Per ventura tot depengui d’enraonar tal com ho dicta el seny de la insensatesa i de navegar a lloure pels intersticis de l’ànima convertida en paret seca. I de descobrir codines entre l’estesa de boques convertides en ferralla que desatenen les paraules més desitjoses i acerades com el viu de la tendresa. És hora d’acarar-nos
Canta, canta, que ja arriba, que ja ve, ja és aquí la lava. Guaita, mira com rota el pic descrestat, com bajoca, com s’esbutza l’ou de foc, com gita el magma que ens envien els déus gelosos. Rodola la terra rogent que s’ha de transformar en la nostra amorosa llar, en la cambra dels plaers,
La pols fa fils i els fils trenen la corda que, esguardant el punt de llum, defuig el pes o la càrrega. La troca que reté la mirada de qui cerca malfactors entre la gent. La que permet l’escriptura de qui se sent la boca com una ferida que supura sempre i mai no cicatritza.
Que calli tot i que només se senti el silenci, el murmuri de la pluja, el pit que alena i anhela, la compostura de Bach, l’estirament del magraner, el badall de la gana, l’ensumada de la luxúria. Que res no destorbi el desordre del plaer, l’estesa de l’esquena que reclama jocs, el tremolor del ventre
ho donaria tot per sentir sense cap interrupció el discurs hipnòtic i permanent de l’aigua en salt o allò que diu la terra en obrir-se en solc per posar els ulls ran de la mar emmirallada com si fossin l’arrel d’un dir sostingut i engalipador, mescla de cant pueril i xiuxiueig que es vol enfilar
No frisis mai ni et precipitis a l’hora de fer res perquè les idees i les descobertes no són rius, que porten aigua sempre, li recordava el padrí amb el cap gairebé en els genolls, fumant el tabac que ell mateix sembrava i cuidava, assegut en el pedrís que esguardava la vila i abans que
Fugen sota la pluja defugint les bardisses i fent callar la fam embolicada dels infants buscant un nord seduït pels penya-segats. Plora el fang que els enclota els peus i l’ànima, pensa la intempèrie que ha perdut el silenci i el pes greu de la pèrdua. L’aire fosc obre encletxes a la nit perquè la
Ulls de sorra que irriten la mirada Dits escaldats àvids de conèixer el consol de la llàgrima Saliva estèril que posa en risc l’aventura del desig La pols que governa i emmiralla L’ardor de la set estanyada a les galtes Llavis clivellats que volen ser roca Llengües incapaces de dir cap mot en disputa de
Miralls abandonats que desfiguren la llum i les ànsies d’alar el cant dels nòmades. Llunes de butxaca, espills engrevits, Emmirallaments en marge sotjant l’eco subtil d’un alè incontinent que enlloc no troba ni abaixador ni pista d’envol. Pols mandrosa i ploramiques en ulls intrèpids malgrat totes les derrotes, racons desarmats en revolta, el metall contra
És anant pel camí sedegós dels melonars que voldria poder tenir una bicicleta a mà i partir escapat cap a qualsevol platja i acabar, màquina i ell, dins l’aigua com un temps hi acabaven les vaques i altres bèsties de bast o de córrer per goig de les voladores. Córrer i córrer, suant fel, sentint
Avui fa 143 anys que va néixer a Olot Guerau de Liost, o Jaume Bofill i Matas, i 111 que ho feia a Lleida Màrius Torres, dos poetes que no ens convé gens desatendre. I per celebrar-ho, la pluja assistencial cerca la boca, una ferida oberta infectada que no acaba de cloure’s
No hi ha lloc prou ampli per a l’optimisme i la bellesa balla cada vegada més macada, lànguida i esmaperduda. Els millors versos s’escriuen tots damunt la pols africana i el fang dels estúpids, i els infants frueixen com mai de fer sang. Només tenim el gust per a les mentides i per exaltar els
Recorda, que la memòria no ha de ser una bassa llacorosa de paraules inacabades o de mosques sense ales. Recorda, que has de ser pedra en terra, freu latent, solc de sang i hàlit, terròs indòmit, pedruscall irreductible.
Combatem la sequera que ho abasta tot, ofega el verd i avicia la misèria bevent-nos la sang pròpia que havíem promès al déu més vell. Els insectes convertits en teies calen foc als boscos que s’han deixat morir per no poder contradir la nostra set d’aridesa. La nit s’exaspera i li lliuram els somnis en
La familiaritat acomodatícia de les coses que ens envolten fins a angoixar-nos no ens permet de fitar res ni d’abocar-nos al buit sense cap teranyina que ens espera. Cap crepuscle no és com hom espera o desitja i en cap vent no s’hi ha escrit res que no sabéssim ni el dia que naixerà rient