marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

21 d'octubre de 2012
0 comentaris

REGALIMS SOLIDIFICATS EN ESTIRAMENT VERTICAL

Fa deu anys, l’aleshores vicepresident del govern español, Mariano Rajoy, en explicar la catàstrofe del petrolier “Prestige”, fonat a les costes de A Coruña, per minimitzar el desastre i per descriure ensems el fuel que començava a fugir de la nau enfonsada, digué una frase que passarà a la història de no sé de què (de l’estupidesa, segur) i que traduïda amb literalitat extrema diu: “s’observen uns regalims solidificats amb aspecte de plastilina en estirament vertical”.

En aquell moment de l’any 2002 el ministre espanyol de Medi Ambient era Jaume Matas, que no obrí boca en cap instant ben segur que per no afegir més regalims solidificats a la Costa da Morte.

Aquesta bestiesa rajoyenca tanmateix no supera aquella altra d’un altre ministre, aquest de l’extinta Unión de Centro Democrático, Jesús Sancho Rof, que el 1981, si no vaig errat, després de la primera mort per l’adulteració massiva d’oli de colza digué sense cap mania que aquella mort havia estat produïda per una “bestiola de la que en coneixem el nom i el primer llinatge; ens falta el segon. És tan petita que, si cau de la taula, es mata”. D’aquest enverinament massiu en moriren més de mil persones d’un total d’afectats que supera els seixanta mil, dels quals uns vint-i-cinc mil en sortiren amb seqüeles irreversibles.

Són dues mostres clamoroses de la juguera que tenen certs polítics amb les paraules per tal de desviar atencions i minimitzar catàstrofes, la més immediata, la seva pròpia incompetència. Sense sortir de l’arxipèlag, aquests dies em sabut que el català que hi parlam és “la llengua cooficial distinta al castellà”. Lluny d’apaivagar aquesta exhibició de beneitura i mala llet, surt Rafel Bosch, l’impertorbable, i diu que la definició no és gens errada; que s’ajusta a la legalitat.

D’aquests regalims solidificats amb aspecte de porqueria oral en estirament vertical no se’n salva la terminologia econòmica. Al rescat econòmic, que implica acceptar que estam en fallida total, se li diu “crèdit en unes condicions favorables”. Les Balears i Pitiüses són espoliades des de fa una eternitat per la metròpoli, això vol dir que són d’una solidaritat tan espantosa com insostenible, però no cal reclamar allò que se’ns roba; cal demanar un crèdit en condicions favorables. I això que fa unes setmanes l’impresident Bauzá s’ufanava de dir que els illencs seríem els primers a sortir de la crisi.

De tot plegat se’n dedueix que rere tots els regalims solidificats amb aspecte de plastilina en estirament vertical observats pels polítics propis i espanyols en qualsevol àmbit s’hi allotja un drama, una catàstrofe, un terrabastall politicosocial d’afectes devastadors.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.