marginàlies

Els carrers van plens de siluetes que reclamen l’oratge per fugir de l’estultícia i de la porqueria que entra a les cases a mata degolla.
Crida el silenci de l’aridesa i la calma de la tinta que fuig de l’escriptura.
Diuen els diaris oficials que l’amor ballarà incansablement per compensar la inflació i que a les almoines s’hi ha de carregar l’impost sobre el valor afegit.
Els saltimbanquis i els artistes de carrer s’organitzen com l’exèrcit i fan befa del dolor dels pobres.
És com si la llum ja no volgués fer de far de res i els núvols de pluja entrassin en pànic i volguessin descarregar només dins la mar que no deixa d’escriure epitafis i plantar làpides.
El verí dels ulls de qui es veu en coratge d’estimar, encara, cerca infructuosament el vent que els porti la busca que els ha de redimir.
Sagna la boira i encercla la tendresa perquè no reivindiqui les benaventurances.
Diuen que l’esperança acaba de lliurar les armes.