marginàlies

Des del primer dia de casat dinava en aquella escudella que ja emprava el seu besavi i que sa mare incorporà a l’aixovar del fill sabedora de la fascinació que li produïa aquella terrissa que res d’especial no tenia, al seu parer. I sa dona, quan l’hi féu a mans, entengué tot d’una que rebia en custòdia matèria  sagrada. Des de llavors, aquella escudella, que ningú no sabia com s’alliberava dels cops, dinava amb ell.  Mai no ho digué, però amb els gests feia ben coneixedor que el menjar, dins aquell vas, veia augmentats els sabors. Prodigiosament, l’escudella sobrevisqué als quatre fills amb una sola esquerda: la que patí el  mateix dia que morí sa dona.

Havia cuinat llenties, aprofitant que la néta major dinava amb ells. Abans de dinar ja havia tengut un  torn de cap, segons els digué, però se’n reféu tot d’una i sense gens d’esforç. Dinà bé però en pelar la  taronja tornà a sentir un mareig estrany i una corrua de bellumes que li entretenien la vista de l’ull dret.  Entre l’home i la néta l’assegueren a la butaca i mica en mica recobrà el color. Aprofitant la recuperació,  la néta desparà la taula i es preparà per escurar els plats. Començà per l’escudella de l’avi i en passar-la  de la pica de rentar a la d’esbandir, sentí el crit de l’home. Amollà de cop fregall i terrissa per acudir on  eren els avis, i la volada del vas pegà al caire de la pica. No era l’hora de morir-se, sa dona, sostenia  l’home. Vuitanta-dos anys no fan tant de caramull, pensava. No s’adonà de l’esquerda de l’escudella fins  passats quatre dies, durant els quals es renegà a tastar res que no fos aigua i llet amb galetes maries.  Va ser la filla major, que al quart dia i sense haver-li-ho demanat li serví un pancuit. En veure l’esquerda  hi passà un dit per sobre, com si tingués poders per recuperar la llenca de vernís perduda. No féu falta que ni la filla ni la néta li diguessin com i quan s’accidentà la seva escudella. Ell s’hi avança relatant amb  tota mena de detalls la nerviosa escurada de sa néta el dia que morí sa dona. I pren alenada per relatar  com de la manera més lenta i aparentment indolora, sa dona deixà caure l’expressió de la cara i la mà esquerra, moment en el qual l’escudella col·lidí amb el caire de la pica. I rememorant aquest maleït dia,  anant del menjador a la cuina amb l’escudella a la mà havent dinat de sopa de sobre, ha sentit una  punyida just enmig de l’espinada; una picada d’agulla que li ha embambat les mans. Ha vist amb tota nitidesa com l’escudella queia i revivia en un instant tota la solitud acumulada durant els quatre anys i un  dia que fa que és vidu. Entre els dos trossos gairebé bessons en què ha quedat l’escudella en tocar  en terra, hi ha vist la cara de sa dona que el reprèn per ser tan manasses. Lentament recull els dos  bocins i en deixar-los a la pica d’escurar, s’adona que la finestra no li mostra cap panorama. És l’hora, es  diu. Vuitanta-vuit anys acabats de fer comencen a ser moles de molí, es diu. S’asseu a la mateixa  butaca que aquietà per sempre sa dona. No es nota bellumes als ulls ni el cap li balla. Sense l’escudella  del besavi, però…