Badocar, badar, oblidar el rellotge, qui viu i qui ha mort; si hi ha vida o si no. No pensar en els dies que et queden per fer el que anheles des de fa no saps quin temps. Sentir només la frisor del violoncel, l’oboè ansiós que no mira prim a l’hora de dir que
La corda de pols sap que mai no podrà ser calabrot ni fer part dels silencis de Bach
Marejar, ser molt mare, és el que fa la mar quan se sent pluja i sembra cocons en el ventrell del codinar feréstec per contribuir amb sal al zenit de la llum.
En el mur, en el símbol de la por, hi ha escrit: som la rosa, no em feu mal amb les pues
Com ens han afeblit els oblits i els silencis, el pes i l’estridència d’arnesos i cadenes!
Avui fa vint-i-quatre anys que morí quan cap falta feia Andreu Vidal i Sastre. No és cap consol, però deixà prou dit perquè ho atenguem sempre. De “L’animal que no existeix”, Premi Carles Riba 1992, aquesta estrofa final d’un poema: Si fou el rar alè d’un déu o fou la pluja, a qui importa? Un
La mar mareja en sentir-se pluja, quan sembra cocons en el ventre de les roques
Mira la mar i se sent desprotegit enyora els penyals i les lloses que parava a la solitud
Prega a l’aigua de mar que, escatant-te l’ànsia, et canviï pell per sal
Peregrinen les algues pels camins de mar sota la mirada fitera, de pedra de velles sirenes
El silenci mai no va armat: sempre porta les mans a l’aire i els mots a la funerala
Tremola la tinta però res no evita que alleti silencis, que aixequi defenses. És foc, la distància que voldria escriure, mar impenetrable, consumpció lenta.
Cessarà l’atzur en plena solana. Cauran les paraules esverant els cucs i la calma fera de serps i iguanes Finirà l’espera i morirà el roig que seu en els llavis de qui cerca mots. Com el vol de l’abella, l’atzur es retrà.
Encalça el vent i romanceja. Para esment a la brutícia que deixa la vulgaritat i aombra la intempèrie, l’únic recer de la vida. Frega la veu per la serena que ennobleix la rosella i canta, car qui canta, el meu dany espanta.
Vam ser verb o petjada vam ser qui ens mirava qui crèiem que ens desitjava Ara som la hipoteca del passat el seu dolor fet memòria I el futur passarà de llarg