marginàlies

No som claustrofòbic; per més precisar, el grau d’angoixa que em sobrevé en espais molt tancats és suportable. Fa gairebé vint-i-cinc anys vaig poder constatar aquesta afirmació quan vaig sortir indemne d’un TAC cranial. Em costà molt autocontrolar-me, és clar, però en aquell moment l’amor propi va ser més potent que les ganes de sortir d’aquella sepultura. O no: un amic molt amic té força amor propi i, accidentat, amb tres costelles esfondrades i cops per tot, botà d’una llitera quan, després de fer-li les primeres proves i cures a les urgències hospitalàries, l’infermer pretenien pujar-lo a planta en ascensor.

Se’n feia creus, el bon home, de veure l’amic masegat, amb el dolor que li vessava del gest, però a peu ferm, cridant que per res del món pujaria en elevador. Són tres pisos, mestre, mirava de convèncer-lo l’infermer. Com si són tres mil, li responia ell. Per paga, no pesava poc, aleshores, l’amic molt amic, i pujar-lo a la cadireta entre dos zeladors esdevenia una temeritat. A més, tot d’una trobà l’escala i cap allà que s’anà amb passes curtes i dolorides. Trigà una eternitat a pujar i, a més fatiga, més dolor a la
post dels pits. A cada replà s’hi estava una estona per recobrar l’alè i no li
feia res mostrar el cul, com han de fer els malalts que es preuen, amb aquestes
camisoles ofensives que els adjudiquen sense demanar-ho.

En fi, que encara en riu, l’amic molt amic. Avui, per mor d’una ressonància magnètica a l’espatlla esquerra que em du pel camí de l’amargura, he tornat a comprovar que la claustrofòbia, certament, dicta el seu ordre i aplaca qualsevol insurrecció. Estirat, amb una bata verda semblant –un xic més ridícula, si va a dir ver- a la dels malalts lligada a l’esquena; tenint el nas a quatre dits d’aquella plaça de vori que feia córrer perdigons i petards, intentava fer-me càrrec de la situació. Havia d’estar vint minuts immòbil i estirat d’esquena, una posició que no adopt gairebé mai.

Una ràdio engegada cantava en anglès i parlava en castellà. El tècnic m’ha demanat si volia que l’apagàs i, en lloc d’això, li he demanat, si era possible, canviar d’emissora. M’ha dit que sí, que cap problema, i sense demanar-m’ho ha fet córrer el dial cap a una emissora de música clàssica. Millor?, m’ha demanat amb un somrís tremendament punyeter.

Amb els ulls oberts, ja dins aquella gola fantasmal, m’entrava llum molt blanca només per l’esquerra; a la dreta hi tenia el suport d’aquella enorme petxina oberta. Tanmateix, la pluja encandalosa de sons apagaven el concert. De cop, he sentit com es congriava un etxem. Ja hi som, m’he dit: si el faig, hauran d’interrompre el prova i sant tornem-hi! Amb esforç i sense bategar-me, a força d’implorar pietat, he aconseguit foragitar aquella perillosa coïssor al nas. I just després, controlades les pessigolles nassals,  una picor rabiüda a la planta del preu dret. Redéu!

La cloïssa de vori seguia apagant la música amatent amb les seves sorolloses glopejades de plom i jo a punt de fer l’etxem i desesperat per la picor al peu. Decidit a retre les armes i a acceptar la derrota, s’ha obert la porta de la cambra i el tècnic eixerit m’ha demanat si tot havia anat bé. En haver fet l’etxem s’ha adonat de tot.

Una bona estona, he estat gratant-me el peu; fins que m’he adonat de la fila que devia fer: talment un mico verd espantat.