marginàlies

El pols del cuiner no tremola gens: pren les pinces, agafa un bri finíssim de natura ignota color de carabassa i culmina la seva construcció de quantitat discreta però detallista i de sabors sorprenents. Qui sap jugar amb els gusts té el cel dels plaers guanyat, comenta un dels que contemplen extasiats i per televisió l’escena. I encara més qui sap estructurar-los i adir-los amb l’olfacte refinat i la vista interessada, hi afegeix un altre. Llàstima que siguin tan cars de trobar, aquests poemes gastronòmics, i a preus indignants, rebla el tercer. El quart espectador no diu res. Observa atentament el programa de cuina i el cuiner francès que dels sabors en fa jocs malabars, però no entra en la conversa: es limita a somriure amb força malícia.

He fet mussola a la meva manera -acaba per dir després d’adonar-se que els altres tres el miren amb molt poca condescendència- i no sé si estaré a l’alçada dels vostres eminents paladars. No pateixis, li contesta rebent el primer, mullar pa en la salsa també estimula el refinament.

No era salada, la mussola, com temia, i sense haver elevat a la setena potència els regusts del peix i dels condiments, no en queda gens. No hi ha res com la naturalitat i la franquesa -indica l’amfitrió després d’assaborir un glop de vi negre de la terra- per molt que puguin incomodar o desconcertat. I els  conta la facècia –que per ell és història- de la monja que enramellava la capella d’un col·legi mallorquí entrats els anys seixanta del segle passat.

La sorprengué un professor castellanoparlant que, admirat per les flors i la manya de la monja en compondre-les, li digué: “Qué bonita está dejando la capilla, sor Francisca”. La monja, mallorquina d’arrel, volgué quedar bé amb el professor i ser sincera al mateix temps, i respongué: “Gracias, por el cumplido, pero la mejor, para esto, es sor Ana, que es una gran ramera”. 

El professor sabia de cert que sor Ana no era allò que li deia sor Francesca. Si estava desconcertat, sosté l’amfitrió, era per no saber què volia dir exactament la monja i per no atrevir-se a demanar-li-ho. Tanmateix la monja no li hagués sabut explicar que, en català, el sufix -era  aplicat a radicals verbals  forma substantius que signifiquen ganes o necessitat imperiosa de realitzar l’acció. En aquest cas, per ventura sor Francesca s’havia extralimitat lingüísticament, però li volia dir que sor Aina tenia la mà trencada a l’hora de fer rams.

Com sigui, emfasitza el convidant, heus aquí la mesura del que ens espera si es compleixen les intencions deconstructives dels nous caps de cuina de l’arxipèlag balear.