Volen, volen… els teus ulls, Neus, que estrenen catorze mesos, catorze arcs del cel que enfilen estels. Ulls que et beuen, que et prenen i et beuen com si fossis calostre, i no t’amaguen res, ans al contrari: de lluny et riuen les ganyotes i en sentir-te l’halitosi esclaten en plors. Perquè ho veuen tot,
Reposa, cos meu, descansa. Ja se’n van les abelles i els falziots que et destorben la claror tan costosa de reunir. Descansa, cos meu, reposa, que ja ve l’unicorn amb els records que t’han d’estormeiar la feixuguesa de l’alè. Aquieta’t i deixa que l’aigua tèbia convenientment embalsamada t’escampi prats d’espígol sobre el pit. I recorda
La podridura no es deixa desar dins cap calaixera i la peresa del temps no troba qui li apagui la fortor; ni la fetor. Quin preu tindria avui, temps de lladres i rapinyaires, recuperar l’estremiment de la primera lleterada?
Hom sols atalaia el domini dels bacils i el silenci de l’univers en expansió. Ni la verticalitat del desig, no destaca en l’horitzó, rebentat pels addictes als coltells i a les infàmies. Sabates sense cordons i textos farcits d’injúries desafien la mar excitada pel llogre i el lladronici. No se sent cap corn ni trompeta
Matina la llum i l’acer. L’insomni encara tresca pels sediments de les hores on el cagaferro rutila per enganyar els malsons. Puja el cafè fent el rogall dels moribunds. Demana ser pres així de bullent per desafiar les defenses del paladar i de la llengua. L’escriptura fa revenir la ràbia de tot plegat i s’entesta
L’espasa del peix enfilant la lluna plena de sol, el sol dels bojos embadalits per l’esclat en colors del vers, del verb, de la lletra. Què no hem de donar per saber escriure, descriure o inscriure la lectura de tot plegat, aquesta porta sempre empesa a la carnadura del gaudi!
Crepita l’ortografia i la parla s’estorcilla com les serps en veure l’avanç dels sorrals i el formigó. Ho digué el predictor de més renom, que els bassals patien amb tant d’asfalt i tan poc alfals; i amb tanta gent ociosament amuntegada –fins a les celles d’estupefacció- i encucalada, i el prengueren per boig i esvalotador,
Canta, canta, que ja arriba, que ja ve; que ja és aquí la lava. Guaita, mira com rota el pic descrestat, com bajoca, com s’encabrita el cràter, com s’esbutza l’ou de foc; com gita el magma que ha de formar els déus que ens han de conquerir el futur perquè el colonitzem; que s’ha de
He vist ciutats que et caben dins una mà si no ets golafre. I una gavina coixa pispant un tros generós de peix cantàbric del bec d’una altra. M’he topat amb l’arrogància de molts ciutadans i l’empegueïment disfressat de desconfiança d’alguns forans i camperols. He pogut comprovar –un cop més i van tants!- que a
La desesperança és viva com la tinya, amor, mira d’entendre-ho. Arrecera-t’hi sempre que puguis, vida meva, i ja veuràs com s’aclareix aquesta mirada teva sense química. Guaita com s’apropa el cercavila. Va, no et planyis més, rupit, i deixa’t prendre pel xeremier galant. Mira’l com fa anar d’eixerits els dit i com enlluernen les seves
Dedica’m els matins i faré que els capvespres no t’emmascarin l’esguard. I somriu, omple de bogeria els clotets de les galtes, que de cada vegada és més suportadora la somada d’allò que cal callar. Somriu, que la vulnerabilitat ens permet lligar els somnis per fer-ne cadenes de mans i plaers. Som irrellevants, innocus, amebes incapacitades
Dóna’m una mà per sortir del setge d’annerots i borinos. No sé quin temps fa que no em deixen viure; n’he perdut el sentit, del temps, però tot em fa mal, tota la musculatura se’n ressent, de tanta resistència. Tot són ordres: això has de sentir, això has de dir, això has de creure… Creu-t’ho,
Ja has començat a dinar? Fes-ho, idò, que les costelles de me recaufades no són menjadores i sembla que això meu va per llarg. Seguesc amb la cara en terra i no sentint res, però veig el tragí de la gent que es belluga a dues passes de mi. No he notat que ningú em
Pedra, paper, tisora. Passa tota endiumenjada la veu amable i embadalidora de la metgessa, generosa de pits i educada d’anques. Tisora, pedra, paper. S’aiguamolla el sol i s’empoua el cel, comenta a sa mare l’infant malalt de leucèmia. Paper, tisora, pedra. La felicitat entabana el judici, escriu en lletra clara el grafitaire a la paret
Ningú no s’atreveix a comptar-los, però són tots davant la Verge: cecs, muts, coixos, calbs, obesos, escanyolits, canonges, vídues de militars, apotecaris magistrals, barrobinaires, policies secretes… Tothom esperant el miracle: exfutbolistes, nedadors compulsius, periodistes a sou de l’amo, amos sense gabinet de premsa… Tots resant la lletania preceptiva: poetes tronats, destronats intel·lectuals, pregoners de la