marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
16 d'agost de 2013
0 comentaris
LA DAMA APAREGUDA SOTA LA LLUM RESISTENT
Arriba al caló prop del migdia, just en el moment que les gandules i els para-sols es feien amb tota la petita terrassa ran de l’aigua. Troba dos pams de roca i els acapara. Doblega en quatre plecs la tovallola de platja, que fa servir de coixí. Mai no s’ha estès al sol: a la mar hi seu, llegint o badocant, i cada certa estona, un capficó per espantar la basca.
Aquell, no és el millor indret de mar, per al seu gust. Frueix i xaloca de veres en les cales i calons que no són d’arena i d’accés dificultós perquè la concentració de gent sol ser sostenible i els tufs dels protectors solars i altres potingues ben aviat s’esvaeixen. Tota manera, sempre se sorprèn de trobar algú en els llocs de costa més insospitats i inhòspits. Defuig l’arena, això sí, ni que sigui de caleta, perquè l’esmussament que li provoca el frec amb els peus nus és superior a les seves forces de resistència. Si ha parat allí ha estat per mera curiositat, per saber què s’hi dóna en indrets de mar concorreguts però d’espai discret; quina fauna l’habita temporalment i com es comporta.
Amb el capell de palma calat fins a les orelles, amb les ulleres de sol de l’any u i camiseta posada, crida certes mirades i aixeca comentaris dits en veu molt baixa, gairebé inaudible, sobretot dels menuts que entren i surten de l’aigua fent alulea.
Vora ell, una parella d’al·lotes nòrdiques, una parella de jovençans i un home granat, modelat a cops de gimnàs i ben colrat, que llegeix un diari esportiu i pren el sol a les totes, com si seguís una teràpia. Adesiara, s’aixeca, estira la tovallola de la gandula i aprofita per mostrar múscul a la concurrència. Quan s’exhibeix discretament, no li arriba cap comentari admiratiu.
En la badia, els iots i altres naus envanides solquen esburbadament i irresponsable les aigües, que accepten bonifàcies un trànsit dens, arrogant i anàrquic. I pensa en el iot superlatiu “El cigne” que vol regalar a Albertine, la seva enamorada, perquè hi navegui per tots els mars que vulgui mentre ell l’espera a port, el narrador d’”Albertine desapareguda”, de Proust.
Ha dut el llibre a la cala per rellegir-lo i, sense esperar-ho, una dama que no havia reparat fins al moment, li diu gairebé fregant-li l’orella que és una lectura molt agosarada, en un lloc com aquell. Ell, mentre en regira per trobar-la, no sap ben bé per què, creu que es trobarà amb el rostre imaginat de la mare del narrador proustià. Però, topa amb una cara prou agradable i riolera, entrada en anys assossegadament.
Creu que la consideració de la dama atenent la seva lectura, lluny de merèixer un esguard esquerp, exigeix una resposta educada i li diu que a l’hora de partir cap allí no ha reparat gaire en quin llibre prenia; que habitualment sol anar a cales no tan concorregudes com aquella i que en les seves jornades de mar, gairebé sempre solitàries, hi llegeix el llibre que té entre mans.
La dama, educadament i instruïda, aviat atura aquella justificació que no demanava i es disculpa per la seva gosadia:
-Perdonau-me, senyor, l’atreviment i l’altivesa. Feis molt bé de llegir qui vulgueu sense donar-ne cap raó, en mancaria d’altra! Us he de confessar que form part d’un grup de lectura i no fa molt que comentàrem aquesta obra de Proust que, almenys a mi, em va exigir molts de colzes i atenció. Tal volta per això m’ha sorprès, fins i tot gratament, trobar-me altre cop amb Albertine. ¿No creis que, tant ella com el seu amant, que convertiren els seus cors amb sacs de boxa, s’irritarien en veient tants de jocs d’aparences maldestres, tantes ganes de pobre de passar per ric com ens envolten ara?
Aclaparat per aquelles paraules, es lleva el capell de palma i les ulleres de sol i, sense poder negar un brot força perceptible d’empegueïment, aconsegueix d’articular:
-Probablement tindrien motius per enraonar llarga estona, ran de mar i de tants sugeriments. Ben segur, també, que aquesta llum tan resistent no els encegaria ni la xerrera ni les ganes d’embullar la troca.
La dama reforça el somriure en dir-li que no el vol entretenir més i el deixa que segueixi fruint de la mar i de la lectura.
És quan es troba amb la plenitud dels seus ulls, que ell li hagués volgut dir que si el senyor Proust la veiés i la sentís, diria que el temps no l’ha fet envellir. I que es reafirmaria en la idea que la vellesa ens fa incapaços d’emprendre coses, però no de desitjar-ne.
Assegut altre cop, capell i ulleres posats, fixa la mirada enlloc concret de la mar i li fa l’afecte que es complau, l’aigua, i força!, de les besades que s’ofereixen els al·lotells que acaben de descobrir que s’estimen.
Amb el capell de palma calat fins a les orelles, amb les ulleres de sol de l’any u i camiseta posada, crida certes mirades i aixeca comentaris dits en veu molt baixa, gairebé inaudible, sobretot dels menuts que entren i surten de l’aigua fent alulea.
Vora ell, una parella d’al·lotes nòrdiques, una parella de jovençans i un home granat, modelat a cops de gimnàs i ben colrat, que llegeix un diari esportiu i pren el sol a les totes, com si seguís una teràpia. Adesiara, s’aixeca, estira la tovallola de la gandula i aprofita per mostrar múscul a la concurrència. Quan s’exhibeix discretament, no li arriba cap comentari admiratiu.
En la badia, els iots i altres naus envanides solquen esburbadament i irresponsable les aigües, que accepten bonifàcies un trànsit dens, arrogant i anàrquic. I pensa en el iot superlatiu “El cigne” que vol regalar a Albertine, la seva enamorada, perquè hi navegui per tots els mars que vulgui mentre ell l’espera a port, el narrador d’”Albertine desapareguda”, de Proust.
Ha dut el llibre a la cala per rellegir-lo i, sense esperar-ho, una dama que no havia reparat fins al moment, li diu gairebé fregant-li l’orella que és una lectura molt agosarada, en un lloc com aquell. Ell, mentre en regira per trobar-la, no sap ben bé per què, creu que es trobarà amb el rostre imaginat de la mare del narrador proustià. Però, topa amb una cara prou agradable i riolera, entrada en anys assossegadament.
Creu que la consideració de la dama atenent la seva lectura, lluny de merèixer un esguard esquerp, exigeix una resposta educada i li diu que a l’hora de partir cap allí no ha reparat gaire en quin llibre prenia; que habitualment sol anar a cales no tan concorregudes com aquella i que en les seves jornades de mar, gairebé sempre solitàries, hi llegeix el llibre que té entre mans.
La dama, educadament i instruïda, aviat atura aquella justificació que no demanava i es disculpa per la seva gosadia:
-Perdonau-me, senyor, l’atreviment i l’altivesa. Feis molt bé de llegir qui vulgueu sense donar-ne cap raó, en mancaria d’altra! Us he de confessar que form part d’un grup de lectura i no fa molt que comentàrem aquesta obra de Proust que, almenys a mi, em va exigir molts de colzes i atenció. Tal volta per això m’ha sorprès, fins i tot gratament, trobar-me altre cop amb Albertine. ¿No creis que, tant ella com el seu amant, que convertiren els seus cors amb sacs de boxa, s’irritarien en veient tants de jocs d’aparences maldestres, tantes ganes de pobre de passar per ric com ens envolten ara?
Aclaparat per aquelles paraules, es lleva el capell de palma i les ulleres de sol i, sense poder negar un brot força perceptible d’empegueïment, aconsegueix d’articular:
-Probablement tindrien motius per enraonar llarga estona, ran de mar i de tants sugeriments. Ben segur, també, que aquesta llum tan resistent no els encegaria ni la xerrera ni les ganes d’embullar la troca.
La dama reforça el somriure en dir-li que no el vol entretenir més i el deixa que segueixi fruint de la mar i de la lectura.
És quan es troba amb la plenitud dels seus ulls, que ell li hagués volgut dir que si el senyor Proust la veiés i la sentís, diria que el temps no l’ha fet envellir. I que es reafirmaria en la idea que la vellesa ens fa incapaços d’emprendre coses, però no de desitjar-ne.
Assegut altre cop, capell i ulleres posats, fixa la mirada enlloc concret de la mar i li fa l’afecte que es complau, l’aigua, i força!, de les besades que s’ofereixen els al·lotells que acaben de descobrir que s’estimen.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!