Anava molt emprenyada, la mar, aquest migdia. I les gavines es comportaven com els borratxos mirant de trobar quelcom per omplir el pap. L’aire feia boleiar ganivets, just damunt la península de la Foradada, en territori lul·lià. La calitja impedia precisar el perfil de la costa, però afavoria les tombarelles de la pensa atribolada. L’escuma
Dijous llarder, o gras, i encara no he menjat ensaïmada de tallades. És ben hora d’anar a comprar-ne. Preferesc més el carbassat que la sobrassada. Si no andoi, encara hi arribaré a temps, que el forn nostre tanca tard. Les criatures que van a escola es disfressen, aquesta setmana: tot són ruetes! Fa no-res he
Ahir, dia 27, va fer seixanta-vuit anys que els russos alliberaren el camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau, a Polònia. En aquest complex es combinà l’extermini massiu i l’esclavatge. Les xifres de víctimes són tan bèsties que no aventurar-les. Caic en aquest aniversari gràcies al diari Ara, que, avui, inclou, en les pàgines centrals, una fotografia que
La cua d’un estat gripós amb deixants de febrícula m’ha impedit de participar a l’acte de reconeixement que s’ha fet avui a Josep M. Llompart, al cementiri de Palma, i al que havia compromès la meva assistència. Fa un matí de diumenge radiant però a l’entrecella i a conseqüència de la indisposició s’hi ha instal·lat
La palmera que m’ha esguardat la peripècia vital des que vaig néixer, ha estat esquarterada aquest matí. Tenia més de 60 anys i n’hagués pogut viure molt més si no hagués estat per la voracitat letal del becut vermell (Rhynchophorus ferrugineus), l’escarabat malaisià que des del 2006 fa matx en les palmeres de l’illa. De
Ahir prengué possessió del Bisbat de Mallorca monsenyor Xavier Salinas, valencià nascut enguany fa seixanta-cinc anys. En l’eucaristia, féu l’homilia en català, exceptuant el moment en què es dirigí al nunci Renzo Fratini, que passà al castellà. Canvi d’idioma, per cert, que, sense ànim d’importunar, no entenc perquè el nunci no és castellanoparlant. Millor haver-ho
Era dels qui escrivien la carta als Reis i, amb prou anticipació, la dipositava a la bústia del poble, fet que exasperava el carter, que, al seu torn, la tirava al femer renegant en arameu. Encetant els anys seixanta del segle passat no hi havia moltes juguetes on triar i encara menys en una família
Oriol Jonqueras, president d’Esquerra Republicana de Catalunya, va ser ahir a Palma per participar en els actes de la Diada de Mallorca i a la manifestació del capvespre que arreplegà més de set mil persones, la més nombrosa dels darrers anys, sota el lema: “Els Països Catalans decidim: autodeterminació!”. Després del dinar que organitzà ERC
Les segones festes, especialment de Pasqua i Nadal, tenen un tremp molt especial. Segurament per això, els insensibles a la nostra manera catalanesca de dir i entendre el món i la seva bolla, se les volen carregar. De fet, avui, sant Esteve, no és festa a totes les Illes, només a certs municipis. A Palma
La boira agermanava més que mai Barcelona i Palma. Tant a les set del matí com a les cinc de l’horabaixa, a poca alçada, se n’estenia una mar densa i quieta que abraçava les ciutats d’alenar pesarós. Al Zúrich, el rellotge de la sala fa molt de temps que marca indefectiblement les 5,48. S’estima més
“Rua Fosca” és una obra arriscada que ha superat amb nota màxima el repte de parlar i de tractar amb música una realitat sagnant que interpel·la la nostra, a voltes miserable, condició humana: l’existència dels infants del carrer, els brinquedos da rua que a dures penes sobreviuen –si ho aconsegueixen- en els suburbis de les
Davant la Delegació del Govern de Palma -veritable seu del virregnat que patim-, en acabar la concentració “Per la llengua i per un model educatiu propi”, vaig poder saludar Biel Mesquida. Parlant de tot, en Biel es lamentava del poc cas que s’ha fet al centenari del naixement de Miquel Dolç i als quinze anys
Bunyola, el meu poble, celebrà ahir la tercera edició de la Fira de Santa Catalina. Mai no n’havia tingut, de fira, Bunyola, perquè secularment hem tengut poc a vendre si no era gana; que secularment hem estat pobres de solemnitat, serfs de possessió, carnassa de senyor, com si diguéssim. Modernament, però, sortits una mica de
Per mi voldria la determinació i la grandesa del bolígraf obrer que després d’anys de viure en l’abandó i sense sostre -vull dir sense virolla- torna a escriure, després de dos burots dubitatius, com el dia que s’estrenà. I per deixar dit, abans que la testa atribolada de son amo ho oblidi, que el futur,
Les turmes encimbellades al cap del conseller m’han fet revenir un mot que, per la meva duresa de mollera, se m’atribuí temps enrere manta vegades: turmassot. I si s’arrossegava la erra, encara feria més. I si te la deien amb la boca a dos dits de l’orella, que s’envermellia tot d’una que sentia l’inici del