marginàlies

Des de la porta, mira l’estudi i es diu que no trobarà imatge millor per descriure els paratges per on  transita espatlles molles la seva pensa de cada dia més emboliosa: bolígrafs i llapis escampats arreu; clapers de fulls vells que no gosa estripar ni desar per si de cas; papers de mides diverses amb telèfons que ja no recorda de qui són i altres notes entrebancats per grafies indecises o apressades que no és capaç de reconèixer; llibres ben acaramullats vigilant la pila de diaris mal llegits i que el miren  càndidament; i tanta vessa i esperances acuitades. Observa aquell desori calamitós i sent com es barallen els grills dins l’olla en què s’ha convertit la seva memòria.

L’empaita el mal de cap a l’hora d’atendre els afers més urgents i valora si li convé, després de prendre analgèsics, resar un parenostre a santa Quitèria, invocada dels maldecaposos i migranyosos, a més dels que han contret la ràbia. I no pot evitar un somriure franc, malgrat la mollera plena de martellades, en imaginar-se la santa, segons tradició occitana, rentat el seu propi cap decapitat i en la font que emergí del cop que es donà sa testa brutalment seccionada per Germà, el pretendent refusat.

Ha vist imatges de santa Quitèria amb dos caps -el coronat i l’altre en una safata que sosté la mà esquerra de la figura-  i cada cop que en veu una pensa el mateix: haurien de presentar la santa només  amb un cap i amb corona, naturalment: el de la safata. Si no, volen fer creure als creients i devots que la verge i màrtir (occitana o lusitana) era bicèfala i no fora cap. Riu sol, davant aquestes ocurrències, però aviat se li estronca la gràcia en pensar en allò que escrigué fa dies amb determinació: el riure dels morts esventra balenes. I torna a sentir por. Por de res, pot ser; que no passi res, per ventura; o que res no passi del cancell de l’oradura. Por estranya de no tenir-ne. I tanta por extensa el tranquil·litza. I es demana, davant el desori de l’estudi, si no és aquesta casta de por diligent la que el fa ser obstinadament pacient. Manyana ho és molt, la paciència, es repeteix com una lletania. I adusta, gens  amant dels cerimonials. Feinera i discreta, poc donada a l’ostentació.

La paciència vesteix informalment  per no distingir-se de les altres virtuts, diu a ningú mentre es dirigeix a l’ascensor. En veure’s de cos sencer en el mirall de la cabina recorda que es dilluns, que demà li venç el rebut de la hipoteca, que no disposa de líquid i que els bancs només són pacients si poden carregar interessos de demora.