Avingudes de plataners i pidolairesOmbres esbossades que el mal temps aventurenVoreres orinades que el dia amaguenCarrerons lascius que la nit encenen Miols de desig que persegueixen la llunaPassions desfetes de terrat en terrassaPlaers envolats desafiant el vertigenUlls que s’enfilen per mirar com els ocellsPeus que fugen cansats de ser ulls de cucArdors de mots, incandescència
Les nits s’encanten en les abandonadesestacions on hi acudeixen els pobresen somnis amb la secreta esperançade poder pujar al tren que creuenque porta a la vida esplendorosade les engrunes i de les deixalles. Ignoren que els trens mai no passenper les vies mortes del pauperisme.No saben que el tren sense baixadorsés el malson del derrotat,
Les mans s’imposen a la mard’armes que desafecten els santuarisde pells deleroses i altres incandescències. El parlar del vi i de les mosteless’imposa el cantusseig salmòdicdel volcà que escup els rocs i les cendresque faran de catifa o de lliteraa la vida oculta i perdulàriadels mots en corxera que resen.De la densitat del no res
Llengües de llum cansada acompanyantel xivarri embogit de les oronellesi els resos murmurats de les clarisses.L’aire es queda contemplant la badia,badallant com una criatura a puntde son. Un racó de món on la vida ha pres el llis i no espera ningúni cap esdeveniment que la vulguidestruir. Tanmateix, sota les runesde qualsevol calamitat hi corrensempre
El poble aixecarem amb les paraulesen enterrar la veu encavorcadadel poeta que enginyà el far dels versosperquè germini la caparrudesaque cal per allunyar-nos del desastre. Els mots que en naixeran seran crisàlidesi fractals que permetran la rupturade la pleura que ens oprimeix el deure de no silenciar el trot de l’abisme.
Riu el riu i el gos li lladra.Davalla lenta una bossa de plàstic.Calla el gos en veure-la passar però el riu segueix rient,que sempre porta aigua nova i això és un alegriaque no costa res i val el món en expansió. Fa uns dies davallava tan lentament com el plàsticel cadàver d’un nadó.Encara ara no
Comença la XVIena edició del Festival de Poesia de la Mediterrània, dirigit per Biel Mesquida i organitzat pel Consell de Mallorca, l’Institut d’Estudis Baleàrics i la Universitat de les Illes Balears. Avui, dimarts 1 d’abril arranca amb la visita a la Fundació Aca de Búger, la visita poetitzada al Centre de Poesia Blai Bonet de
Els teuladers de l’aeroport de Palma són políglots: donen la benvinguda i acomiaden els viatgers, turistes, representants de comerç, traficants de temps i altres narcòtics, en l’idioma refilat de cada un. Han pres consciència del valor del seu exòtic reclam turístic i, reunits en assemblea demanen al govern la condició de promotors primers de les
La nit no es precipita, avui. Tampoc no especula. S’estén sense deixar racons i cau amb la lentitud necessària per no témer-la, per assumir-la sense recança. El campanar del convent es permet un punt d’arrogància i es retalla esplendorosament en les darreres clarors del crepuscle. Els amants s’amanyaguen rere el finestral i l’ardor del
Remuntaràs els corrents de les traïdes amb aletes de tauró i ulls de pantera, escriuen en verd al portal del prostíbul. Recorda que la recerca de la joia ennobleix l’abocador de carn encesa, xiuxiueja el prior al postulant més jove. Entre la ferralla, un riu subterrani de maragdes i paraules precioses, acerades com el viu
Hom voldria que els llibres que han fet vida i via amb nosaltres no acabassin consumits en el foc material o en els incendis devastadors de l’oblit i de la desmemòria. Hom voldria que fossin llargament custodiats, preservats i perdurables per compartir amb ells la perennitat dels mots, dels sentits i de la ment, car
Des d’una de les portes de l’illa enventada el pallard mira la vida com si fos un quadre i pinta instants perquè visquin enllà de la mirada I en acabat, posa tots els ossos en serra per trossejar la memòria que el sobirà imposa.
El premi de poesia en català Bernat Vidal i Tomàs, atorgat per l’Ajuntament de Santanyí, celebra enguany la vint-i-novena convocatòria. Cal celebrar-ho, atenent el bombardeig incessant de menyspreu al català i a la seva cultura que patim des de fa massa temps. El premi honora i reconeix un dels prohoms de la recuperació lingüística i
Amb la tossuderia dels agremiatsal desconsol i a la insurrecció,i amb la vulnerabilitat atrevidadels invertebrats, pobla d’amor de pobreels poblats de cagallons del benestar. Amb el cap de llibre i ple de vidresque calidoscopien els panoramesde la bogeria i de la misèria,provoca naufragis en la mar que isola,la que millor rebutja les àncores,per poder sentir
El vell es deixa prendre per l’oratge silent que passa sense cap juguera. I a comptes de tornar-se muricecper poder tastar la sang nodridoradels somnis, estén la pell sedegosaen el pedrís on reposa el desficitot delejant el temps en què lluïagaltes teses i llavis d’aventura. Intenta mirar lluny i s’imaginala badia encesa de pell i