marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

11 de juliol de 2013
0 comentaris

EL PREGADÉU PIATÓS

Quelcom que no entenia el lligava a les bèsties: veia un ruc i el sentia i viva com un germà; mirava o acaronava un ca i se li presentaven tots els morts de la família amb la cara fada i el posat avorrit; l’oi que li feien les cuques molles es convertien en llàgrimes d’infant d’ué. Si fos d’Assis, pensava, i es digués Francesc, com el Papa argentí, creuria en la reencarnació.

I per fugir d’aquesta tortura, pren un carbó i escriu a la façana de la rectoria:

La femella d’un pregadéu
dóna gràcies al cel,

del pregadéu estant,

pel mascle que s’acaba de cruspir

-oh, quin bé de Déu!-

després de copular amb ell

durant més de dues hores

com si Déu mateix fos.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.