marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

27 d'abril de 2011
0 comentaris

FOGONADA

La pell tota de nit i la lluna a l’esquena de la dona que seu i ret la mirada als esculls. Un piano de cua Steinway harmonitza ràbies i ses notes arriben clares i mansuetament a la rada. Durant tot el dia, l’agressivitat de l’aire ha espantat els virots, que no sabien com esquivar les seves manotades. A les parpelles de qui, su-allà d’ella, mira la línia on fineix l’aigua i comença el deliri, el silenci del coneixement, la cura de l’ànsia, l’exemplaritat del recel.

El poeta barbamec pren bona nota de l’estampa i mira de descriure-la en decasíl·labs. En terra, ran de mar, la catifa de l’estultícia, les agulles de cap de la desmemòria, els pinyols de la covardia, l’estrèpit de les renúncies. Davallen torrents d’oli, que és com dir de vida mòlta, cap al port d’estilogràfiques on hi sojornen el temor i la tremor. No hi ha firmament: estels assaltats per la neciesa pipellegen atemorits. És  ara que rebenta a plorar l’Steinway i un mussol treu la lluna de l’esquena de la dona perquè es faci  càrrec de la desfeta. I retornen els reflexos de plata, els flaixos de tinta, la benignitat de la lletra, la mar de mà.

CÓS D’AGULLA
05.11.2009 | 11.28
TENIR PIETAT
02.04.2021 | 4.15
BANDERES NEGRES AL COR
05.03.2014 | 4.34

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.