Encalça el vent i romanceja. Para esment a la brutícia que deixa la vulgaritat i aombra la intempèrie, l’únic recer de la vida. Frega la veu per la serena que ennobleix la rosella i canta, car qui canta, el meu dany espanta.
Vam ser verb o petjada vam ser qui ens mirava qui crèiem que ens desitjava Ara som la hipoteca del passat el seu dolor fet memòria I el futur passarà de llarg
Porta’m una veu rotunda, acordiònica. Fes-me arribar una veu que només se senti si es fa estellicó, si es torna agulla en vena. Servim una veu versada que precisi la veracitat d’aquest entorn tan aspre, que em faci tremir, que derivi en deriva. Cerca’m un poema picaparauler que jugui amb foc i es cremi, i
La pluja reblaneix el mal, eixa fràgil cal·ligrafia trèmula que fa germinar l’ombra perquè la fosca imperi. Plou sobre els taüts i ningú no s’immuta, ningú no els plany, tots bé que procuren que l’aigua no els entri als ulls per fer-los mar ni que la pluja es faci seva la sang cansada de ser
La magnificència acabarà en terra. Tot hi acaba, en terra, des dels estendards de les derrotes fins als busts dels tirans. Igual que la mar, la terra també tapa, i rapta l’aire perquè infanti el rocam que li ha de permetre conquerir espai i enterrar-lo amb renovellades arrels.
Volia habitar permanentment la imaginació respirant l’aire dels somnis il·luminats per la fugida de les àncores, els nusos i els renecs que ens retenen lligats de per vida a la corporeïtat i a la rosada. I estendre les paraules al sol com s’hi pengen el peixos per assecar-los. Paraules seques per acompanyar els ulls que
hem perdut els somnis, els que empanoramen la mirada i l’àngel distret de la guarda, i sense ells, ben lluny del desig, dels mots rebels i indòmits, jamai no sabrem de què viu la vida.
Cap riu, ni estany, ni mar de pam conquerida per la sal que digui que l’aigua fa paret i aïlla. Cap sòl de vent que reclami portes, cap glopada d’aire que vulgui ser continguda, cap llengua confitada que ensucri la vida. Ningú que afirmi que és bo trencar l’alè o trencar l’aigua ni que calgui,
Paisatges amb niguls cantaires i una lentitud que fa mal i templa alhora, sedueix, serpeja com la timidesa. Muricecs penjats a les dotze del migdia omplen la vista del morent que demana més temps i molt més aire per retre’s. Els turons d’herbes ventureres, calma orejada, la volada arriscada dels teuladers maldestres, el pollancre enmig
Ens és tan necessari armar una intifada contra l’envaniment de tot el que ens limita el desig persistent i ens omnipresencia la precarietat que no val gens la pena cridar al buit que som molt més que una resposta condreta a una pregunta insidiosa i toixa.
Com més mig acluquem els ulls més clar veurem el joc d’ullals que ens calen per esquinçar prou la carn tirosa de les hores. Per això cal callar per fer-nos sentir, per poder demostrar nítidament que percaçam el mot clau, la paraula deu.
Qui feia camí cap a la mar silenciosa posà un voltor on més falta feia per desembromar els panorames ferits als ulls i a les mans oferidores, i fer callar el xerric turmentós del plany i evitar les portades de les paraules que reneguen de les disfresses i s’acaren sense protecció a l’origen embastardit del
En el bosc dels bedolls que esperen la pluja benigna d’aigua tèbia, el riu reclama espai i davalla cabalós, d’esquena ampla. El pont de troncs i corda, estret i poruc que el passa en el punt més òptim i propici voldria que fos una deu de donzella per escoltar molt millor allò que veu i
Només ha llegit la meitat del llibre i l’envesteix la bellesa enterca de qui dubta. Morts i boira reclamen oxigen per acarar la subsistència. Passen estels amb espardenyes al temps que cau una pregunta a plom sobre l’anell d’or que travessa el mugró de la jove que es plany de no saber jugar a escacs.
Als seus peus la mar, darrere, el jardí de les hores mortes. Qui tem l’esperança veu lluir l’espasa de l’extinció.