Llegeix Apollinaire (De la floraison qui paraît / La nature est belle et touchante / Pan sifflote dans la forêt / Les grenouilles humides chantent) i no pot deturar el record de sa mare quan li deia que no havia de ser fargo, que és com al seu poble es coneix el brut o el
volia tornar a sentir la solitud dels estranys, seguir una conversa en llengua desconeguda, trobar l’estany on aprengué a nedar i a fugir de la banalitat i de les paraules vanes volia tornar a sentir l’estrèpit d’una agulla en caure en el terra tou dels ventres retuts, beure’s la vida amb la set de l’embriac
Darrere el somni de vels negres sobre cadires plegadisses, el desig mai no acomplert d’olorar una rosa acabat el son per calmar el dia. I la certesa que si descobreix, algun cop, el jardí, s’acoparan per sempre el ventre i les flors del plaer. I la lamentació que ningú no guiï la ceguesa pel bosc
Considerava que la novel·la que llegia era insuportable però, a la vegada i incomprensiblement, li recava deixar de llegir-la, abandonar-la sense haver arribat al final. Sabia que no hi trobaria res que li picàs l’ullet de la curiositat, ni tan sol sols res digne de ser subratllat, però quelcom molt potent l’empenyia a seguir llegint,
És quan mira el foc, que se sent fort, un cavall admirable, que la matèria accessible al seu tacte li ho fa tot entenedor i assumible, que es pot parlar a doll i sense talls, i troba les paraules que necessita per precisar allò que sent atropelladament i inquieta, com si el cervell estigués cobert
I de cop es troba que ha de cercar quelcom que no recorda i la casa li sembla un castell tot de racons i cambres secretes. I se sent aclaparadorament indefens, com qui no troba allò que no sap que cerca. I lluny de sentir-se ingràvid, se sent massís i amb dues encluses per peus
una gota d’aigua pot fer vessar el mar un microorganisme pot matar l’espècie una sola espira pot cremar la terra res no converteix un batec en pedra
la boira clou les boques fredes i els efectes de la mandràgora el fum trenca el ball de les ombres poc denses dels somnis que temen les albes rogenques de la ira cap camí no coneix la ruta de la pluja que vol ser mar
Cap finestra no s’obre a cap mare, sols als trens que mai no aixequen pols i a l’olor punyent de la desídia. El sol, ensems, no ens estalvia la nit ni el silenci dels ocells, emperò sap bé que la negror mai de mai no apagarà la llum que reclama ales i veus que veuen
Encetar els mots que esperen amb el silenci per escut. Prendre’n el bessó i posat a frec de llavis maleir la veu que calla i l’espatlla que defuig les ales. Prendre fang i amb l’alè tebi formar la boca que ha de dir el nom que hom espera des que el temps s’encarnà en la
no tenc res i tot us ho don generosament els mots que em defensen el llit ensangonat la fam insaciable de la volença us ho don tot perquè no tenc res ni res no vull si no és terra per sentir els peus del crit o mar per fer-hi ballar el desig de ser-ho tot
La catifa de núvols mai no serà el matalàs dels somnis ni la caixa forta de la misericòrdia. Els somnis mai no seran res més del que són: un desig ocult que s’amaga de la llum, que es preserva de la materialitat que esclavitza. Entren en els cossos com la paraula, desafiant la cruesa de
Ocupar la línia que marca el foc quan en converteix en fum o formar part de la memòria de l’aigua. Saber desballestar l’anhedonia i, ensems, ser el desbrossador diligent de l’apatia de qui pot enjogassar la rutina de l’avorriment. Sentir l’olor ardentment neta del cos en desig, de la carn que es vol exposar a
retorna el vent i l’angoixa la vida paràsita la desfeta del bé comú la dona ultratjada per l’home la sang dels abandonats l’oda del marrà al llop la mort de l’estel la vida exultant del diner el dolor de l’alè escanyat envesteix l’ofec del vent la tortura del destí l’anyell que reclama silenci
la nit sobre els llibres les lletres retudes la veu escanyada el crit que s’ofega l’assalt de les llàgrimes la sang dels impurs la claror vençuda el goig torturat l’exili dels llavis vinagre a les nafres tatxes en carn viva el triomf del buit