marginàlies

No és temps de segar, però la imatge icònica del segador aombra actituds i persegueix manta ires contingudes. I també l’acompanya l’ombra de l’arbre esqueixat alcoverià que els feia ombra. Els segadors d’un temps que de sol a sol deixaven la suor i l’esquena per poder arribar a un rosegó de pa que els entretenia la gana i els despertava la rebel·lia, se’n fotrien, d’aquestes beneitures d’estómac conhortat, però tanmateix no esvairien ni la malesa que trota a les totes ni les males herbes que escanyen l’alenada del poble.

Es segar vol anar-hi
amb sa falç ben adentada
i amb s’esquena ben posada
i tot lo dia esser-hi.

I tant que si!

Hi pensava, ahir, i el pensament no m’abandona avui: un insecte forà (el morrut roig) en quinze dies ha mort la palmera que m’ha vetllat el camí i els somnis, i que la meva terra mallorquina havia tardat seixanta anys a fer molt bella. Vius com a calius, per tant!

I, si pot ser, en segar ben arran les inquietuds i els greuges que ens humilien, que l’aigüera que ens ha de portar la frescor reconfortant, sigui ben garrida i cantadora. Que Déu ens do la maina!