marginàlies

Artèries de sorra i gel esperen el saurí. L’aire aixeca macolins que, voleiant, es comporten com raors tallant el cuir de les cabres més velles de la guarda delmada per la desgana del boc i aquests temps tan moderns que ha fet perdre les millors cabrides. Tot indica que els voltors no es torbaran a fer acte de comparació, avui, dissabte, primer dia de mes, el que aprofita el mossèn per visitar els malalts de la seva parròquia.
La fredor desacostumada per aquesta època anticipa la imponència voltonera. La carronya que devora amb ànsia no els fa ser menys honorables. El cronista contempla extasiat la lentitud precisa amb què baten les ales i els mapes topogràfics que delineen amb la mirada, i no pot reprimir les llàgrimes. Des que la seva amant decidí desaparèixer farta de no trobar res que la complagués de veritat i de no rebre d’ell res més que estugositat i prudència temerària, té bo de fer donar-ho al plany. I s’adona de l’espectacle de llàgrimes quan veu esvalotar-se ben davant el seu nas la verga entenimentada del saurí. Riu de gust, el voltor major, abans de pegar la primera mossegada.