«Birres a la salut de Hank» Una conversa sobre la poesia de Charles Bukowski
El grup de poesia Reversos va dedicar la sessió del 25 d’abril a la poesia de Charles Bukowski (1920-1994). Bukowski, escriptor prolífic, a banda de la poesia, va conrear diferents gèneres literaris com la narrativa (relats curts i novel·les), el dietarisme i l’assaig. La seva obra, incardinada dins l’anomenat “realisme brut” gira al voltant de l’ambient social, cultural i econòmic de Los Angeles, especialment, de les classes socials més desfavorides.
Ens va acompanyar en Josep Lleixà Fernández, nascut a Mas de Barberans, al Montsià, graduat Social Diplomat per la Universitat de Barcelona i analista-programador informàtic. Lleixà ha escrit contes, relats curts i, sobretot, poesia. Ha publicat, entre altres, els llibres: Haikus tankas y colores (2013), Escampa la boira (2016), 69 poemas Fifolosofoerotics a dos lenguas (2016), Paraules del silenci (2020), Benaurances (2021), Poeta (2022), No tot es calitja (2022), Entre aromes de farigola i romaní (2022) i Acròstics (2022).
Ha participat en trobades, Festivals Internacionals de poesia i antologies internacionals: 11è Festival Internacional d’Escriptors a la Universitat Monhanlal Sukhadia, Udaipur, Rajasthan, Índia (2016), l’antologia poètica Cent poetes del món, Toluca Mèxic, i Salt boundaries, Damasc, Síria, Festival Internacional de Poesia de l’Havana (Cuba) dels anys 2014 i 2016, Festival Internacional de poesia a Holguin (Cuba), Primer Festival Internacional de poesia Jose María Heredia Toluca, 2017 (Mèxic), així com a altres festivals a Colòmbia, Argentina i Bolívia.
Organitza anualment, d’ençà de 2014, la trobada poètica “Escales que pugen al Cel” a Mas de Barberans, i ha presentat durant vuit anys el programa de ràdio dedicat a la divulgació de la poesia “Bressol de Lletraferits”.
A banda de les traduccions i adaptacions de Bukowski que va publicar el nostre convidat, Josep Lleixà, molt recentment s’han traduït al català dues antologies poètiques: Bukowski essencial (LaBreu, 2023), quasi cent poemes amb traducció de Marcel Riera, i una selecció de la seva obra poètica, Els plaers del condemnat. Poemes (1951-1993) (Edicions de 1984, 2023), en versió de Martí Sales, amb dos-cents setanta-quatre poemes extrets de vint-i-un llibres diferents, a més d’una vintena d’inèdits.
Charles Bukowski va néixer durant la República de Weimar, a Andernach, Prússia. El seu pare era un nord-americà d’ascendència alemanya que havia servit en l’exèrcit d’ocupació dels Estats Units després de la Primera Guerra Mundial i havia romàs a Alemanya. La seva mare era alemanya.
El seu pare era contractista d’obres i creia que faria una gran fortuna, però va fracassar —cal recordar la gran inflació a Alemanya durant aquell període— i, finalment, va decidir tornar als EUA, establint-se definitivament a Los Angeles, que serà la ciutat al voltant de la qual gira tota l’obra de Bukowski. El pare del futur escriptor va haver de viure la Gran Depressió i sovint es quedava sense feina. Vivien en una situació econòmicament precària. D’altra banda, el seu pare tenia un caràcter agre, era molt agressiu, i l’apallissava tot sovint.
Pel seu accent alemany i per la severa acne que patia rebia sovint burles dels seus companys, cosa que va fer d’ell una persona introvertida des de molt jove. Molt aviat troba consol en l’alcohol. L’alcoholisme és un dels eixos centrals de la seva vida i de la seva obra.
Fou arrestat el 22 de juliol de 1944, amb la guerra en curs, acusat de deslleialtat pels agents de l’FBI a Filadèlfia, on vivia. Fou retingut durant disset dies a la presó i, després d’un examen psicològic, alliberat i declarat no apte pel servei militar.
A vint-i-quatre anys va publicar el seu primer relat. La publicació del segon trigaria dos anys. Durant tot aquest temps escrivia i enviava contes a les revistes, de forma incansable. Finalment, les dificultats per publicar el que escrivia va fer que deixés d’escriure durant deu anys. En aquest període va continuar vivint a L.A., va fer de rodamon, treballant esporàdicament i allotjant-se en cases amb habitacions barates. A principis de la dècada de 1950, va treballar com a carter, però va plegar al cap de tres anys. Aquests anys serien la base de les novel·les i els relats del seu alter ego Henry Chinaski.
El 1955, Bukowski va ser tractat per una úlcera gàstrica gairebé mortal. En sortir de l’hospital va començar a escriure poesia. Aquell mateix any va casar-se amb la poeta Barbara Frye. Després del divorci s’emborratxava sovint i va augmentar la seva producció poètica. Un crític va escriure sobre les claus de l’èxit de la seva poesia: “el secret de Bukowski és que combina la intimitat del poeta confessional amb l’aplom de la vida d’un heroi pulp-fiction.”
L’any 1960 va tornar a l’oficina de correus de L.A. Hi va treballar durant una dècada. A partir de 1967, Bukowski va escriure la columna Notes of a Dirty Old Man per a l’Open City de Los Angeles, un diari clandestí que va tenir un èxit extraordinari i li va portar problemes amb l’FBI.
L’any 1969, Bukowski va acceptar una oferta de l’editor de Black Sparrow Press, John Martin, i va deixar la seva feina a correus per dedicar-se a l’escriptura a temps complet. Tenia quaranta-nou anys. Segons va explicar en una carta: “Tinc dues opcions, romandre a l’oficina de correus i tornar-me boig, o quedar-me fora i jugar a ser escriptor i morir-me de fam. He decidit morir-me de fam.” Menys d’un mes després va acabar la seva primera novel·la, Correus. Com a senyal de respecte pel suport financer de J. Martin i la seva fe en un escriptor relativament desconegut, Bukowski va publicar gairebé totes les seves obres importants posteriors en la mateixa editorial, que es va acabar convertint en una empresa de gran èxit.
Partidari radical de les petites revistes independents, Bukowski va continuar enviant-hi poemes i relats curts al llarg de la seva carrera.
A la dècada de 1980, Bukowski va col·laborar amb el dibuixant Robert Crumb en una sèrie de còmics. També s’han escrit obres de teatres, pel·lícules i diverses peces musicals basades en la seva vida i obra.
Va morir de leucèmia el 9 de març de 1994, a setanta-tres anys, poc després d’acabar l’última novel·la, Pulp. Els ritus funeraris, orquestrats per la seva vídua, van ser dirigits per monjos budistes.
Ecco Press actualment continua publicant noves col·leccions de la seva poesia, extretes dels milers d’obres publicades en petites revistes literàries. Segons Ecco Press, el llançament de The People Look Like Flowers at Last, el 2007, va ser l’últim de les cinc col·leccions de poesia inèdita de Charles Bukowski.
Com a escriptor va rebre influències de John Fante, Knut Hamsun, Louis-Ferdinand Céline, Ernest Hemingway, Henry Miller, D. H. Lawrence, Fiódor Dostoievski, Du Fu, Li Bai i James Thurber.
Durant la seva vida, Bukowski va rebre poca atenció de la crítica acadèmica als Estats Units. Fou més ben rebut a Europa, particularment al Regne Unit, i especialment a Alemanya, on va néixer. Des de la seva mort, el març de 1994, Bukowski ha estat objecte de nombrosos articles crítics i llibres tant sobre la seva vida com sobre els seus escrits.
Bukowski va mantenir una sèrie de relacions amoroses o de sexe esporàdic que li van servir de material per a les seves històries i poemes. En aquest sentit, la seva obra i ell mateix foren acusats de masclistes. Un crític va escriure: “Quan les dones estan al seu voltant, ha de fer-se l’home. En certa manera, és el mateix tipus de «postura» que interpreta en la seva poesia. Sempre que la meva dona Lucia venia amb mi a visitar-lo, feia un paper de gallet, però una nit que ella no va poder venir, vaig trobar-me amb una persona completament diferent, fàcil de portar, relaxat i accessible”. S’ha descrit la ficció de Bukowski com una “representació d’una fantasia masculina: el solter desinhibit, escandalós, antisocial i completament lliure”.
Alguns crítics el van acusar de cínic, acusació que ell va negar: “Sempre m’han acusat de ser un cínic. Crec que el cinisme és agredolç. Crec que el cinisme és una debilitat.”
Els recitals de Bukowski eren llegendaris; una gran multitud borratxa i ell mateix borratxo i empipat.
Transcrivim a continuació un parell de poemes de Bukowski en la versió feta pel nostre convidat.
Que vols ser escriptor?
Si no et surt cremant de dins,
malgrat tot,
no ho facis.
Tret que et surti espontàniament del teu cor
i de la teva ment i de la teva boca
i dels teus budells,
no ho facis.
Si has d’asseure’t durant hores
amb la mirada fixa a la pantalla de l’ordinador
o clavat a la teva màquina d’escriure
buscant les paraules,
no ho facis.
Si ho fas per diners o fama,
no ho facis.
Si ho fas perquè vols dones al teu llit,
no ho facis.
Si has de seure i reescriure’l una vegada i una altra,
no ho facis.
Si et cansa només pensar a fer-ho,
no ho facis.
Si estàs intentant escriure
com qualsevol altre, oblida’l.
Si has d’esperar que surti rugint de tu,
espera pacientment.
Si mai surt rugint de tu, fes una altra cosa.
Si primer l’has de llegir a la teva dona
o la teva xicota o el teu xicot
o els teus pares o qualsevol,
no estàs preparat.
No siguis com tants escriptors,
no siguis com tants milers de
persones que es diuen a ells mateixos
escriptors,
no siguis avorrit, insípid i pretensiós,
no et consumeixis en el teu propi amor.
Les biblioteques del món
badallen fins a adormir-se
amb aquesta gent.
No siguis un d’ells.
No ho facis.
Tret que surti de la teva ànima
com un coet,
tret que quedar-te quiet
pogués portar-te a la bogeria,
al suïcidi o l’assassinat,
no ho facis.
Tret que el sol dins teu
estigui cremant els teus budells, no ho facis.
Quan sigui veritablement el moment,
i si has estat elegit,
succeirà per si mateix i
continuarà succeint fins que moris
o fins que mori en tu.
No hi ha cap altre camí
i mai n’hi va haver altre.
Cigne de primavera
També a la primavera moren els cignes
i allà surava
mort un diumenge
girant del costat del corrent
i vaig anar fins a la rotonda
i vaig distingir déus en carros,
gossos, dones que giraven, i la mort
se’m va precipitar gola a baix
com un ratolí,
i vaig sentir arribar a la gent
amb les cistelles de càmping
i els seus riures
i em vaig sentir culpable pel cigne
com si la mort
fos una mica vergonyosa
i em vaig allunyar com un idiota
i els vaig deixar amb el meu bonic cigne.
Agraïm al nostre convidat, Josep Lleixà, l’amabilitat i la generositat que va mostrar amb nosaltres.
Text: Tomàs Maria Porta Calsina
Fotografies: Aureli Ruiz
