marginàlies

Ha tingut un  dia nefast que ha acabat a crits, pluja de renecs i alguna amenaça entre dents i expressions força atabalades amb els companys de feina. Com sempre que es baralla, en haver cessat l’excitació sent mal per tot, com si li haguessin donat calça d’arena. Arrossega els peus i el parpelleig, i just entrar a la sala es tira a la butaca que sols comparteix amb la cussa. En veure’l, l’animal s’adona que dur la bruta i frisa d’ajeure’s sobre la seva estora.

És incapaç de llegir, és clar, i d’entretenir-se amb res que no tingui forts components apaivagadors. Gairebé sense adonar-se és davant la torre de cedés i no s’entreté gaire a mirar quin escull: Cantates, de Georg Philipp Telemann. No li desplau gens, la tria atzarosa. I li basta sentir els primers compassos de “Seele, lerne dich erkennen!” per desitjar ser en Matthew Arnold Wilkins, l’autor del text de la cantata, de qui no en sap absolutament res; res de res. I de seguida es fa amb un plec i un bolígraf i juga a ser com ell reformant el sentit de les seves expressions, trencant les puntes dels mots, variant el curs de la sentimentalitat:

Per penetrar en la perfecció

de la naturalesa són massa

febles les mans de la saviesa.

I malgrat això, res no és aliè

ni al nostre enginy incansable

ni al nostre insaciable coneixement.

Res no desactiva el desig

d’abastar la carena de cims

de la nostra constitució humana

per tal de poder fer possible

allò que sembla impossible.

El fràgil plomatge de les aus

no els impedeix volar amunt

fins al cercle més alt del cel.

Així, la creativitat procura

la saviesa que imprimeix

solidesa al delit de l’home.

De la foscor més densa

hom n’és capaç de treure

l’espurna que ha d’encendre

l’ardor de les volences.

I així com un poll prova d’agitar

les seves ales tremoloses

per emular el vol dels adults,

la inquietud humana no cessa

d’anhelar més discerniment

i de fixar-se metes cada cop

més elevades, car l’orgull innat

s’incomoda davant les barreres
i es manté en vetlla permanent

per fer l’impossible possible.

Comptant que la nostra percepció

de les coses és noble però

imperfecta, alguns alimenten

l’esperança que és a través

de la mort, que la nit es converteix

en llum eterna, allò que era fragment

en conjunt inseparable

i el dubte en certesa perpètua.