Sota els trens que l’abandó dormen en estacions de deixalles i molsa, la parella de tortugues rondinaires devoren l’herbei en haver copulat apassionadament, i sorollosa. L’aire s’amara de l’olor de vi del celler que fa temps que declina sabent de cert que les seves flaires perviuran als fongs i a les runes. Les bótes de
En temps dels romans, l’architriclinus era la persona encarregada d’ordenar els banquets i de dirigir el servei del menjador. Jo havia sentit l’expressió “arquitriclí”, aplicat al cap dels fàmuls que servien el menjar en els refectoris dels seminaristes. Pensava que en català tenia equivalència –en castellà és architriclino– i sembla que no en té. Tant
Accepta el martelleig de les paraules colades, el pobre de ment i d’oïda còmodament assegut a la sala de l’asil. Concentra el seu tacte en els accents oberts que dringuen com les monedes i les copes riques de cava. Enyora el temps que s’afartava d’ametllons que tractava com si fossin besos negres. Acluca els ulls
Arriba al caló prop del migdia, just en el moment que les gandules i els para-sols es feien amb tota la petita terrassa ran de l’aigua. Troba dos pams de roca i els acapara. Doblega en quatre plecs la tovallola de platja, que fa servir de coixí. Mai no s’ha estès al sol: a la
Sota el sol abrusador, les plantes i els cossiols fan patir. Hom, si hi para esment, sent els anguniosos crecs de les clivelles que torturen tiges i fulles; colors i aromes; vaporositats i solatges. Crida el plany, tanta ardor implacable -cremor que espanta ventalls i ventalles-, i dins cada llàgrima densa, entenimentada, de vida breu,
Res no val ni importa; absolutament res no val la pena: tot està predit i previst. L’extinció s’esdevindrà per mera raó de cansament o d’avorriment. Tots els camins hi porten. N’hi ha de vida agressiva que hi van per autopista; altres de pietat extrema per caminois de cabra o els més atrevits i altres atletes
El temps és un llit d’arnes per comptar, sosté el clochard. Diu que espera un tren i no seu a cap estació: ho fa a la vorera ampla d’una avinguda que presumeix de plataners. El cessant no vol aixecar el cap per no tornar a veure els vellíssims palaus de la misèria que mantenen intacta
Quelcom que no entenia el lligava a les bèsties: veia un ruc i el sentia i viva com un germà; mirava o acaronava un ca i se li presentaven tots els morts de la família amb la cara fada i el posat avorrit; l’oi que li feien les cuques molles es convertien en llàgrimes d’infant
Per mi voldria la impavidesa del foll l’arrogància dels vendavals i la insurrecció del silenci per plantar-me enmig del laberint on ens ha deixat la ignorància i convertir-me en qualsevol dels arbres que no deixen veure cap més bosc que no sigui el de la solitud sense ombra. Per mi voldria el prestigi del safrà,
Els ulls li flamejaven com si la ira fos bella en proclamar solemne que, per gana, els famèlics esdevindran exèrcit de blat i de godalles. Avançarà imparable i els murs sabran la força del cor de la misèria. La por els afaiçona el desig, com la inòpia activa la bravesa.
Estrenant la primera alba de l’estiu, els llibres s’han despert juganers i es gatinyen com si fossin al·lots pucers. Tota la biblioteca és una feta, cap lleixa no se salva de l’agitació de les pàgines que s’oregen a plaer. De res no valen les amonestacions dels autors més vells i venerables als poetes joves, que
L’ànima de les coses es mor una mica cada dia quan la negror s’imposa. Contràriament, la por mai no dorm perquè pateix insomni i espanta el buit dels racons on s’amaga la bellesa, l’estranya beutat de les hores que no deixen empremta. L’hora foscant avorreix el poeta però excita els intemperaires.
Fils de pensaments i de sang enllagrimada desafien el crepuscle de l’emoció incontinent. Ogres i monstres fugits de les rondalles i de fons monetaris reclamen carn tendra per pactar i dosar la felicitat dels infants i dels pobres. El pintor de les ombres ha deixat escrit en la llinda del temple dels mercaders: cada dia
Camina lentament amb les mans al darrere i carregat d’espatlles, com son pare i el seu avi. Tot ell indica que fa una eternitat que persegueix cues de somni i que espluga plaers antics, com sa mare i la seva àvia. Mai no ha temut la imaginació i se sent prou còmode amb la seva
Artèries de sorra i gel esperen el saurí. L’aire aixeca macolins que, voleiant, es comporten com raors tallant el cuir de les cabres més velles de la guarda delmada per la desgana del boc i aquests temps tan moderns que ha fet perdre les millors cabrides. Tot indica que els voltors no es torbaran a