marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

13 d'abril de 2011
0 comentaris

I TANMATEIX…

A les cinc i mitja del matí escassegen les paraules, certament. La majoria de les finestres dels edificis no escupen gens de llum, encara, i el blau intens i intermitent del cotxe patrulla de la guàrdia urbana, dins aquesta queda tan amable, és una exageració punible. Fins i tot el taxista que recull el viatjant de davant ca seva, deixa que les escorrialles del son li afeixuguin les parpelles sense moure-li conversa. I perquè la ràdio del taxi tampoc no posi a prova la fragilitat de la placidesa, canvia d’emissora: de la cavernícola, a un cedé de Joaquin Sabina que posa baixet perquè “Y sin embargo” acompanyi –talment una cançó de bressol- la becaina encantada del viatjant. Porque una casa sin ti es una emboscada, / el pasillo de un tren de madrugada, / un laberinto / sin luz ni vino tinto, / un velo de alquitrán en la mirada…”.

A les sis, l’aeroport es desempereseix de sobte amb l’arribada d’un nombrós grup d’estudiants. Les seves veus de flauta penetren sense gens de misericòrdia i el viatjant fa un gest de desaprovació. Ho veu una de les mestres que els acompanya, que li pica l’ullet de la manera més entremaliada que pot. Tots hem estat nins, no és ver? I tant!

A l’avió fan bondat, però. Un d’ells, parent del comandant pel que podrà sentir el viatjant, el va a saludar a la cabina i presumeix davant els companys de seient.

Arriben deu minuts abans de l’hora prevista i el viatjant, amb temps per esclovellar, decideix anar a Barcelona en bus,  que fa anys que no hi va. I s’estranya que la megafonia adverteixi als passatgers “propera parada” / “prop a parada” en combinació perfecta i reiteració sospitosa amb “próxima parada” / “cerca de parada”.  Això sí, “next stop” és invariable. És divertit, pensa. Com un joc per entretenir la bigarrada clientela.

I tanmateix pensa que encara és més sospitós que ningú no es queixi; que tots donin per bona aquesta mascarada lingüística. I tanmateix, però, s’ho repensa el viatjant; i tanmateix, un país amb la llengua  massacrada és com el passadís d’un tren a la matinada; un laberint, sí, sense gens de llum; un país amb vel de quitrà a la mirada… I torna a cloure els ulls. No hi ha manera d’acabar el son.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.