Dia 28 de maig d’enguany, el mateix dia que es publicava la resolució de la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats del Govern de les Illes Balears que decreta la segregació dels alumnes per raó de llengua, Bunyola esperava la visita de l’impresident José Ramón Bauzá i es preparà convenientment i pacífica per rebre’l i recordar-li
Cadires baixes de bova esperen els escorpins en trespols de vidres trencats. No hi pengen llums, dels sostre d’aquesta estança resclosida, garatge de borra i morques. La solquen teranyines com lianes a punt per rebre les cabrioles dels micos que diverteixen les feres, la sequera i els agents financers. Les aranyes custodien les històries inacabades,
Em rendesc, amics Jaume i Miquel Àngel: no puc dedicar-vos el post que mereixeu. Mai no he sabut escriure contra rellotge ni a favor dels poderosos. A més, a catorze minuts de l’hora establerta per superar el repte, s’amunteguen les dificultats i les distraccions que no puc espantar. He provat inútilment de passar per escrit
Un helicòpter policíac voltoroneja encabronat pel centre de la ciutat durant més d’una hora. Sembla un aucellot enze i borratxo que no sap on ha d’anar; que no és capaç de sortir del bucle incansable i boig que descriu. L’estrèpit de la nau espanta el ca del veí, és clar, i a sa madona, que
Gonpo Tsering, monjo tibetà de 18 anys, s’ha immolat davant d’un monestir a la província xinesa de Gansu, al nord-oest de la Xina. Segons algunes fonts, mentre s’immolava, ha demanat la llibertat per als tibetans, el retorn del Dalai Lama al Tibet i la llibertat de les llengües. Ja és el setè bonze en una
Dissabte feiner per posar al dia la llista de tasques que s’ajornen per manca de temps i, també, per mandra. Una d’elles me mena altre cop a Joan Mascaró i Fornès, el mallorquí universal que rebutjà una oferta econòmica prou substanciosa del financer –dit en fi- Joan March per seguir el camí exigent de servir
Fileres infinites de galiots caminen sobre la mar submisa sense que ningú no repari en el prodigi. La ciutat ja és del tot inhòspita en abundar més els barrets que no els caps que han d’obrir camí als orats. Els vells imposen les mans als més joves de la nissaga i tot calla. El temps
No hi ha temps que no torni, diu la saviesa popular, per palesar que “al cap de cert temps es repeteixen les circumstàncies anteriors i determinen esdeveniments semblants als que ja havien ocorregut”, segons el Diccionari Alcover-Moll. Quan hom observa els estralls d’aquesta crisi econòmica global tan devastadora i el nombre de víctimes que provoca,
Tenia un nom per ventura excessiu, amorosidament literari i decadent: Obdúlia. I més encara si el passaves a diminutiu, Obdulieta: ocupava més espai el mot escrit que no ella, gairebé. Era una moixa de dos mesos, sense cap més pedigrí que la dignitat intrínseca moixera, que havia de compartir llar nova amb una jove emancipada
Ha tingut un dia nefast que ha acabat a crits, pluja de renecs i alguna amenaça entre dents i expressions força atabalades amb els companys de feina. Com sempre que es baralla, en haver cessat l’excitació sent mal per tot, com si li haguessin donat calça d’arena. Arrossega els peus i el parpelleig, i just
L’eternitat és el record, diu el peix a l’ombra de colors del mariner que plora l’absència de l’estimada al bell mig de la barca de tres veles. Les moles de molí no saben nedar, bon mariner, canta la sirena per mirar d’endolcir-li la mirada que tresca núvols enllà el vol d’altura d’alguna au venturera. Sols
No és temps de segar, però la imatge icònica del segador aombra actituds i persegueix manta ires contingudes. I també l’acompanya l’ombra de l’arbre esqueixat alcoverià que els feia ombra. Els segadors d’un temps que de sol a sol deixaven la suor i l’esquena per poder arribar a un rosegó de pa que els entretenia
Fa deu anys, l’aleshores vicepresident del govern español, Mariano Rajoy, en explicar la catàstrofe del petrolier “Prestige”, fonat a les costes de A Coruña, per minimitzar el desastre i per descriure ensems el fuel que començava a fugir de la nau enfonsada, digué una frase que passarà a la història de no sé de què
El migdia de dissabte a Ciutat és pesat. Encapotat a estones, es resisteix a ser verament autumnal i encara evidencia deliris estivals lluny de la mar. La veïna de baix és afeccionada al reggaeton i mentre fa dissabte n’escolta i en segueix de viva veu les cançons, però el volum no molesta; tampoc no acompanya
Des que sé, via Rajoy, que la Constitució -que ens rebenta com a poble- ens obre les portes de la prosperitat, d’Europa, de l’euro i del món, i que fora d’ella tot és incertesa i males perspectives, sent unes ganes irreprimibles de conèixer a plaer aquest espai hecatòmbic sembrat de paranys i llops afamegats, i