marginàlies

Els turments vetllen, silents, sense sabates, sotjant els cossos desprotegits que prenen l’aire com si fossin pedres d’una rosseguera. Rambla avall s’acaba la voluntat de ser qui mai no es podrà ser per excés de compunció. La claror a doll ordena les paraules que fugen del riu de gent que desemboca en una mar de trementina. Cremen els caps dels dits i degollen les mirades de cua d’ull del moix que no consent l’altivesa dels infatuats.