Reversos grup poètic

El passat vint-i-vuit de febrer vàrem rebre a l’espai VilaWeb la nostra convidada, na Josefa Contijoch, i amb ella vàrem compartir bones reflexions sobre literatura i poesia; us en fem un petit tast, de la vetllada.

“Josefa Contijoch és poeta i narradora, i excel·leix en ambdues vessants. Lectora i cinèfila empedreïda assegura que la lectura i el cinema li han salvat la vida. És una de les veus poètiques més destacades del nostre país, així, ras i curt. La seva veu lírica és potent i rica, creix aprofundida en lectures i pensaments, en reflexions ben saboroses. D’altra banda, l’escriptura narrativa de Contijoch, que també és tremendament interessant i captivadora, ha avançat per vies experimentals, ha fusionat gèneres en els quals harmonitza sàviament diversos registres. La seva obra en prosa, per tant, es manté en la frontera, sense decantar-se per cap gènere. Contijoch afirma que la novel·la convencional l’avorreix, s’estima més el desordre, o millor, no seguir l’ordre establert, la riquesa de pensaments, la construcció d’un entramat argumental diferent al tradicional, l’exigència amb la llengua.

A part de poesia i narrativa també ha fet traducció del francès, crítica literària i assaig (en destaquem Les vacants, 2005, llibre de llibres; conté fragments d’obres de nombroses dones escriptores del segle XX).

Potser la seva obra és o ha estat poc reconeguda, això sempre és difícil de dir en aquest nostre país tan petit, però en els àmbits de cultura seriosa és molt valorada i respectada, i aquest deu ser un autèntic èxit per a un creador.

Escriu a Sense alè (copsem així la trajectòria, l’ideari de Contijoch): “En aquest món, mantenir-se independent és una victòria, encara que sigui una victòria pírrica. Ser independent significa no ser respectat i ser menystingut. Això, més la desproporció del desafecte envers la major part de la nòmina dels creadors, amb uns pocs aviciats rellevants, sembra incoherència i provoca destrempament. Converteix els creadors en persones esperitades, desencisades, sense autoestima. I tot és paranoia. Si el creador necessita estímuls (editar, una crítica endreçada, etc.) per fer l’acte creatiu, està ben llest.”

Però malgrat tot, ha viscut moments de glòria i, a part de diversos reconeixements en forma de guardons literaris per obres de poesia i narrativa, alguns d’ells atorgats per la crítica a obra publicada, el 2012 va rebre un homenatge esplèndid coincidint amb el Festival de Poesia de Barcelona i el 2016  rep de mans del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, la Creu de Sant Jordi.

Si ens remuntem als inicis, en els anys seixanta comença a escriure en castellà, la llengua amb què apreníem durant el franquisme. Després de publicar tres llibres en aquesta llengua esdevé un canvi fonamental, la tornada a la seva llengua com a mitjà literari.

Una altra activitat fonamental en la seva biografia és que forma part, des de la seva creació el 1992, per iniciativa de Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal, del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN Club.

Després de la mort de Maria-Mercè Marçal, el 1998, continua formant part del Comitè d’Escriptores durant dotze anys més, fins la seva dissolució el 2010.

Els objectius del Comitè d’Escriptores redactats per Marçal, i als quals sempre es van mantenir fidels, resum una part de la seva activitat literària:

1. Recuperació de la memòria històrica.
2. Promoció de la literatura actual escrita per dones.
3. Foment de la interacció i la comunicació entre escriptores.
4. Reivindicació i defensa davant possibles situacions de discriminació i agressió.

Aquests objectius programàtics apareixen en el seva darrera obra: La passió segons Maria-Mercè Marçal. Dietari d’una amistat (2016), llibre-homenatge a Marçal, de gran valor testimonial que ve a conformar, a completar, la figura històrica, juntament amb el dietari de l’escriptora a cura d’Heura Marçal i la primera biografia, molt recentment publicada per Lluïsa Julià.

No és difícil imaginar que durant aquesta etapa en què forma part del Comitè d’escriptores, Contijoch viu uns anys de gran activitat cultural i literària, d’enorme riquesa vital i personal, amb nombroses coneixences. La munió d’actes, conferències, recitals que el Comitè d’Escriptores va organitzar de ben segur que la van marcar i la van nodrir personalment i literària.

Per cloure la presentació de la nostra convidada ressaltaria que la seva obra, en qualsevol de les seves vessants, excel·leix per l’energia creadora, l’exigència vers el llenguatge, la profunditat reflexiva, a voltes sentenciosa, o irònica i adolorida. Ella en sap molt, de modelar la llengua, perquè el resultat final sigui pura delectació i gran literatura.”

Empar Sáez

ELEGÍA A UN LLANTO

He visto a una mujer
llorando en plena calle.
Una mujer pobre joven, marchita
con lágrima y temblor a flor de boca,
a flor de manos,
a flor de mueca amarga.

Mujer, no sé por qué llorabas.
Yo he cruzado tan sólo tu desdicha,
apenas la he rozado con mis ojos
súbitamente humanizados.

No sé nada de ti
ni volveré a saber nunca en la vida.
Hoy te he visto un instante
y llorabas –ignoro la razón–
en plena calle, a pleno sol,
envuelta sin notarlo
por una indiferencia profanada.

Te he mirado
durante la urgencia de mis pasos imparables
y ahora escribo éste poema para ti.
Quién sabe dónde sigues con el llanto…
Quién sabe dónde, cómo,
en que mano resbalas.

Mujer del llanto,
has de saber que estoy contigo,
que yo también he deseado, más de una vez,
llorar desesperadamente
en plena calle.

Josefa Contijoch, Aquello que he visto (1965)

NIRVANA

Després de desitjar tant
quasi no ansio res.
Nirvana.
Ni el so efímer d l’arpa,
ni l’almoina de cap amor,
ni el desig del desig voraginós.

Les impertinències de l’esperit
controlades,
mossega’m, amor, pots devorar-me,
sobretot si és de nit i si plou i és l’hivern.

Però sinó,
indiferent i fràgil i expectant
restaré
sobre el tall
de la fina ganiveta
esmolada.

Sóc l’espurna d’un cor que batega
a punt de tot i a punt de res,
ja ho veus.

Josefa Contijoch, Ales intactes, 1996

Cammina cammina
ho ritrovato
il pozzo d’amore
Giuseppe Ungaretti

Desoïa la tarda el vent cremat
no feia cas dels remolins de fulles
anava al fons dels llavis que parlaven
i el vent s’enduia lluny bocins de llavis
com si fossin petons o fossin fulles.

Josefa Contijoch, Les lentes il·lusions, 2001

L’ÀNGEL
A la meva filla Anna

(Poema inspirat en una fotografia de l’exposició de Roberto Terrrile “Sur le signe de l’ange”)

Every great journey begins with a simple mistake.
Dorothy Parker

Par les soirs bleus d’êté j’irai dans les sentiers
Arthur Rimbaud

Je suis en route, j’ai toujours été en route
Blaise Cendrars

I

Àngel de tu
levites
en la llum
que surt de tu

tot viatge comença
a partir d’una il·luminació
d’una vacil·lació
(esborrar-se i dibuixar-se)
àngel de tu
absorbeixes
la llum que
levitant
et guia.

II

Tot viatge parteix
d’un oblit
d’una convicció
(t’oblides qui vas ser
i no saps qui seràs)

trànsit/moviment:
la llum de l`angel.

Josefa Contijoch, Les lentes il·lusions, 2001

Coses que es perden:
la clau de casa
la clau d’entrar al jardí
el camí del jardí que portava a la bassa
els joncs de vora l’aigua
l’estantissa blancor del borrissol
de l’àngel que passava
els nenúfars oberts
la mirada d’esplendor atònita
que començava a preguntar per què
i extasiada mirava les coses que es fonien
mentre eren mirades.

Josefa Contijoch, Congesta (2007)

I em pregunto què passarà el dia aquell
que no serà cap dia
quan no tindrem paraules
al lloc on no caldrà alenar
on potser el desig no podrà extreure
ni por ni febre de nosaltres
i tot serà no-res o sigui res

descalços anirem
per vastos camins d’ombra
i un vent impetuós sortit de mare
la pols escamparà
d’aquest no-res
al lloc que no és un lloc
que és cap paraula.

Josefa Contijoch, Congesta (2007)

Mare dels ofegats
patrona dels setials encimbellats
far dels abandonats al lliure albir
dels cors asclats dels orfes espantats

dóna’ns les herbes d’embogir
sal a la clastra per llepar
i anar fent cos anar tirant
per la sendera fosca del delit

mare del donar a llum
que sigui llarga l’hora de durar
i curt el desesper de veure-hi clar
en aquest llosc sembrat del pedregar.

Josefa Contijoch, Congesta (2007)

Les onades porten
petxines escuma plàstics pedres polides
no porten la felicitat no les onades
no la porten
les onades van escopint
el contingut del mar:
galeres esmicolades
iode algues plàncton peixos i alguna sirena
la felicitat és allò que no arriba
que ha d’arribar algun dia
que arribarà segurament o mai
el mar no entén el mot felicitat
no entén cap desig humà cap obsessió
s’entén amb d’altres mars amb l’oceà i amb les marees
no conté felicitat el mar
i doncs no pot portar-la
no l’esperis.

Josefa Contijoch, Baix continu (2014)

Ben agraïts per la bona conversa, i després de continuar xerrant al voltant d’una taula amb bones menges, volem deixar testimoni de la gran vetllada que vàrem compartir amb la Josefa Contijoch i donar-li una vegada més les gràcies.

Fotografies d’Aureli Ruiz. Gràcies per aquest bell reportatge!

El passat 31 de gener vàrem gaudir de la trobada amb en Josep-Ramon Bach a l’espai VilaWeb. Entaulàrem una conversa amb l’autor, a qui considerem un dels escriptors més interessants del panorama literari català.

Ens plau contribuir, des del nostre espai, a donar visibilitat als poetes de llarga trajectòria vital i literària, tot llegint-los bé i coneixent-los millor.

La seva obra és extensa, comprèn poesia, narrativa breu i teatre, i ha merescut nombrosos premis literaris. No fem, però, en aquesta ocasió, una relació bibliogràfica de l’autor; la trobareu fàcilment en altres pàgines de la xarxa (Josep-Ramon Bach, Viquipèdia)

Introduïm el nostre poeta convidat amb uns breus apunts sobre el que ens ha transmès la lectura d’una bona colla dels seus llibres.

En els seus escrits hi ha una amalgama feta d’amor profund pels seus congèneres, als quals s’hi atansa amb una curiositat infinita, així s’entén que la temática i la forma de la seva obra sigui molt variada; crea i recrea nombroses veus de civilitzacions llunyanes, diverses; en trobem de ficció, i reals. L’autor busca arreu, de forma intuïtiva, enmig dels artificis del nostre món, i prova d’apropiar-se’n, de conquerir les vivències més diàfanes, veraces i autèntiques.

En la majoria de llibres d’en Bach és fàcil percebre una gran tendresa, en altres s’hi pot entreveure aquesta tendror, bo i que moltes vegades la trobem recoberta per una esplendorosa closca d’ironia i mordacitat, també d’una bona dosi de sentit de l’humor. 

De la mateixa manera, quan llegim la seva obra és ben palesa l’estimació immensa que sent per la literatura, per l’art (les arts plàstiques), per la poesia, la música, el teatre de l’absurd i existencialista (“Tot esperant Godot” és l’obra que més l’ha impressionat); és del tot clar que se sent fascinat pel gran misteri de la creació artística.

Una altra característica de l’autor és la seva creativitat; ens sorprèn amb una idea nova, creació renovada en cada llibre. Segueix fidel un compromís amb si mateix que el fa avançar per camins no fressats, amb laboriositat, tenacitat i honestedat.

És un escriptor que experimenta, que vol anar més enllà, un investigador intuïtiu en literatura. En Josep-Ramon té, des dels inicis, una veu pròpia molt potent, però tanmateix gaudeix del nou vestit amb què se’ns presenta en cada llibre, això sí, estima la brevetat i encomana als lectors l’estat de fascinació amb què ell observa el món, la vida.

Empar Sáez

En Josep-Ramon Bach va començar explicant el seu vintàleg per escrire poesia. Us el transcrivim tot seguit:

La poesia és la llibertat del futur perdurable

1. Desterrar per sempre més les evidències.
2. Subvertir en tot moment el llenguatge lògic.
3. Abraçar la fe de la síntesi.
4. Ser capaç d’imaginar a partir del desordre.
5. No defugir el compromís amb el destí.
6. Acceptar la sorpresa com un fet inherent a la pròpia manera d’entendre la vida.
7. Saber mantenir-se a una distància prudencial de la literatura i el pensament.
8. Destapar l’imperceptible.
9. Donar-se impuls amb la llengua comuna.
10. Defugir els efectes calculats i les obeïdes raons.
11. Desconèixer els propis límits.
12. Deixar-se portar sempre per l’instint.
13. Convocar l’atzar i ser-li deutor.
14. Entendre que l’ambigüitat multiplica la lectura.
15. Saber que el poema conjura el sentiment i la raó.
16. Adonar-se que el líric i el dramàtic són dos registres d’una mateixa veu.
17. Constatar que la llunyania ha mort.
18. Sentir que la poesia és l’expressió única d’una vida sola. I que el seu temps és el futur.
19. Viure apassionadament i escriure amb desmesura.
20. Estimar la pròpia obra.

Vàrem continuar conversant sobre el mite personal de Kosambi que apareix per primer cop en L’ocell imperfecte (1996) (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), dels llibres de versions lliures de poesia de poetes d’altres civilitzacions, com Viatge al cor de Li Bo (1997) en què recrea el gran clàssic xinès del segle VIII i Versions profanes (2010). Paràrem de Secreta Dàlia, Premi Vicent Andrés de Poesia 2015 i de Caïm, Premi Crítica Serra d’Or 2016 i de dos llibres de poesia ben especials: L’enunciat i En abstracte (publicats a labreu edicions el 2011 i 2016). En Bach també ens va parlar d’algunes de les seves obres de teatre, de pintura (d’en Joan Miró, entre altres; l’autor reconeix que ha tingut en la seva pintura una font d’inspiració molt important ), dels llibres de narrativa breu… i finalment va llegir alguns fragments de narrativa i poemes. Nosaltres vàrem continuar amb la lectura de poemes de Josep-Ramon Bach; us en transcrivim alguns d’ells.

Monografia

Home de fang
que claves instants
amb agulles de pluja,
¿quin perfil del sol
et negarà l’origen?

Home de calç
que adores la lluna
amb les ombres del món,
¿quina llum d’arrels
bastirà el teu somni?

Home de sal
que capgires l’arena
amb les paraules del vent,
¿quina amarga set
abrusarà el teu dubte?

Josep-Ramon Bach, Trànsfuga de la llum (Edicions del Mall, 1985)

Fantasmes

Han cremat els rostolls
del meu paisatge.

L’escena ara és buida.

Invisibles, passen
sota la pancarta de meta
tots els personatges
d’aquesta infantesa muda.

Han arribat tard
a la cita de la memòria,
però un cop a casa
volen donar testimoni
d’una època de la vida.

Agafats de la mà,
dansant al ritme
frenètic dels timbals,
els fantasmes
se’n van a dormir
al rebost dels miracles.

Josep-Ramon Bach, El laberint de Filomena (Edicions Proa, 2010) (Premi a Rosa Leveroni, 2009)

(Versions de l’il·luminat Basavanna, s XII)

Shiva, tu no tens pietat!
Tu no tens misericòrdia!

Per què em vas fer fora
de l’altre món
i em vas fer néixer
en aquest tan insensible?

Oh Senyor dels Tres Rius,
escolta’m, no tindries pas
un arbust tendre o una flor
feta a la meva mida?

Josep-Ramon Bach, Versions profanes (Pagès editors, 2010)

28
Alguns déus han somiat que escrivien poemes.

47
Un bon poema és com una petjada en el fang que el temps ha de convertir en pedra.

114
Aquest poema sobre el vent està brodat amb fil d’or a la sella d’un cavall àrab.

126
Van fer la dissecció del cor d’un poeta i, a dins, hi van trobar un nedador solitari que travessava el món.

129
Aquest poema s’ha reproduït per generació espontània. I ara creix en milers de cors sensibles.

186
A Roma, el meu poeta es va quedar adormit en braços de La Pietat de Miquel Àngel.

210
Per anar pel món cal portar la Pedra de Rosetta al cor.

273
Un conegut poeta robava la bellesa als rics per donar-la als pobres.

337
Tots els poemes haurien de ser la premonició d’un miracle.

343
Si algú vol definir el poema, el destruirà.

426
Un poema és un desig atrapat en una gota d’ambre.

438
La vida és un error de l’univers, tal vegada una estranya malaltia de les pedres.

523
El pitjor enemic de molts poetes és la poesia.

561
La larva que ahir era cuc i demà serà papallona és una definició exacta del procés creatiu.

604
El poeta sempre és un estrany en el propi país.

Josep-Ramon Bach, L’enunciat (labreu edicions, 2010)

DIONEA

APUNT AL NATURAL SOBRE PAPER PAUTAT
D’UN QUADERN DE CAMP

Fulles aplatades i dobles
de frontissa tensa
i dentadura sana
que, en sentir el fregadís
d’un cos estrany,
tanqueu el cancell dels morts
amb un bes etern.

Oh planta
d’ennuegades arrels
que la fam t’ha acuitat
a imitar els botxins.
¿Quina humana ferotgia
ha empeltat en el teu cos
el deliri de la sang?

Josep-Ramon Bach, Caïm (Tres i Quatre, 2015, Premi Crítica Serra d’Or 2016)

BALANCES

PINTURA AL FRESC
SOBRE PARET MESTRA

Tristesa de viure
sota el cop d’una fona.

Diana mòbil
que la mort sempre encerta.

Temor de ser carn tova
a mans de fera.

Veus que s’escapen
de la rapsòdia humana

i clamen serenes
per un món en concert.

Braços que gronxen
els cossos més dèbils.

Ulls que il·luminen
en temps de foscor.

Josep-Ramon Bach, Caïm (Tres i Quatre, 2015, Premi Crítica Serra d’Or 2016)

La força secreta
d’un destí musculós.
El corrent
que empeny l’aigua
fins al salt obert
a la pedra roja.

Visc sota els arbres
en vorals arenosos.
I amb fona nova
llenço còdols blancs
contra tota murada.

Josep-Ramon Bach, Secreta Dàlia. Tres i Quatre, 2016 (Premi Octubre 2015)

Gotes de tendresa
en el llit dels amants.
Joies de plata
al bec dels ocells
que amenitzen,
de l’arbre estant,
el diluvi de cossos.
Onades al rompent
sota llei del vaivé.
Bressol d’astres
que omplen el sac
de pols divina.
Secreta dàlia
del jardí del desig.
Pàtria del món
on neixen els dies.

Josep-Ramon Bach, Secreta Dàlia. Tres i Quatre, 2016 (Premi Octubre 2015)

CLAVEGUERES

Era un vell somni viure en el subsòl lliure amb la brutícia. Conec un home que mossegava els múrids amb dents agrestes. Com una gata per l’albelló rondava amb boca plena. El seu desvari el duia a mostrar-se com un gall mascle. Les clavegueres eren grans avingudes amb ponts de merda. Quan arribava l’aigua nova de pluja la carn fugia. Sense cacera el galifardeu jeia amb la desgana. Pura demència passar pel tub infecte del gran descrèdit. Saber-se immune a les deixalles orfes d’un món prou tòxic. Desafiar el vici de la raó més sagrada sense vergonya.

Josep-Ramon Bach, En abstracte (labreu edicions, 2016)

Vàrem continuar la conversa a taula, amb un bon sopar, i el nostre poeta va tenir temps de explicar-nos, de raonar, entre moltes altres coses, que “Per crear cal desaprendre”.

Quina gran festa de les paraules, de les idees i de la imaginació… Gràcies, Josep-Ramon!

Fotografies: Aureli Ruiz

Reiniciem el nostre cicle de poesia amb un autor de llarga i fructífera trajectòria, en Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946), poeta, narrador i dramaturg, darrerament guardonat amb el Premi de la crítica Serra d’Or 2016 per l’obra Caïm i el Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre de València per Secreta Dàlia. En el seu últim llibre, En abstracte (labreu edicions, 2016), Bach torna a sorprendre els lectors amb una nova i interessantíssima experiència creadora.

Xerrarem amb el poeta i llegirem una selecció de la seva obra. No t’ho pensis i acompanya’ns el proper dimarts 31 de gener a quarts de vuit del vespre!

El passat vint-i-set d’octubre vàrem gaudir de la paraules de la Sònia Moll, la poeta convidada pel nostre grup.  A continuació hi trobareu una breu crònica de l’acte, una selecció de poemes de la Sònia Moll i un bon grapat d’imatges del nostre benvolgut fotògraf, n’Aureli Ruiz, que com és costum ha sabut copsar l’ambient distès i càlid de la trobada.

Ens trobem amb la poeta Sònia Moll a l’espai VilaWeb,a l’acte que organitza Reversos, per parlar de poesia, del seu darrer llibre I Déu en algun lloc que l’autora dedica a sa mare i que al seu bloc La vida té vida pròpia, descriu així:

“eres irreverent, impulsiva, emocional fins al moll de l’os, valenta, lleona, terra ferma, mar vertiginós. Tenies a dins bastiments trencats per sempre, i no els sabíem però ho sabíem, perquè no amagaves ni la nostàlgia ni la por ni la ràbia ni la pena. Eres tant, amb majúscules, sense màscares. Llençaves les cries de ratolins pel forat del vàter, cuinaves coques de pa entre les pedres de la llar de foc, ens contaves que una infermera t’havia saltat damunt del ventre per expulsar-te el fill mort. Reies fort, parlaves alt, ploraves sense amagar-te. No agradaves, sovint. Et vam conèixer desubicada, despatriada, desarrelada. Ens vas ser dèbil, enyorada, desorientada, rabiüda, malparlada. Ens vas ser mare amb cicatriu al ventre, del melic fins al pubis, mare amb davantal de flors i mans aspres, mare laberíntica, mare des(con)centrada, malhumorada, rompuda. Presència irrenunciable abans i ara, abans i sempre…”

I continua al mateix text explicant la força de les seva relació materno-filial:

“…i jo, que vaig estimar el que eres fins a trencar els límits del meu món, jo que sé estimar només des que t’estimo, camino algunes nits amb la por que no em vulguin dèbil, enyorada, desorientada, rabiüda, malparlada, laberíntica, desubicada, desarrelada.” 

I Déu en algun lloc és un llibre que vol reflectir els sentiments i les vivències de la Sònia des del moment en què a sa mare li va ser diagnosticat  Alzheimer fins que es va produir la mort. Això és el que explica el poemari, també el que dona la gravetat a l’obra, el to, la seva tristesa, sovint la seva desesperació.

Però com ens va explicar la Sònia en el mateix col.loqui, amb aquests sentiments, per molt nobles que siguin, no n’hi ha prou per fer literatura. La literatura vol una elaboració literària dels sentiments. Ella ens ho va explicar amb una metàfora: el sentiments són quan la rentadora centrifuga la roba, literatura quan la roba ja està neta i s’estén; el resultat de transformar unes idees i uns sentiments en llenguatge poètic. Aquest llenguatge poètic per a la Sònia ha de ser prou potent per emocionar el lector. I transformar-lo. No crec que la Sònia consideri literatura els versos que ens deixen indiferents.

L’estona que vàrem compartir amb la Sònia Moll ens va remoure per dins. Per la profunditat dels seus sentiments i per la força dels seus poemes. Fou una vetllada realment excepcional.

Tomàs Maria Porta

EL MEU AMOR PETIT

El meu amor petit, com de mentida,
espiava els teus ulls de color de cel
darrere les escales de cargol
al pati de l’escola de les monges.

La meva amor petita, de joguina,
trencadissa com fulla de llorer,
amagava el secret dins les butxaques
de l’uniforme blau. I al pas dels dies
(dilluns tacats de gris, dimarts de cendra,
dimecres virolats, dijous groguencs,
divendres plens de llum) refeia el somni:
cabells de blat madur, petons de menta.
(Perquè ho devien ser, de menta, crec,
aquells petons secrets que us espiava.
Ell era un noi rosset, d’ulls de maragda,
un any més gran que tu. Dels jesuïtes.)

El meu amor petit teixia somnis
ocult sota la culpa adolescent.
I els dits tacats de guix et resseguien
el nom a les finestres. T’enyoraven
la pell desconeguda, immaculada.

La meva amor petita, d’or i sucre,
la van ferir de mort des que va néixer
les ombres del pecat i la vergonya.

Sònia Moll, Non si male nunc

LES COSES QUE NO DIUS

Les coses que no dius obren escletxes
damunt la pell estoica. Llisquen, àvides,
pels rius de sang del cos, i no s’aturen
fins que troben racons que desconeixes.

S’hi queden. Te’ls esquincen. Però tu
no te n’adones. Parles fort, i rius,
i aconsegueixes ignorar la pena.

S’hi queden tant de temps que en perds el compte.
Són coses que no vols, o vols i dols,
però t’estimes més aniquilar-les
-almenys, tu creus que ho fas-; però revénen:

revénen en el plor dels dies grisos,
en l’ofec dels diumenges a la tarda,
en epílegs d’estius d’adolescència,
en preludis d’hivern sense esperança.

Les cosesque no dius tensen els músculs
i s’instal·len al cor de les genives
amb el gust de la pols i de les hores
que has deixat escolar-se sense esma.
Hi ha una olor agredolça al tou dels dits
-olor de resclosit, de por, de sexe.

Les coses que no dius fan mal als polsos.
I a les dents. I a les mans. I a les orelles.

Sònia Moll, Non si male nunc

POR

Martellets insistents
a tocar de les temples.
Defora, quietuds sense repòs
esperen per clavar-me dentegada.
Em quedo en el llindar del pànic, única
drecera entre la mort i jo, i provo
d’aturar el remolí d’un pensament
que no em pertany.

Els vidres de la por
m’escampen a bocins
damunt l’estora.

M’ensorro en un instant
com un Castell de cartes.

Sònia Moll, Non si male nunc

FER-SE GRAN

La mare és petita
i tu no saps com créixer
per sostenir-la.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

TOTS ELS ARBRES

El tiempo de los árboles está en ti
después de amarnos.
KIRMEN URIBE, “El tiempo de los árboles”

Ens va ploure molt, tots aquells dies.
Moltes tardes, moltes nits,
molts matins de diumenge.
M’agradava encara més fer l’amor així
amb el silenci nostre
espetegant contra el soroll de l’aigua rere els vidres.

Hi penso avui, que plou i que voldria
que encara fes més vent aquesta matinada.
Que hi hagués arbres frondosos a prop de casa,
que la remor de les fulles em bressolés el son.

La pluja ja no m’és mai més absència.
Tinc a les mans tota l’aigua d’ahir,
tots els arbres d’avui.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

ALGÚ UNA VEGADA VA DIR

Zazu se miró las manos, sus manos pequeñas y
delgadas, y las escondió en la espalda,  porqué
alguien dijo una vez que tenía manos de ladrona. 

ANA MARÍA MATUTE, Pequeño teatro 

Això has fet? Aquest desastre?
–SÍ, l’he fet jo i aquí te’l porto.

TERESA FORCADES

Algú una vegada va dir.
I tu vas amagar les mans a l’esquena,
i en vas fer un nus petit i dur com un ou de fusta.

Algú una vegada va dir.
I tu vas amagar els ulls darrera les ulleres de sol,
i vas deixar de mirar els arbres nus retallats contra el cel.

Algú una vegada va dir.
I tu vas enfonsar el cor dins d’una ampolla
i en vas fer un vaixell de fusta cremada
respirant contra les parets de vidre.

Algú una vegada va dir.
I tu vas tornar a mostrar les mans obertes,
Això ho has fet tu, aquest desastre?
Sí, l’he fet jo i aquí te’l porto.
I les vas enfonsar dins de la terra molla.
I vas fer fang i margarida.

Algú alguna vegada va dir.
I tu.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

I NO VA QUEDAR RES DE MI

Em miro avui i aquest és el vertigen:
que tot el que tu eres
s’engrunés aquells dies
pels camins de l ‘aigua.
Que a l’arribada al port de Barcelona
ja no quedés res de tu
–de la teva bellesa
d’ulls verds i pell pigada,
la teva força,
la teva-nostra sang indígena.
Y no quedó nada de mi.
Què hi ha encara de tu, mare,
després de l’oceà?
Hi ets?
Ets?
M’aboco a tu
i tot és aigua fonda,
aigua negra,
aigua cega.

Odio i estimo amb ràbia
l’Hades inclement
Que et va engolir i no et retorna.
Estimo i odio l’oceà
que et va partir en dos la vida.
I m’hi acosto
i me n’allunyo,
eterna i absurda rissaga al port,
amb l’esperança infantil
de retornar-te el que ets
–la llum,
el verd,
la teva vida a punt d’obrir-se
com una papallona.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

PESA LA LLUNA

llega la noche y carga
el peso de la luna en nuestros ojos
JOSE ANTONIO ARCEDIANO, “Mirador”

Pesa la lluna plena als pits
que rebenten de llet agra,
de llet inútil,
de llet morta
—les filles no poden alimentar les mares.
Pesa la lluna plena a la sang,
ocupant-la,
envaint-la,
enverinant-la,
enfangant-la tota amb coàguls estèrils.
I l’aire a mig camí,
entre els pulmons i el ventre.
Jo sense tu
—com es camina aquest camí?—,
tu sense jo,
enllà dels ulls que miren i no em veuen,
enllà de la pell transparent de les mans
que acarono encara com si no fossin tu.
Pesa la lluna en l’udol estroncat de la lloba
que no he sabut ser avui,
que no sé si sabré ser demà
quan tu no hi siguis
—com es camina aquest camí?

Pesa la lluna que em fa callar avui
amb una mordassa blanca xopa de formol
i em deixa sense versos,
sense escletxes,
sense sang.
Pesa la lluna plena als pits
com em pesa el teu nom a les costelles
totes les nits que prego.

I m’assec a la porta de casa
a esperar que minvi
—que em des-ocupi,
que em des-prengui,
que em des-habiti.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

EN VERMELL

Hi ha dies
que et trobes en vermell tots els semàfors.

No saps com es fa,
això d’ofegar les ganes d’arrencar a córrer
i haver-te d’aturar a cada cruïlla
i trobar-te a sota de la pell
alguna cosa que s’assembli a la calma
de què parlen els savis.

A les sales de vetlla dels tanatoris
hi fa el mateix fred que en algunes oficines.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

EL TEU MÚSCUL PRECIÓS

Les costelles endins
—gàbia d’ossos que protegeixen
el batec ferit—
i tota la por amagada als nusos de l’esquena.
Que no el toqui ningú (més),
el teu múscul menut i tremolós.
Que ningú gosi esquitxar d’aigua bullent
la membrana escaldada.
Entre els barrots de la gàbia
s’escolen espases
que esquincen la vida de dalt a baix,
com la línia interrompuda
que tens impresa al palmell de la mà esquerra.
Que no te’l toqui ningú,
el teu múscul preciós,
la teva pobra criatura esgarriada,
la teva ànima malmesa.
Que no te’l toqui ningú.
Que no te’l vegi ningú entelat,
tremolós,
esgarrapat,
vençut.
Les costelles endins,
sentinelles ferotges,
i l’aire aspre, dens,
cada dia més difícil.
Que no te’l toqui ningú (més),
el teu múscul cansat.
Que no te’l mirin.
‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍Que no te’l vegin.
Que no te’l vulguin.
‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍Que no te’l prenguin.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

Gràcies, Sònia, per compartir amb nosaltres la teva saviesa i vitalitat poètica! Va ser un gran plaer.

Fotografies d’Aureli Ruiz

El proper acte organitzat pel grup el celebrem dijous 27 d’octubre a les 19.30 h. Tindrem el plaer de comptar amb na Sònia Moll Gamboa com a poeta convidada.

Conversarem amb l’autora i llegirem una selecció dels seus poemes, dels llibres Non si male nunc (2008, Viena edicions), Premi Sant Celoni de Poesia 2007, I Déu en algun lloc  (2014, Vic: Cafè Central i Eumo Editorial).

Us hi esperem, no hi falteu!

El passat vint-i-set de setembre vàrem acollir, en el primer acte després de la pausa de l’estiu, la poeta Clara Mir Maristany. Va ser un goig poder parlar amb ella de poesia, de llibres, de poetes…; us deixem, a continuació, un petit bocí de les seves reflexions i una selecció de poemes que vàrem llegir al final de la vetllada.

“Sovint he pensat que la poesia és una disfunció del llenguatge i que tanmateix serveix per comunicar-nos. És un joc, en el més noble sentit de la paraula, d’interpretacions de l’experiència humana. El poeta fa un exercici de llibertat donant forma escrita al pensament. Ho fa amb una elasticitat semàntica que li permet donar nou sentit a les paraules triades i construir una mena d’artefacte màgic que, quan és reeixit, funciona per si sol.

També llegir poesia és un acte de llibertat on, lector i autor, cadascú des de  la seva autonomia i en una cruïlla de representacions i d’alteritats, es poden  reconèixer dins d’un paisatge emocional i intel·lectual compartit.”

Clara Mir Maristany

Resum de la trajectòria literària de l’autora:

La Clara Mir Maristany és una poeta amb un gran bagatge intel·lectual; és llicenciada en Filosofia, diplomada en Psicologia Clínica i Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, de la qual va rebre el Premi Carme Serrallonga a la qualitat lingüística.

Professionalment s’ha dedicat a la docència i a la recerca en diferents institucions, entre elles en la Universitat de Barcelona i en la Universitat Autònoma de Barcelona.

La seva activitat poètica té clarament dues èpoques: abans d’iniciar el seu trajecte professional i després de jubilar-se.

En la primera època, entre el 1959 i el 64, participa en nombrosos recitals i trobades clandestines amb poetes com Clementina Arderiu, Josep Carner, Josep M. de Segarra, Palau i Fabra, Salvador Espriu, Joan Oliver, Carles Riba, Blai Bonet, Sala Cornadó, Josep M. Llompart, Marius Sampere, Joaquim Horta, Gabriel Ferrater… també amb altres poetes aleshores novells, com ella: en Miquel Bauçà i en Joan Julià. Aquestes trobades s’organitzaven al domicili del Dr. Colomines i si entreu al web www.catedramariustorres, dins la fonoteca de Joan Colomines, podreu escoltar la veu de tots aquests poetes i també la dels més joves, entre ells la Clara Mir.

Després de la jubilació la Clara reprèn amb força la seva la activitat poètica. Està antalogada en diversos llibres i revistes literàries. Des del 2006, juntament amb la Marta Malleu, organitza nombroses sessions literàries “Poesia a la carta”  en diferents espais i amb el grup “7 de Cors” també ha conreat la poesia oral arreu de Catalunya.

És finalista del Premi Joan Santamaria (2007) per l’obra “Persistències”. L’any 2012 publica a Pagès editors el poemari Els Déus i les Bèsties, el 2014 guanya el Premi de Poesia Josep Maria López Picó, Vila de Vallirana amb La paraula des-habitada I el 2015 és guardonada amb el Premi Marià Manent per l’obra El torn, que es publicarà pròximament.

TANCAR EL CERCLE

Enfilar el poal sense conciliar la set
refer el gest
dibuixar-ne mil vegades la corba
com l’ombra que lluita per configurar
la forma acabada
entre el pou i la boca.

Despertar al so de la corriola.
Enfilar els dies.
Posar oli a les hores.
Sobreviure
entre el pou i la set.
sense trencar el fil d’aigua.

Clara Mir, Els Déus i les Bèsties 

DE NIT

espera el frec suau d’unes mans
les mans d’un déu qualsevol per adormir-se
el déu dels infants amb la seva mort petita
el déu que eixuga el plor i la por dels llavis
i la pupil·la. El déu que vigila, a ell, que és pobre
de paraules i de fe, que no sap estrenar
cap altra vida. Tampoc no sap que no sap viure.
És per això que espera el frec tranquil del déu-nit
per adormir-se.

Clara Mir, Els Déus i les Bèsties 

ABSÈNCIA

Aquell dibuix que tu vas fer i que tinc
penjat al pis de Barcelona
el groc estès damunt les ratlles de la taula
i el negre d’una xemeneia abstracta,
em duen la mirada fins al llum petit
de la casa abandonada
(com als contes)
sense tu, sense nosaltres a banda i banda
de la taula.
Des de la finestra veig
el reguer escampat d’una bombeta
damunt la taula desparada.

Hi vas deixar el llum encès per guardar-nos
el record a banda i banda de la vida.

Clara Mir, Els Déus i les Bèsties

NO SÉ

si la teva cara dibuixa rems o ales.
No vull que te’n vagis.
Et porto raïms i altres fruits que t’agraden
i tots els records ben plegats en paper de plata
i tots els contes i totes les paraules
que escoltava asseguda al travesser
de les potes de la taula.
I tot el que em rodola pel cap
i per les galtes, perquè no te’n vagis.
I te’n vas, sense cap vergonya
amb aquesta cara de morta
i em deixes sola.

Clara Mir, Els Déus i les Bèsties 

Eppur si muove:
L’ensinistrament eficaç de la paraula
manté les exigències de la Inquisició
i les eines de l’exorcisme sempre a punt
d’escapçar meticulosament el desordre
del teu ordre.

Aquí es tanca la porta sense fer fressa.
Aquí aprens l’ofici de callar,
aquí no hi ha finestres,
aquí la llum s’estavella com qui esqueixa
una magrana i escup pinyols de sang.

Volies alçar els braços i perbocar
l’espantaocells que duies arrapat a l’ànima:
estampar, fora terme, l’ombra vacil·lant d’una creu.

Clara Mir, La paraula des-habitada

Hi ha paraules que em parlen i paraules
que em callen, n’hi ha que em criden, d’altres
em vénen sense cridar-les. Les coses
existeixen pel tacte del seu nom:
orient, vertigen, misteri.
I dic allò que faig:
escric, ensopego.
La quietud és murmuri:
sil·logisme, solstici, silenci.
Exploro la paraula:
pell, sexe, cor.
I callo.
Sento les paraules que em parlen soles:
batec, exili, res.
Escolto i repeteixo segons les circumstàncies:
ràbia, pedra, foc.
O la simetria imperfecta dels secrets:
llamp, navalla, mort.

Els vents entremailats,
les feixes de ponent,
la figuera estintolada
davant de casa,
i la mula que puja pel camí
amb la gropa lluent
i l’orgull de raça.

No podrien ser més bells
aquests flocs de neu
que cauen,
que tot s’ho empassen,
que ens alcen per damunt
la terra quieta,
blanca, de porcellana.

Clara Mir, La paraula des-habitada

Entre el mar i la terra jo sentia, alhora,
el rosec de l’aigua i el toc de les esquelles
pasturant aquell estrany jardí de la infantesa.
Després, molta pressa
per créixer amb la corriola del temps,
per pujar l’aigua i la set, per revoltar-me,
per fer créixer l’herba i la tempesta,
per sentir com encara giren, abraçats, el mar
i la pedra.
En aquest pendent, tornaré a néixer?
Serà la mort un suau duet d’ones i esquelles?

Clara Mir, La paraula des-habitada

Estàvem convocats
a la badia encesa
de l’estiu.
Damunt l’arena, la barca jeia
bocaterrosa davall del tamarell.
La capgiràvem,
la menàvem a la mar petita
i buidàvem l’aigua de les ferides
amb un poal.
El ca també venia.
Abraçàvem per torns
el fons còsmic de les petxines,
el gep de mar
i el record deshabitat
de la infantesa. Després,
herois de postguerra,
tornàvem a l’ombra del tamarell
i, amb la nuesa desordenada del verb
i l’olor de tristesa adolescent,
desvestíem el temps i la innocència.

Clara Mir, La paraula des-habitada

Li agraïm a la Clara Mir que ens hagi acompanyat en aquesta trobada de poesia de gran nivell, i esperem amb deler el seu darrer llibre, El Torn, que es publicarà en les pròximes setmanes.

Gràcies, Clara, sempre seràs benvinguda!

Fotografies d’Aureli Ruiz

El proper dimarts 27 de setembre reprenem les nostres activitats literàries, després de la pausa de les vacances, i tenim el plaer de convidar-vos a la conversa que mantindrem amb la poeta Clara Mir Maristany.

Parlarem amb ella dels seus dos llibres de poesia publicats: Els Déus i les Bèsties (Pagès editors, 2012) i La paraula deshabitada (Viena edicions, 2015) guardonat amb el XXXVIII Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó. També parlarem del seu nou llibre, Torn, que es publicarà en breu, l’obra amb què la poeta va guanyar el Premi Marià Manent 2015.

Després de la xerrada direm una selecció de la poesia de la Clara Mir.

No us ho perdeu, hi sou tots convidats!

El propassat vint-i-dos de setembre vàrem compartir una vetllada de poesia a l’Espai VilaWeb amb l’escriptor Vicenç Llorca, el nostre poeta convidat.

Vàrem gaudir d’una bona conversa literària amb l’autor, qui ens parlà d’alguns aspectes de la seva obra i, més en profunditat, del seu darrer llibre de poemes “Calendari d’instints”.

Vicenç Llorca ens va oferir una xerrada de gran nivell literari. Va iniciar el seu recorregut parlant de la poesia reunida en Les places d’Ulisses, volum que aplega els vuit títols de poesia publicats al llarg de vint-i-cinc anys (1984-2009), va continuar amb la novel·la Tot el soroll del món (2011), i finalment ens parlà del darrer llibre, Calendari d’instints, publicat el 2014 i del qual ens va llegir una selecció de poemes.

La poesia d’en Vicenç Llorca té una solidesa espiritual que captiva; està enfortida per nombrosos referents filosòfics, artístics i literaris que de forma subtil creen un sòlid entramat, bell i suggeridor. El poeta contempla, indaga a través del pensament i de la creació poètica el seu món, la seva consciència, i ens posa a l’abast una eina valuosíssima de coneixement i d’indagació interior.

Sobre Calendaris d’instints en Joan Graells hi escriu: “Pere Gimferrer va fer una definició magistral de la poesia: Art poètica: «Alguna cosa més que el do de síntesi: / veure en la llum el trànsit de la llum». A Calendari d’instints, Vicenç Llorca aconsegueix que aquesta llum que va identificar Gimferrer transiti al llarg del temps i l’espai, d’estació en estació, com un fil conductor que enllaça la infància del poeta amb el present i el futur, obrint camins entre l’instant i l’eternitat, enllaçant l’origen amb l’infinit i essent portadora de saviesa per tal com té la capacitat d’instruir en la filosofia i l’art.”

Niàgara

Moviment en la quietud,
despertaràs en el saltant,
aigua que et dius tro d’aigua.
Vindrem llavors,
sense condicions ni aspreses,
senzillament  a recollir del teu brogit
una fina pluja esclatada,
a lliurar-nos, com en l’oració,
a l’iris que descobreix la teva caiguda.
No hi haurà sol ni fosca,
cos ni ombra:
plata ben fresca
ens xiularà a la pell
sota l’aigua que es troba,
l’aigua suspesa,
l’aigua volàtil,
l’aigua que assumirà
un estrany i màgic sentit de cel.
Vindrem llavors
a sentir incrustada en els ulls
la imatge més propera
a la creació.
I esperarem la terra.

Vicenç Llorca, Calendari d’instints

Fer el temps

Quan a l’albada la llum obrirà
els finestrals on dorm la teva ment,
sabràs que res del que veuràs
no es deixarà a l’atzar.
Des dels xiscles de dolor del planeta
al record, dolç encara, dels orgasmes
que fan de la nit una simfonia humana,
tothom formarà part de tu,
com tu de tot.
Mai no podràs dir jo sense nosaltres,
no podràs dibuixar en els dies
un gest aliè a tu.
El temps et fa
perquè tu fas el temps.
És el vincle pel qual la roda gira
i el cercle tanca el cicle de la vida.
Deixa’t ser i sigues allò que és.
Cap altre secret no et serà tan gran
com, més enllà de posseir,
formar part de les hores
i de les seves criatures.

Vicenç Llorca, Calendari d’instints

Sense maquillatge

Mira’t: t’agraden aquestes arrugues
perquè creus que hi habita la bellesa
dels dies savis i l’hora guanyada.
I no pots evitar comptar batalles
lliurades, tot i el teu desig de pau;
recordar els que han partit per poc o sempre,
desenganys i dolors inesperats.
Tot forma part de l’ànima que mudes
per aprendre a parlar amb la vida vella
que dóna consistència al planeta.
Quina ironia! Perdre per guanyar,
saber llegir més amb menys visió,
estimar amb força, malgrat tot el mal
que t’ha lliurat el solc més trist al rostre…
No hi ha cremes ni maquillatges útils.
Tan sols conservar una mica d’infància
en l’aigua que encara et rega la pell.

Vicenç Llorca, Calendari d’instints

París al maig

Que de tanta llum
sigui blanca la ciutat.
Que no hi hagi morts,
sinó vida rere vida.

Que es multipliquin els ponts
sobre el riu que espera
l’alegria dels amants.

Que no et calgui recordar,
perquè el temps sigui present
en una hora blava.

Que els canvis visquin en tu
parcs incandescents
per carrers de cants en calma.

Vicenç Llorca, Calendari d’instints

Agraïm sincerament a en Vicenç Llorca la xerrada sobre poesia que ens va oferir; va ser un plaer compartir amb ell una vetllada de gran sensibilitat i bellesa.

Fotografies: Aureli Ruiz

El proper dimarts 22 de setembre el grup de poesia Reversos ha convidat l’escriptor Vicenç Llorca a la vetllada poètica amb què reprenem les nostres activitats després de la pausa de l’estiu.

Vicenç Llorca ens parlarà de poesia, de la seva obra poètica, i narrativa, i sobretot del seu darrer llibre de poemes, Calendari d’instints, publicat a l’editorial Tres i Quatre.

Tant l’autor com membres del grup direm, per cloure l’acte, una selecció de poemes de Calendari d’instints.

Hi sou tots convidats!

Us convidem a la propera vetllada poètica del grup per a la qual tenim el plaer de comptar amb la Mireia Calafell (Barcelona, 1980), qui recitarà poemes dels seus llibres i ens parlarà de poesia. La seva darrera obra, Tantes mudes, Premi Poesia Benvingut Oliver 2013 ha estat publicada a Perifèric Edicions (2014).

Membres del grup Reversos direm una selecció de poemes de la Mireia Calafell en la darrera part de l’acte.

Es celebrarà dimarts 24 de març a les 19.30h a l’Espai VilaWeb.

Us hi esperem a tots, amics de la poesia!

El passat setze de setembre vàrem tenir l’honor de rebre a l’Espai VilaWeb el gran poeta alcoià Manel Rodríguez-Castelló. Li volem expressar des d’aquí el nostre més sincer agraïment per acceptar la invitació a compartir una vetllada poètica amb el grup, encara més coneixent que es desplaçà des de València, on hi resideix, per assistir a l’acte.

Les distàncies entre el Principat i el País Valencià sabem que poden ser, sovint, molt més grans que les merament físiques degut fonamentalment a certs prejudicis i al gran desconeixent que des d’aquí es té de la seva realitat.  Per escurçar aquestes distàncies, les que més ens allunyen, per atansar-nos a la poesia valenciana actual vàrem rebre un poeta que ha llaurat una obra d’altíssima qualitat, d’un elevat nivell d’exigència.

Després de fer la presentació del nostre convidat, el mateix Rodríguez-Castelló va parlar-nos de la seva darrera obra, Estranyament, guardonada amb el Premi Ausiàs-March en la darrera edició, el 2013. Us en deixem un extracte, de la xerrada.

SOBRE ESTRANYAMENT

“Amb aquest títol, configurat per una paraula que apareix amb una certa insistència en la meua poesia des de fa anys, jugava amb una deliberada ambigüitat, si no en el fons, en el sentit, almenys en la categoria lèxica del mot: adverbi o nom. Tant se val, tot i que quan el pronuncie n’accentue la darrera síl·laba, en faig substància, i potser és millor així. Però un títol, de vegades, només és un suggeriment, o un subratllat, una manera significativa d’identificar un treball ordenat, tancat en les pàgines d’un llibre (i sempre obert a les múltiples recreacions que en faran els lectors). En el cas que ens ocupa, Estranyament té a veure, em sembla, amb una determinada manera d’entendre l’art verbal, la poesia, en tant que procés a través del qual arribem a la formalització d’una realitat que en ser dita deixa de pertànyer-nos, paradoxalment, i ens produeix una sensació que és alhora de reconeixement d’haver tocat una mica l’indicible i de profunda estranyesa. La cosa, perduda ja fa anys una certa ingenuïtat, es relaciona amb la consciència que el poeta té dels límits del material amb què treballa i el deler constant de traspassar-los. A diferència d’altres construccions verbals, la poesia no obri més que interrogants formalment implacables, estranyeses. El poeta hi viu sempre, és un estranger o fugitiu constant de les paraules, un habitant de les fronteres, d’un enlloc inabastable.”

“Així, sospite que el títol que he posat a aquest resum de vuit anys de poemes (amb moltes pauses, o en allaus, de diverses maneres) diu ben poc sobre el contingut concret dels treballs: un cartell mig esborrat en una cruïlla de camins. Farà bé, doncs, el lector de seguir-los amb tota la llibertat de què siga capaç, empès per l’atzar. Com en d’altres treballs anteriors, la majoria, Estranyament és un material d’al·luvió, el lent sediment que ha deixat sobre el paper el riu de la vida. I com ell, dispers, però presentat en cinc camps acotats: Veus en un túnel, Suite per a Andrea, Punts de fuga, Els dies futurs i Seqüència d’Angus. De vegades els poemes s’han poblat de veus distintes a la pròpia i hem jugat a les màscares que millor ens representaven; d’altres adquireixen la forma del diàleg serè amb gent de carn i os que m’és més propera, s’endinsen en el quietisme ucrònic del monòleg o expressen torrencialment un cert estupor i esperança col·lectius. Però no val la pena intentar explicar allò que no haja estat capaç de dir amb els poemes. Malament rai, doncs, si carregués massa les tintes pels cantons interpretatius, de manera que l’únic que puc desitjar és que cadascú en faça la millor lectura i que en algun moment puga sentir el trasbals i l’emoció a què hauria de convidar tota poesia digna del seu nom.”

Manel Rodríguez-Castelló

A continuació, membres del grup Reversos i el mateix autor, vàrem dir una selecció de poemes del llibre Estranyament. Recuperàrem, també, per a la seva lectura, alguns poemes de l’obra Lletra per a un àlbum, Premi Maria-Mercè Marçal el 2005.

Verema de llum

Viatja la flama que corfon
el silenci del glaç.

La tardor s’embosca al cos
mentre la mirada busca en les clarianes del record
la pluja de la paraula
que fa verema de la llum dels seus ulls,
aquells noms
que voldries tenir a mà
en el cistell de coses que cada minut encén
i apaga.

Preguntes
a l’entranya d’una pedra
que un dia vas llançar a camp obert
o feies botar sobre aigües netes.

Tants anys de camí
acoblant-te a les seues vores, nits, misteris,
vinyes de llum, casals d’alegria,
tants cicles escrivint una cançó damunt l’arena del temps
que les ones esborren.

I ara palpes
amb rígides mans
cada racó de fred de l’estança.

Manel Rodríguez-Castelló, Estranyament

Nit i dia

L’arbre caigut del sentit em barra el pas
per un camí que ignora els nords.
El sortege a les palpentes
amb l’anhel de claredat
de les primeres hores
que empenyen el desig de ser més dia.

Però ve la nit
i el muricec del pensament
esquinça el seu vestit de seda negra
en estalactites de silenci.

Un cansament tramunta
carenes de segles.

Llisca la matinada per badalls de llum incerta.

Vindrà l’alosa de l’alba
pel mar blanc de l’oblidança
i em besarà
a pleret els llavis.

Manel Rodríguez-Castelló, Estranyament

En la darrera part de l’acte vàrem encetar un col·loqui amb l’autor precedit d’una pausa musical en la qual  el poema “Cançó de l’alba”, del llibre Lletra per a un àlbum, prenia tota la força en la veu de n’Hugo Mas (vídeo de la seva actuació a l’Horiginal, el 2009).

No vulgues saber

Recordes? Es tractava de navegar
per l’ampla mar,
mariners del mateix destí d’una alba.
Un colp enfonsades les naus del previsible
deixaríem de creure
en la mort que ens apamava.
Allarats
en la dura quietud d’uns versos
crescuts a colps de mall
damunt el cor de pedra d’un silenci
esquivaríem l’ombra del llop,
la violència d’un món
inútilment girant en l’entropia,
salvaríem
la veu dels morts
ja per sempre nostres
i les nostres vides, pastades de fràgil fang,
eternament  brostarien
entre els poemes.

Manel Rodríguez-Castelló, Lletra per a un àlbum

Del fang i de l’oblit

Escoltem el corrent incert dels mots
abismant-se en silencis,
des de dalt d’un pont veiem
el riu del temps
arrossegant cantals d’ecos i d’ombres,
sentim la llum que declina
per la finestra,
lluny de totes les coses,
pujats al ritme de l’onada
davant l’espill mudable
de la mar i de les hores,
i com aus de pas anem
solcant l’ingràvid aire
d’unes paraules.

Ens van pastar
del mateix fang de l’oblit
que alçava la barraca
i contra ell ens rebel·lem
confusos sempre.

Manel Rodríguez-Castelló, Lletra per a un àlbum

La nostra vetllada poètica la vàrem cloure, com ja és costum, amb un bon àpat a l’Havana tot celebrant que la poesia té grans autors arreu dels Països Catalans i que els lligams entre ells poden ser estrets i entranyables. Moltes gràcies, Manel!

Fotografies d’Aureli Ruiz

El grup de poesia Reversos ha convidat el poeta alcoià Manel Rodríguez-Castelló perquè ens parli del seu nou llibre, Estranyament, guanyador de la darrera edició del prestigiós Premi de poesia Ausiàs March de Gandia (2013). El llibre ha estat publicat per Edicions 62.

La vetllada poètica es celebrarà dimarts 16 de setembre a les 19.30h a l’Espai VilaWeb. Us animem a assistir-hi; no abunden les ocasions per poder conversar amb un poeta valencià de la categoria del nostre convidat. Hi sereu tots benvinguts!

Moltes vegades, l’autor escriu a les fosques, i el lector llegeix a les palpentes. Tots ho hem viscut: el significat d’un poema no se’ns revela fins molt temps després d’haver-lo escrit o d’haver-lo llegit. En un primer moment, sabem que ens agrada, ens atreu, ens atrapa, però ignorem per què. En aquest sentit, escriure és un acte de confiança, una aposta de futur: escriure allò que no acabem d’entendre, confiant que potser ho entendrem més endavant.

Gemma Gorga, Espai Vilaweb, 11 de juny de 2014

El passat dimecres 11 de Juny vàrem gaudir de la presència i la participació de la poeta Gemma Gorga un acte literari organitzat pel grup Reversos. Na Gemma Gorga és una poeta ben coneguda per les elits (els seus llibres han merescut premis de prestigi), convidada freqüent a lectures literàries, i amb un ampli ressò a Internet.

A continuació, diversos membres de Reversos van llegir una selecció de poemes dels seus llibres, es van dir alguns poemes inèdits també, i finalment es va encetar un interessant col·loqui sobre diferents aspectes de la seva obra i la influència que han tingut les estades a cases d’escriptors a Irlanda, Estats Units o l’Índia, entre altres qüestions.

La sessió va acabar amb la signatura de llibres per part de l’autora i un sopar que va perllongar la vetllada literària de forma més distesa i tan agradable com la resta de l’acte.

En resum, el contacte (per a alguns membres del grup, el primer) amb una poesia trasbalsadora, fascinant, lluminosa, d’una poeta accessible i propera, va fer d’aquesta sessió una de les més enriquidores que el grup ha organitzat i que recordarem sempre, sense cap mena de dubte. El nostre agraïment més sincer per a la Gemma Gorga.