El borino ros surt no se sap d’on. Va del fluorescent a la pantalla de l’ordinador amb el seu brunzit d’infant entremaliat. S’atura un instant sobre el cap del l’escrivent, que es queda quiet, com si fos bèstia ferotge. I tanmateix, pensa, és de bon averany, la presència d’un borino ros. El vent magnifica la
No feia comptes veure com la lluna es volia menjar Venus, avui dematí, a les sis del matí, quan he botat del llit. En posar peu dins la banyera i a l’hora d’anar a tancar el porticó de la sala de bany, m’he topat amb el prodigi. Com un infant, he corregut a cercar la
De nit pintava sempre sota l’oscil·lació sàvia d’una flama de candela perquè només li importava perfilar el sentit de les ombres. Presumia de conèixer on s’amaga l’estranya bellesa de la misèria que desafia el crepuscle. I plantava paraules per espantar els monstres que reclamen carn tendra per trencar el goig del pobre. Cada dia una
L’home, de natura, és dissidentde la seva pròpia condició.Fugisser, escàpol, encomanatper l’atzar i parit per solitud.Basta veure aquest que passa,cap baix, maleint la incontinènciade la droperia que li impedeixdemanar almoina al portal de la Seu. I se sent molt lliure, el molt belitre,dormint al ras, amb el firmamentper sostre, diu amb falsa candidesa,ell, que és
Es planyia que mai no havia vist l’ombra de cap cor. Els nets de cor, deia, tenen el cel guanyat i afegia carregat de punyeteria que no ens cal cap cel per deixar de ser cecs. Arpes, ens calen, per enjogassar els moixos i els toixos, deia a la infermera que no deixava de mirar-lo
Ha mort Joan Fontaine. Tenia 96 anys i deixa viva, encara, (97 anys), sa germana Olivia de Havilland, amb qui, diuen les cròniques, no es parlen –o parlaven- des del 1974. L’he sentida, a Joan, dient que Olivia era una lleona i ella una tigressa –o a la inversa, tant se val-, dues bèsties condemnades
En la ciutat farcida de colomers, els que dicten s’entesten a fer canons de les paraules que millor diuen l’amor. Parrupegen les pistoles, els ocells i les flors que no deixen que es posi la música de l’aire sobre la testa humida dels forasters que deambulen. Els somnis mai no tornen estantissos, insisteix la
Tot el cos de papallones llampantsCrisàlides dins boques que cremenAbelles rendint els fiblons al cap de la provínciaCremor de dits sobre pells estranyadesNueses que s’estenen aixecant pols de plata Libèl·lules dansant la mort dels absentsMans que es lloguen per encendre lascíviesVenes en venda, sang encriptada a lloureLlengua fresca i ganivets falaguersBord i mula, tot jorn
L’alba és a punt de trencar la nit, que ens ha censurat tots els somnis. L’olor dolça que deixa per penyora el sabó enjogassa l’aire d’ué, que no vol destorbar cap suposat encantament. La remor dels automòbil, en hores matineres, recorda que la ferralla també forma part de la nostra substància escorial.I que és mal
Martí i Pol (dia 11 del mes que ve farà 10 anys que marxà a fer una volta llarga) enfilava agulles i apedaçava a les totes. Ara, tot indica que no tenim tanta d’eina ni tanta determinació perquè hem rebaixat en excés els somnis i no donam cap crèdit als prodigis que ens miren múrriament
És en els ulls on es troben les fonts misterioses de la vida, fill meu. Parla sempre a través de les mans, amb el cap en el cor i amb el tacte encrestat tostemps a la mirada. I estigues sempre atent a l’amor, aquest perdigó al punt més sensible de la geografia de la
No és bo deixar fluir les pensades i les ocurrències tal com ragen: posen en evidència la precarietat d’un regit excessivament exposat al desordre i a les escomeses estúpides. I per ventura hauria de funcionar sempre així, qui sap! De tota manera, hem tractat el senderi com un mul somerí i així ens va: sotmesos
No cal tenir els ossos de vidre ni la pell constantment exposada al contagi per escriure clar i català el nom de tot allò que engendra i forja els somnis. Si ens quedam sense paraules, amb què seduirem el silenci? Cavalca l’euga de la por a la incertesa. Ni la bellesa desafeixuga l’home que tem
Sota els trens que l’abandó dormen en estacions de deixalles i molsa, la parella de tortugues rondinaires devoren l’herbei en haver copulat apassionadament, i sorollosa. L’aire s’amara de l’olor de vi del celler que fa temps que declina sabent de cert que les seves flaires perviuran als fongs i a les runes. Les bótes de
En temps dels romans, l’architriclinus era la persona encarregada d’ordenar els banquets i de dirigir el servei del menjador. Jo havia sentit l’expressió “arquitriclí”, aplicat al cap dels fàmuls que servien el menjar en els refectoris dels seminaristes. Pensava que en català tenia equivalència –en castellà és architriclino– i sembla que no en té. Tant