marginàlies

Tenia un nom per ventura excessiu, amorosidament literari i decadent: Obdúlia. I més encara si el passaves a diminutiu, Obdulieta: ocupava més espai el mot escrit que no ella, gairebé. Era una moixa de dos mesos, sense cap més pedigrí que la dignitat intrínseca moixera, que havia de compartir llar nova amb una jove emancipada de fresc. Entrà amb peu indòmit, és clar, juganera i esquiva com correspon a un fèlid que vol exercir amb plenitud l’adaptació social simbiòtica que caracteritza, diuen els qui d’això en saben la maina, i des de fa una eternitat la seva raça.

Quan tingué l’espai avesat, la madona embruixada i el jaç encara per estrenar, un virus força agressiu la menà obligatòriament a cal manescal. El diagnòstic no era gens bo, però calia intentar la remuntada.

Ha lluitat de valent durant tot el cap de setmana i se n’ha sortit. Just avui dematí ha rebut l’alta i anava força etxerevida. S’ha enfilat al sofà, ha menjat i tot, i amb els ulls deia ben clarament que estava a punt de menjar-se el món i la madona. Sa madona es mostrava orgullosa d’Obdúlia, que havia demostrar ser tan determinant com ella. Una supervivent a tenir prou en compte.

En poc temps, però, la bonança ha virat a temporal. De cop i amb rapidesa l’ha envaït l’estupor, ha entrat en coma i ha mort. Tot en un esglai. Només tenia dos mesos però ja s’havia guanyat una llar plena de misteri per descobrir i una pila d’entreteniments per ella sola, una madona marassa i un espai molt més gran que ella -comparable al seu nom de casa bona- en els afectes dels que li amoixonàrem els roncs i els miols que començava a personalitzar.