Trobà la nota quan feia mesos que l’havia donada definitivament per perduda. No recordava què hi deia, només que acabava l’escrit amb quatre versos que l’obligaren a deixar d’escriure i a parar esment al seu entorn. Per això recorda bé la fredor i l’olor del bar de just davant la llibreria que considerava seva, la confortabilitat rònega de pell sintètica de la butaca des de la qual observava, l’amatença del racó on es prenia lentament un cafè amb llet, la conversa que tenien dos joves a dues taules de distància sobre un videojoc, les mirades plenes de retrets del cambrer i la cambrera rere la barra –i que es convertien en somriures impostats quan s’hi atansava un client-, la guitarra penjada com si fos un ornament qualsevol, la netedat sospitosa de l’excusat.
I set mesos i mig després dels tres quarts que passà en aquell bar sense res que el fes recordador, podia refer aquella estona amb tota precisió, però era incapaç de recordar quinze paraules lligades, una vintena generosa de síl·labes que, en el moment d’eixir espontàniament, li estroncaren l’escriguera.
I en retrobar-les i tornar a llegir
ho tenim tot
per poder entendre
que l’avinença
és una bala
no sent res d’especial, res no se li estraba, cap sensació no l’atabala. Com si digués que sempre es troben temps i diners per fer la guerra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!