marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

28 de maig de 2011
1 comentari

RESOS A LA FUNERALA

L’església on se celebra el funeral per l’amic és lletja; ostentosament poc agradosa; engegadora i tot de qualsevol intent de recolliment. Arribant cinc minuts abans de l’hora assenyalada, som a temps d’assistir al final d’un rosari resat en castellà. Qui el resa, un home grassonet de poca alçada i amb bigotet sospitós, per com diu, no pot negar que és catalanoparlant però que, per respecte a una feligresia cada cop més heterogènia –diria si li ho demanassin- a l’hora dels resos en públic gira la llengua amb molt de gust.

Així i tot, no se senten les respostes a les seves avemaries i gloriapatris: són molts els que parlen baixet entre ells i la resta –la majoria no parroquians- mira de trobar un lloc on reposar la incomoditat. En  acabat el rosari, amb tres minuts de retard sobre l’horari previst, surt l’oficiant que sembla un calc de Wojciech Witold Jaruzelski, el general polonès que ocupà els màxims càrrecs polítics del seu país la dècada dels vuitanta del segle passat.

Parla sense moure cap múscul, talment un dels sants que adornen el retaule del presbiteri. I ho fa amb certa afectació, pronunciant totes les consonants i arrossegant solemnialment les finals. Tanmateix no marca cap diferència entre els recitats litúrgics preceptius i l’homilia, que probablement ha repetit centenars de vegades. “El nostre germà ens ha precedit en el retorn a la Casa del Pare”, diu obviant el cor i sense cap emoció, jaruzelskiament. “La fe és l’únic consol per a la pena”, afegeix amb més  afectació però sense adornar-la amb cap gest, hieràticament i feridora.

Sort que una vintena de cantaires instruïts a bastament fan callar els xiuxiuejos i desvetllen el sopor generalitzat dient Bach i altres responsos gregorians. Tanmateix, aquestes veus benvolents és l’únic recordatori que de nosaltres acceptarà l’amic difunt. Malauradament, però, l’encanteri creat pel cor dura poc: instants abans de la consagració, el capellà adjunt anuncia que quatre voluntaris passaran la bacina tot recordant que la recaptació es destinarà a dir misses en sufragi de l’ànima de l’amic difunt.

Com, no havíem quedat que ja és amb el Pare, l’amic? Si ja hi és, per què necessita misses? Se’ns informà, en tot cas, d’allò recaptat i de la seva traducció en eucaristies? Més i tot, bastaran? Quantes se’n necessiten per aconseguir l’objectiu? Què valen, per tant? Fent-me aquesta mena de preguntes idiotes, en el moment que el capellà elevava l’hòstia –hoc est enim corpus meum– m’ha semblat que portava la casulla morada plena de medalles, com la guerrera de Jaruzelski.

I immediatament se m’ha aparegut el rostre de l’amic, patriota de pedra picada, per demanar-me un poc de respecte, carall!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Quina comèdia tot plegat! No sé com no els fa vergonya donar així l’últim comiat.
    Però també va per tots nosaltres: quan començarem a indignar-nos i deixarem de portar els difunts a les esglésies?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.