Tot està fermat, també les mirades ancorades en el ball dels malucs. I la memòria, que ja no val per res, ni per enyorar les lliçons de les guerres per evitar sagnies, ni per recordar-nos que cada dia ens hem de fer el pa que ens dignifica. Tot ha quedat reduït a una imatge imprecisa
La música desballesta la por i s’imposa al dolor perquè no deixis de sentir mai l’hàlit benefactor de la intempèrie. I perquè no puguis dilucidar si et fa viure o et fa lliure, ni deixar de preguntar-te quins remeis podrien esvair la barbàrie. I tanmateix, la cerca de ribes impossibles no cessa ni la trobada
Els turments vetllen, silents, sense sabates, sotjant els cossos desprotegits que prenen l’aire com si fossin pedres d’una rosseguera. Rambla avall s’acaba la voluntat de ser qui mai no es podrà ser per excés de compunció. La claror a doll ordena les paraules que fugen del riu de gent que desemboca en una mar de
Just acabat de llegir el darrer vers d’un dels llibres que mai no deixa de rellegir per poder sentir els calfreds que necessita per reconèixer-se els peus i la caminera, escriu com si ho tingués clarament pensat i canat: L’espill no reconeix el meu nu poruc. Cap cos no em crida i si qualcú em
És topant-se de sobte amb aquella mirada absoluta que s’abalconava al risc d’explorar les mars amb les paraules comptades, que s’adona de la retracció de la pell, de l’esforç de la carn per acompanyar l’aventura d’exposar-se a totes les inclemències. Es ret a aquella mirada convidadora que no pot atendre com voldria, atansant el tou
No hi ha res, res!, que calli a la tanca que s’obre a la mar que gemega però tot és silenci que afona la sentència del cel rogenc, de sorra.
Quiet i callat sent el piano que vol dansar com si fos un cos d’aire, un vol desafiant de mots. Cauen els florets i les dianes per escarpir molt més el silenci, el paper assecant que neutralitza l’efecte del concert de mans fentes. El desig de pluja es fa real i el barret celebra la
Núvols aterrits pels solcs de la indiferència com les veus dels morts que mai no callen i que negligim per no ser objectes catalogables. El silenci es fa tendresa contra el corrent que arrasa els sementers i anega els crits de qui es revolta. El plaer malforjat obligat a entrar en guerra, la lascívia condemnada
com la llengua engolada que empara la gota de mel en cerca de la sortida de la boca per la comissura dels llavis com la dolçor lírica del llençol de cotó en esqueixar-se com l’estupor de qui rere el crit d’un infant hi veu l’exaltació de la sang com la plenitud del mot quan es
Trobà la nota quan feia mesos que l’havia donada definitivament per perduda. No recordava què hi deia, només que acabava l’escrit amb quatre versos que l’obligaren a deixar d’escriure i a parar esment al seu entorn. Per això recorda bé la fredor i l’olor del bar de just davant la llibreria que considerava seva, la
Deshabitar el cos i cercar llocs per amagar-te de l’oi i la incúria. Ser l’aire que mou l’abraçada prèvia a la fuga. Tenir set de terra com l’aigua i gana de buit com les ventades.
Fondre’s o fugir, pensa mentre mira tot el que no podrà abastar mai ni amanyagar. Fondre les aclucades d’ull que li serveixen de cuirassa, no rebostejar més per dins el mal i el dany que s’imagina. Sentir què li diu el piano o el teulader agosarat que el mira amb ulls de baioneta. Fugir i
Els carrers van plens de siluetes que reclamen l’oratge per fugir de l’estultícia i de la porqueria que entra a les cases a mata degolla. Crida el silenci de l’aridesa i la calma de la tinta que fuig de l’escriptura. Diuen els diaris oficials que l’amor ballarà incansablement per compensar la inflació i que a
Llegeix Apollinaire (De la floraison qui paraît / La nature est belle et touchante / Pan sifflote dans la forêt / Les grenouilles humides chantent) i no pot deturar el record de sa mare quan li deia que no havia de ser fargo, que és com al seu poble es coneix el brut o el
volia tornar a sentir la solitud dels estranys, seguir una conversa en llengua desconeguda, trobar l’estany on aprengué a nedar i a fugir de la banalitat i de les paraules vanes volia tornar a sentir l’estrèpit d’una agulla en caure en el terra tou dels ventres retuts, beure’s la vida amb la set de l’embriac