Cadires baixes de bova esperen els escorpins en trespols de vidres trencats.
No hi pengen llums, dels sostre d’aquesta estança resclosida, garatge de borra i morques.
La solquen teranyines com lianes a punt per rebre les cabrioles dels micos que diverteixen les feres, la sequera i els agents financers.
Les aranyes custodien les històries inacabades, les robades als vençuts i a les víctimes dels virtuosos.
Rellueix el cofre de la crònica manipulada i esquarterada; pampallugueja com el diamant tocat per la mà mercadera, merdacanera.
Raja pols, de la font dels anys si és que la vida és semblant a l’aigua de boca.
On són els mots capaços de descriure meticulosament tanta inquietud?
Una agitació hiperventilada, untada d’oli a punt de massatge, a punt de llitera per al desentumiment.
La inquietud que voldria atipar-se de llepolies i algun beuratge semblant a l’absenta, que se la sap llarga i té la mà trencada pels versos i altres calamitats ortogràfiques.
Tremolor de frenopàtic, ànsia de pobre que desbarra i mata.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!