marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

9 de maig de 2011
0 comentaris

ALBA DE DILLUNS

Els dilluns no són els millors dies per tirar coets i més si inicien setmanes cosseres. Entre glop i glop de cafè bullent s’esvaloten les pensades sense morrió de l’avi, que fa dies que dorm poc i inquiet. Se sent el cos masegat i les mans enrampades, emperesides. I sap que la peresa té memòria d’elefant i força de formiga. Si pogués espantar-la, encara aniria a l’arenal a fer volar l’estel del nét i caçaria mopis, papallones inventades o mostels imaginaris. Sap que tot allò que ha perdut es podria concentrar en un bes, però fa tant d’embalum en sa memòria que la bellesa que percep se’n ressent.

És la fretura, es diu apesarat, que ens ha estimbat a la decadència. Nota com la curiositat se li enrosca a les cames talment les morenes pescades a les esmolles, al temps que es lamenta de no haver seguit el  camí de tot allò que ha llegit. Si d’aquestes lletres viscudes n’hagués fet fugida, hores d’ara hauria sortit de la via làctia. Acabat el cafè sortirà al carrer i es perdrà entre la multitud que el distreu, que el desborda. Entre l’olor dels cossos desconeguts enyorarà la gravetat del celo i la veu trencadissa de la cantant que prefereix, que se li fica sempre entre carn i ungla perquè no pugui rapinyar la densitat del plaer. I tornarà a dir-se que no cal voler volar, que més val morir mirant, sadoll de llum, curull d’oratge.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.