marginàlies

Algú, de lluny, diu que no podem evitar el vol de la pena, però sí que els ocells que la porten no facin el niu en nosaltres. No ho entén l’infant que, en el parc ben assolellat, fa volar papers tot aixecant els braços com si n’anellàs els troços esdevinguts aus exòtiques. Si que ho entén el seu avi -avui té cura del net de nou a una- que l’observa amb força atenció. Ho té tot per enyorar, l’avi, i per això escriu les pensades en una llibreta amb la vana intenció de parar el trot de la malenconia.

No li tremola gens la mà en anotar: volen cabells de nina embadalida i es queixen els teixos de no veure-hi clar. Prest celebrarem la pasqua i ningú ja no parla del salpàs.  Aiguasal per a l’agrura que ha tornat molt vella en poc temps. La noblesa de la rebel·lia obliga a no fer cap genuflexió de més. Els dits enyoren pianos i castenyoles per poder distreure convenientment  el desassossec de l’angúnia. S’enlaire un avió en el cel del parc quan l’avi aixeca els ulls de la llibreta. El net el crida perquè el porti al gronxador.