marginàlies

El migdia de dissabte a Ciutat és pesat. Encapotat a estones, es resisteix a ser verament autumnal i encara evidencia deliris estivals lluny de la mar. La veïna de baix és afeccionada al reggaeton i mentre fa dissabte n’escolta i en segueix de viva veu les cançons, però el volum no molesta; tampoc no acompanya gaire. Abans de dinar és un moment prou propici per a la lectura i més quan tens el cap embromat pel temps i per les sobatudes vàries i de distinta naturalesa patides durant la setmana que conclourà amb molta més pena que no glòria.

I és l’atzar que me mena a l’Odissea traduïda magníficament per Joan F. Mira i al cant vint-i-set, quan Ulisses, vint anys després de la seva eixida, retorna al seu propi palau sota l’aparença d’un vell indigent. Segueix corprenent-me el passatge d’Ulisses segut en el llindar del seu palau fet un llàtzer i el seu fill Telèmac, que sap que és el seu pare, que dóna ordres al porquerol que l’acompanya perquè porti menjar al drapaire:

“Pren tot això i li ho portes a l’hoste, i després el convides
a demanar entre aquests pretendents, un a un, una almoina:
que per a un home indigent no és gens bo el sentiment de vergonya”.

Segueix colpejant-me com el primer pic que ho vaig llegir, aquesta determinació homèrica per servar la dignitat quan hom la mereix. I retorn immediatament als hostes gazanencs i a la seva obstinada lluita per desempallegar-se d’aquesta pallissa vergonyant.

D’aquest cant vint-i-set de l’Odissea, però, segueix atonyinant-me la musculatura de l’ànima la retrobada d’Ulisses amb el seu fidel ca Argos. El troba abandonat, caquèctic. La trobada esgarrinxa:

“I va aixecar les orelles i el cap un gosset que allí jeia,
Argos, el gos de l’intrèpid Ulisses, el que ell va criar-se
temps endarrere, i no va gaudir-ne abans del viatge
a la sagrada Ílion. Amb ell, els joves caçaven,
ja feia temps, moltes cabres munteses, i daines i llebres.
Abandonat, llavors, seia per terra, en absència de l’amo,
sobre un gran munt d’excrements i de fems de vaques i mules,
tota una pila davant del portal fins que no se l’enduien
els servidors d’Ulisses per fer-ne l’adob de les finques.
Allí damunt era on jeia Argos, tot ple de caparres.
I quan s’hi va aproximar Ulisses i el gos el va veure,
va bellugar una mica la cua, abaixà les orelles,
sense poder aixecar-se per córrer a prop del seu amo,
I ell va mirar cap a un altre costat, va retindre una llàgrima,
aconseguint que Eumeu no el veiés i va dir tot d’una:
“És ben estrany, Eumeu, aquest gos que ara jau en la femta.
Sembla d’aspecte molt bell, però jo no sabria amb certesa
Si era veloç, i a més de bonic era bo per a córrer,
o si devia semblar com els gossos de taula de nobles,
els que els seus amos conserven només per poder exhibir-los
Tu, Eumeu, porquerol, li digueres llavors en resposta:
“En realitat, aquest gos és d’algú que ja és mort lluny de casa:
si, en figura i fets, aquest gos fóra encara com era
quan Ulisses l’hagué de deixar per partir cap a Troia,
t’admiraries tot d’una veient la bellesa i l’empenta.
No li escapava, al fons dels racons d’una selva profunda,
cap animal que seguís: si en sabia de pistes i rastres!
Ara li cauen damunt tots els mals: s’ha mort el seu amo
lluny de la pàtria, i les dones no en fan gens de cas i no el cuiden.
Perquè els esclaus, en no haver-hi un senyor que done les ordres
no volen mai treballar tal com cal i complir el seu deure.
Zeus, el de veu potent, redueix la vàlua dels homes
a la meitat el dia que cau damunt ells l’esclavatge”.
Dit això, va entrar en la casa, tan bona de viure-hi,
i es dirigí a la sala, amb aquells pretendents superbiosos,
mentre el destí d’una negra mort s’abaté sobre Argos
en el moment que, després de vint anys, tornà a veure Ulisses”.

Sublim. Una mala fi de lliçons, se’n poden treure d’aquest passatge. Probablement per això, s’enganxa tant a les cames de l’emoció.