marginàlies

Gonpo Tsering, monjo tibetà de 18 anys, s’ha immolat davant d’un monestir a la província xinesa de Gansu, al nord-oest de la Xina. Segons algunes fonts, mentre s’immolava, ha demanat la llibertat per als tibetans, el retorn del Dalai Lama al Tibet i la llibertat de les llengües. Ja és el setè bonze en una setmana, coincidint amb la celebració a Pequín del XXVIII Congrés del Partit Comunista xinès. Entre aquests hi ha quatre adolescents i una jove mare. Aquestes immolacions (en dos anys se’n tenen constància de seixanta) han provocat la mobilització de milers de tibetans en el comptat d’Huagnan, en la frontera entre el Tíbet i la província xinesa de Qinghai.

No se sap amb certesa quina és, ara mateix, la situació real en el Tibet, però és de suposar que les reaccions de les autoritats xineses a les onades de contestació no seran gens toves.

Cada cop que es té constància d’una immolació, em revé la del bonze vietnamita Thich Quang Duc, el primer cas, segons sembla, que tingué lloc a Saigon, l’11 de juny de 1963. El cor de Thich Quang Duc extranyament no es consumí com la resta del seu cos convertint-se així en una relíquia molt venerada. Els budistes mahāyāna l’honoren com a bodhisattva, un heroi i un ideal de vida.

Però si m’ha colpit de bell nou aquest sacrifici, més m’ha indignat encara el cinisme del secretari regional del PCX en el Tibet, Chen Quanguo, que en resposta a les preguntes sobre aquestes manifestacions ha dit que el govern xinès ha invertit molt en el desenvolupament del Tibet i que Lhasa, la capital, és la ciutat més feliç de la Xina.

Aital demostració de menyspreu repugnant m’ha recordat el cinisme potiner –si és que el cinisme admet adjectius- dels nostres consellers i del nostre impresident Bauzá. La mostra més clara: les respostes a les festasses dels consellers Bosch i Company a Cabrera pagades per tots i que incloïen dinar de llagosta i xampany francès. Per al conseller de deseducació, però, eren allà per gravar un vídeo didàctic del fons marí cabrerenc en el qual ell n’era el protagonista, que per això és ensenyant. Les sortides del conseller Company ja formen part dels annals de les burreries. “A Cabrera no s’hi menja porcella”, o “A Cabrera no s’hi va en taxi”, no forma part de la ironia sinó de la indignitat. Com quan l’impresident Bauzá proclama als quatre vents que ell estima molt, però que molt!, la llengua catalana.