marginàlies

Em sec a la cadira plegadissa davant la mar que contrabandeja amb la verdor. Esper el jove que mamà lletrada, lluny del pare, un amo sol almoinant esclaus per conrear pedreres. Passa primer sa mare, pàl·lida, dins el tren mansuet que solca els espadats. Treu el cap per una finestra, la dona, i li relluu la galta ofesa per la tisi, que li prengué l’amat quan més l’acalorava. Entre l’ull i la mirada emmarats s’hi reflecteix el fill tallat de lluna, que camina cap a mi sobre la mar de tenassa. Penja peixos, el jove, al cel vermell i tira pans a l’aigua: set morts per a les plagues que han d’excusar l’espasa dels cabdills i l’evangeli d’un de tants fills caganius de déu. Em pren l’esguard, el jove, i se’m torna mineral la vista. S’atansa cap a mi carregat de braçalets i de paraules, posa una orella comarona al meu ventre per abastar-ne les facultats per parir soledats i em besa la llengua perquè tasti la fatiga de la partença.