la carta de qui ja no hi és i cada lletra és un solc a la memòria; un colp i un plec de tristesa. Eficaç i flastomador com la pols de l’era és el silenci amb què puja l’escala de catorze picarols el me que sacrificaran. Cauen els instants més trapelles sobre el llom moll  per l’aigua de l’infant que canta. Amb nocturnitat i traïdorament actua aquest matí que frisa de fugir.