Vull viure el temps de les feres, ser el rellotge dels cargols, la minutera de les mosques. Comptar com ho fan els corbs, fantasiejar com les ratapinyades, manar des de baix com les boes. Ser adeliciat com la paparra, pensar com els goril·les, participar del joc de les daines. Emprenyar com les lladelles, assumir la
Convertida la badia en estany pudent d’esputs, malvestats i traïdories, invoco la lava, la determinació del foc perquè mineralitzi la niciesa que mana com el ferro i ho anorrea tot amb lentitud sàdica. L’estupefacció reclama veus aviadores de crits i cops, i el silenci aterreix les feres. Invoco la lava. La pluja que cau devotament
Ahir, a la bústia de casa, entre propaganda diversa hi vaig trobar un fulletó que publicitava el rosari. Vull dir el rés del rosari i el rest per comptar les avemaries. No cal entrar en noms i detalls, però m’inquietà molt que es digués que: “Qui no necessita un favor o una ajuda o intervenció
Ho anam ignorant tot seguint el dictat que imposa la resignació com a mesura d’assossec i d’equilibri. Mica en mica s’obscureixen els records. Del foc dels rebels que ens tragueren de l’esclavatge sols en queda el daguerreotip llançat al caramull d’andròmines per desar. Lentament la ignorància ve cap a nosaltres. L’aparença i el dissimul s’han
Després de prop d’un any de prohibicions, Lluís Llach, els dies 15, 16 i 17 de gener de 1976, féu tres concerts al Palau dels Esports de Barcelona. Encara no feia dos mesos que Franco, el generalíssim dictador per la gràcia de Déu, segons que deien les monedes, havia mort al llit, raó per la
Les margalides del gerro miren desafiadorament plantant el seu esplendor casolà com si fossin les ames úniques del prat. Senyoregen, severes, l’estança i un esquit de llum les imagina amb ulls de moix i mufera de brau enfront del drap de sang. No saben dissimular gens l’enuig per sentir-se abandonades i, com si tinguessin
Cal retenir com més bellesa millor perquè la memòria deixi de passar ànsia. Convé que vessin, els records, que siguin incontinents i perdularis; que acompanyin el silenci de la plaça on hi sojorna el temps enredat de fred i passat per malla. És força necessari elaborar parapents, de la pensada folla, passos de tango,
Si encaterinem l’amor s’esbaldregaran tots els murs, diu en veu solemnial el xaman escampant l’aroma de les herbes en ebullició sobre les testes retudes dels seus seguidors. És ara, insisteix, quan els senglars presenten els ullals ensangonats, que hem de cercar el destí que ens permeti anar descalços i no la flor de la
Desem l’espai on hi ha de posar ordre la podridura. Que la brutor rutili, que la netedat calli. Les tintoreres són nàufrags que han vençut la hipotèrmia, l’esclavatge de l’aire, l’ofegor de la terra. Fuig la paraula, escapa dels dictats de l’oradura, dels esquinçats delits de l’ànsia vestida. En els ravals dels desnonats i
Parla sempre a través de les mans, fill meu, amb el cap en el cor i amb el tacte encrestat tostemps en la mirada. Defuig el contacte amb els monosíl·labs, que són tòxics de mena, i compromet-te amb el rigor i l’exigència de les esdrúixoles, que són sàvies i juganeres. Sense paraula, fill, l’home, en
Paisatges amb bicicletes sense ciclistes i una lentitud que fa mal i templa alhora, enamora i serpenteja com la timidesa que es fa gran. Muricecs penjats a les dotze en punt del migdia omplen els panorames del vell que demana més temps i un analgèsic pel mal d’esquena que el tortura des de fa una
No tenen cera del Corpus els bons porgadors d’idees, manualitats i altres destreses de l’esperit, el coneixement i la creativitat. No disposen de megàfons prou potents els eficients esporgadors de les accions revoltoses capaces de restituir-nos l’orgull de casta i la dignitat. Els dilectes purgadors malden per sobreviure en el gulag on els han –els
S’ha comentat prou, i se segueix comentant, la mort del matrimoni de Cas Català, a Calvià, causada per l’anunci de l’execució imminent –dimarts vinent, dia 19- d’una ordre judicial de desnonament. I quan més pujava de to la ràbia, sabem que a Alacant, fa unes hores, un home de cinquanta-cinc anys també s’ha suïcidat instants
En un bar amable de la ciutat vella un jove de cara i gest ancians llegeix el seu poeta preferit tot deixant que el dolor solidifiqui son alenar anguniós i infèrtil. Un vers el fa reparar que els vellíssims palaus de la misèria mantenen intacta i emmolsada l’estructura i la fredor intractable dels ilotes,
Passen mansuetes les llesques d’aire i la quietud del llangardaix que, cap alt, com si posés per un pintor, agita el neguit de la jove que deixa caure les llàgrimes i els braços acomiadant l’amant que no entén res. Mai no entenen res els amants i menys quan no poden besar el terra del plaer.