marginàlies

Dissabte feiner per posar al dia la llista de tasques que s’ajornen per manca de temps i, també, per mandra. Una d’elles me mena altre cop a Joan Mascaró i Fornès, el mallorquí universal que rebutjà una oferta econòmica prou substanciosa del financer –dit en fi- Joan March per seguir el camí exigent de servir i servar l’ànima. Ell mateix, referint-se a aquesta possibilitat de treballar per al multimilionari margalidà com ell, diu a la introducció de “La creació de la fe” (Editorial Moll. Palma, 1993): “A vegades pensava [es refereix a ell mateix] que es dedicaria a fer doblers i que llavors, cap als trenta anys, es retiraria i dedicaria la seva vida a la cultura i als estudis seriosos. N’hi havia un al seu poble que era un geni fent negocis. Ja havia fet una gran fortuna i només tenia disset anys més que ell”.

Afortunadament per als esperits inquiets, Mascaró digué no als doblers i sí a la recerca permanent de la pau i el coneixement, pròpi i aliens.

De la relectura parcial d’aquest llibre de pensaments joanmascaronians, ara que el vespre vol quedar, en permet a tres que em facin ballar el senderi.

El primer: “El perill del món modern no és el capitalisme ni el comunisme: és la no-intel·ligència de la classe mitjana al servei de les tecnologies: la no-intel·ligència política i burocràtica”.

El segon: “Per damunt de tot, no tengueu mai por. Millor morir que tenir por. Una vida amb por, no val la pena viure-la. La por és un senyal perquè facem alguna cosa i té la seva utilitat: quan ja hi hem fet el que hi podem fer, descansam amb pau”.

I el tercer: “Quan amb una ment clara consideram les idees, som en el camí correcte; però quan amb una ment confusa som posseïts per les idees, som en el camí de la foscor”.