Reversos grup poètic

El passat dimarts 30 de maig el traductor Josep Maria Jaumà (Reus, 1938) ens va oferir una xerrada sobre l’evolució de la poesia de T.S. Eliot a l’espai VilaWeb.

En Josep Maria Jaumà és doctor en filologia anglesa i traductor. Va ser catedràtic d’anglès a diversos Instituts i va impartir classes de Literatura Anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Com a traductor tenim un gran deute amb ell, atès que ha omplert moltes mancances en la poesia traduïda al català. Ha portat a la nostra llengua principalment poetes moderns en llengua anglesa com Philip Larkin, Robert Graves, Thomas Hardy, Robert Frost, Shakespeare, W. B. Yeats, entre altres… Ha rebut diferents premis: destaquem el Premi de la Crítica Serra d’Or a la traducció els anys 2016 i 2022 per Irlanda indòmita, una gran antologia de l’obra de Yeats, i per Poesia completa de T. S. Eliot, respectivament.

Ha traduït i ha escrit obra docent, assaig i teatre. El seu últim treball per a teatre ha estat Maragall a casa, una obra sobre la vida i obra de l’autor, que es continua representant amb molt d’èxit, d’ençà el 2011, a la mateixa casa del poeta i escriptor modernista.

El que ens aplega aquí és la seva magnífica traducció de la Poesia completa de T. S. Eliot (Edicions de 1984, 2021). S’ha de remarcar que fins ara no disposàvem en català de l’obra poètica completa d’Eliot. El treball de Jaumà és monumental: un volum de 700 pàgines en edició bilingüe.

Alguns dels llibres d’Eliot havien estat traslladats al català: la primera traducció de The Waste Land és de Bartra: La terra eixorca (publicada a Mèxic el 1955); La terra gastada, traduït per Joan de Ferrater el 1977; Rosa Leveroni també va girar Terra erma al català, però va romandre inèdita fins al 1999 que es publicà a la revista Reduccions. La darrera traducció de La terra eixorca és de Neus Nadal (2019).

Àlex Susanna va traduir Quatre quartets el 1984 (reeditat per Viena Edicions, mantenint el pròleg de Jaime Gil de Biedma, el 2010). Dimecres de cendra, Poemes d’Ariel, així com Els homes buits, van ser traduïts per Alfred Sargatal. Parcerisas va girar al català el llibre de joventut La cançó d’amor de J. Prufrock (i més recentment Marc Masdeu també ha traduït aquest llibre primerenc).

Ara tenim la sort de comptar amb poesia completa de T. S. Eliot, en una magnífica traducció al català de Josep Maria Jaumà, amb l’encert afegit que ha tingut de seguir l’ordre cronològic d’escriptura, a diferència de Faber & Faber (l’editorial que havia dirigit l’escriptor) que en l’edició original separa els poemes publicats dels no publicats (al final del llibre, en un annex, va arranjar els poemes no publicats). Això ens permet apreciar amb més claredat l’evolució i els diversos camins que va prenent la poesia d’Eliot.

Josep Maria Jaumà va iniciar la seva conferència remarcant que T. S. Eliot volia renovar la poesia del seu temps i focalitzà la xerrada en l’evolució de la poesia del prestigiós poeta britànic d’origen estatunidenc.

Tota la poesia d’Eliot, aplegada en un llibre, permet parar esment en l’evolució poètica de l’autor. Jaumà va emfatitzar que el poeta esmerçarà molts esforços durant cinquanta anys fins a trobar-ne la veu més genuïna en els seus dos llibres destacats: La terra erma (1922) i especialment Quatre quartets, publicat el 1942.

Jaumà, a manera d’introducció, va fer una pinzellada dels orígens i dels anys d’infantesa i joventut de T. S. Eliot. Neix el 1888 a St. Louis, Missouri, a la vora del riu Mississipí, on fa l’ensenyament mitjà. Els seus primers poemes els escriu a quinze anys. Estudia Filosofia a la Universitat Harvard, Boston. Era un estudiant brillant i abans d’acabar la seva formació ja li ofereixen ser professor de Filosofia a la mateixa universitat fundada pels seus avantpassats. Allí descobreix que hi ha una altra manera de fer poesia: de forma casual troba un llibre dels simbolistes francesos a la biblioteca de la Universitat. Aquella lectura ho canviarà tot, segons va indicar Jaumà. La família d’Eliot, de classe alta i molt tradicional, volia que continués els estudis a Oxford, però ell decideix que anirà a París. Allí s’atreveix a fer poesia radical contra la seva societat. Torna a Harvard per cursar el doctorat, però hi perd l’interès i no el publicarà fins al final de la seva vida. Eliot rep una beca per acabar el doctorat a Oxford i allí s’enamora de la que serà la seva dona. A partir de llavors es considera anglès i tornarà poques vegades als Estats Units, per visitar la família i impartir conferències a Harvard.

Eliot, va continuar explicant Jaumà, hereu de la literatura victoriana del segle XIX, considerava que aquesta no era la poesia per al seu temps: vol trencar amb el llenguatge victorià. Llegeix els poetes romàntics, que havien estat molt trencadors en el segle XVIII. Se sent afí al pensament i, concretament, a la cèlebre frase del gran autor romàntic Wordsworth: “… the language really used by men” (hem d’escriure poesia igual que es parla). Serà la sentència fundacional de la poesia moderna que vol deixar de banda el llenguatge impostat i superflu. Una altra gran influència que rep Eliot en el llenguatge poètic prové del simbolista francès Mallarmé: “escrivim per purificar la llengua de la tribu”, és a dir, amb una funció educativa: adreçar-se a la gent en el seu llenguatge per fer-los més conscients de la potència i les qualitats del llenguatge. Eliot mantindrà aquest afany educatiu durant tota la seva vida, molt influenciat també per l’excelsa educació que va rebre. Vol mantenir i difondre les idees de com ha de ser la civilització, la cultura, la literatura, l’art, la memòria…

Josep Maria Jaumà també va destacar que T. S. Eliot considerava el poeta únicament com a “catalitzador” en diàleg amb tota la tradició i els temes i ritmes de la vida moderna.

El nostre convidat va comentar alguns dels primers poemes d’Eliot, i les influències literàries d’estudiant. Abans d’acabar la universitat ja és coeditor de la Revista literària de Harvard, però alguns dels poemes que escriu no s’atreveix a publicar-los ni en aquesta revista, com el que transcrivim a continuació datat de 1909 i que està inspirat en el barri empobrit de la ciutat, molt diferent de Harvard.

PRIMER CAPRICI A CAMBRIDGE NORD

Un piano de carrer, garlaire i fràgil:
el vespre groc etzibat contra els vidres
de brutes finestres: i els esforços llunyans
dels crits dels nens acabats amb planys.

Botelles, vidres trencats,
herba i fang trepitjat;
una pila de carrerons romputs;
munions de pardals espellifats
picotejant la cuneta amb sòrdida paciència.
Oh, consideracions sense importància!…

Un pas endavant, molt més atrevit, el trobem en aquesta poesia de 1910.

 

EL TRIOMF DE LES COLLONADES (fragment)

Senyores a qui he servit amb cortesies
si consideren els meus mèrits petits,
massa etílics, subtils,
rotunds, il·lusoris, de mal gust,
monòtons, irritants, restrets,
galimaties impotents,
afectats, possiblement estrafets,
per l’amor de Déu, fotin-se’ls al cul.

 

El poema posa en relleu, segons Jaumà, el camí que pren la seva veu una vegada acabats els estudis. La poesia d’Eliot en aquells anys va contra l’ambient molt conservador de la seva família i del seu país. Troba que tot allò que coneix és fals i buit.

Acabats els estudis a Harvard, va continuar explicant el nostre convidat, se’n va un any a París. Aquell mateix estiu de 1911, des de França, marxa a fer un curs d’alemany. Allí, a Alemanya, escriu el que segons Orwell seria el primer poema modern d’Europa. Sorprenentment, després s’hi estarà deu anys buscant aquell estil de fer poesia, que no tornarà a trobar fins a La terra erma.

En aquest poema hi trobem el retrat d’una civilització que s’ensorra i l’ésser humà perdut.

 

LA CANÇÓ D’AMOR DE J. ALFRED PRUFROCK

S’io credessi che mia risposta fosse
a persona che mai tornasse al mondo,
questa fiamma staria senza piu scosse.
Ma per cib che giammai di pesto fondo
non torno vivo alcun, s’i’odo il vero,
senza tema d’infamia ti rispondo.
DANTE, Commedia, Inferno, XXVII

 

Anem-nos-en, doncs, tu i jo,
mentre el vespre està estès a l’horitzó
com un pacient anestesiat en una taula;
anem-nos-en per carrers mig deserts,
murmuriosos recers
en pensions d’una nit amb nits insomnes
i restaurants amb serrill i closques d’ostres:
carrers que segueixen un argument tediós
de propòsit capciós
per dur-te a una qüestió aclaparadora…

Oh, no preguntis, «¿De què es tracta?»
Anem a fer la nostra visita.

Les dones van i venen pel saló
parlant de Michelangelo.

La boira groga que es frega el llom als vidres de les finestres,
el fum groc que es frega el morro als vidres de les finestres,
ha llepat amb la llengua les cantonades del vespre,
ha ronsejat en els bassals que hi ha a les clavegueres,
deixa que li caigui al llom el sutge que cau de les xemeneies,
ha lliscat pel terrat, ha fet un salt imprevist
i, veient que era una plàcida nit d’octubre,
s’ha cargolat entorn de la casa i s’ha adormit.

I certament hi haurà temps
per al fum groc que llisca pel carrer
refregant-se el llom als vidres de les finestres;
hi haurà temps, hi haurà temps
per preparar un rostre per trobar-se amb els rostres que trobem;
hi haurà temps per assassinar i per crear,
i temps per als treballs i dies de les mans
que s’alcen i et deixen caure una qüestió en el plat;
temps per a tu i per a mi també,
i més temps per a un centenar d’indecisions,
i per a un centenar de visions i revisions,
abans de prendre una torrada amb te.

Les dones van i venen pel saló
parlant de Michelangelo.

I certament hi haurà temps
per preguntar-se, «¿Gosaré?» i, «¿Gosaré?»,
temps per donar la volta i baixar l’escala
amb, al mig dels cabells, la clapa calba…
(Diran: «Com els cabells se li han esclarissat!»)
La jaqueta i el coll dur alçat fins al mentó,
la corbata modesta i cara, fixada amb una agulla de cap…
(Diran: «I els braços i les cames, com se li han aprimat!»)
¿Gosaré
pertorbar l’univers?
En un minut hi ha temps
per a decisions i revisions que un minut girarà del revés.

Perquè jo els he conegut tots, els he conegut tots…
He conegut els vespres, els matins, les tardes,
he mesurat la meva vida amb culleretes de cafè;
conec les veus que moren amb un to descendent
sota la música d’una cambra llunyana.
¿Com podria, doncs, vantar-me’n?
I he conegut els ulls, els he conegut tots…
Els ulls que et fixen en una frase feta,
i quan ja estigui fixat, estenallat sota una agulla,
quan ja estigui clavat, recargolant-me a la paret,
¿com començaré
a escopir totes les burilles dels meus dies i maneres?
¿Com podria vantar-me’n?

I he conegut els braços, els he conegut tots…
Braços amb braçalets, nus i blancs
(però sota la làmpara coberts de pèls bruns clars!)
¿És el perfum d’un vestit
que em fa divagar així?
Braços immòbils a la taula, o embolcallats en un xal.
¿Com podria vantar-me’n?
¿Com he de començar?

. . . . . . . . . . . . .

¿Diré que he anat al capvespre per carrerons estrets
i he vist el fum que sortia de les pipes
d’homes solitaris recolzats a les finestres en mànigues de camisa?…

Jo hauria hagut de ser un parell de pinces oscades
fugint pel fons de mars silenciosos.

. . . . . . . . . . . . .

I la tarda, el vespre, dorm tan pacíficament!
Acariciat per uns dits llargs,
adormit… cansat… o fent-se el malalt,
ajagut al trespol, aquí, entre tu i jo.
¿Hauria, després del te, el partís i els gelats,
de tenir valor de forçar el moment cap a una crisi?
Car malgrat que he plorat i dejunat, plorat i pregat,
malgrat haver vist el meu cap (ja un xic calb) portat en safata,
no soc profeta —i no té cap mena d’importància.
He vist com vacil·lava el meu grandiós moment
i he vist com se’m rifava i em sostenia l’abric, el meu lacai etern.

Ras i curt, estava espantat.

I hauria valgut la pena, després de tot,
després de les tasses, el te i la melmelada,
entre la xerrada sobre tu i sobre mi, entre la porcellana,
hauria valgut la pena,
haver interromput el tema amb un somriure,
haver contret l’univers en una bola
fent-lo rodar cap a una pregunta aclaparadora,
per dir: «Soc Llàtzer, vingut dels morts,
he tornat per dir-vos-ho tot, us ho diré tot»–
si ella, posant-se vora el cap un coixí,
digués: «Això no és el que volia dir,
no ho és, en absolut».

¿I hauria valgut la pena, després de tot,
hauria valgut la pena,
després de les postes de sol, dels carrers regats i dels patis d’entrada,
després de les novel·les, després de les tasses, després de les faldilles arrossegades per terra–
tot això, i molt més encara?—
És impossible dir exactament el que vull dir!
Però com si una llanterna màgica projectés un esquema dels nervis sobre un llenç:
¿hauria valgut la pena
si ella digués, traient-se el xal i col·locant un coixí:
i girant-se vers la finestra, digués:
«Això no és,
no és en absolut el que volia dir»?

. . . . . . . . . . . . .

No! No soc el príncep Hamlet, ni es tractava que ho fos.
Soc un noble del servei, algú que ja fa prou
omplint la comitiva, obrint un acte o dos,
aconsellant el príncep; sens dubte, un instrument fàcil,
respectuós, satisfet de ser útil,
cautelós, sagaç, minuciós;
ple de grans sentències, però una mica obtús;
de vegades, de fet, quasi ridícul,
d’altres, quasi el Bufó.

Em faig vell… em faig vell…
¿Portaré els pantalons doblegats pels turmells?

¿Em faré la ratlla als cabells del darrere? Gosaré menjar un préssec?
Passejaré per la platja amb pantalons blancs de franel·la.
He sentit com les sirenes es cantaven l’una a l’altra.

No crec pas que cantin per a mi.

Les he vistes cavalcant les onades mar endins
pentinant els cabells blancs de les onades que retornen
quan el vent bufa l’aigua blanca i negra.

Ens hem entretingut dins les cambres del mar
amb les noies marines duent ornaments d’algues, brunes i rogenques,
fins que unes veus humanes ens desperten, i ens ofeguem.

Durant la seva estada a París li fa classes de francès l’autor de Le Grand Meaulnes, Alain-Fournier. Eliot adquireix un molt bon domini del francès.

També en el 1911 incorpora altres temes a la seva poesia: l’univers, el cel, l’absolut, amb l’afany d’aprofundir i reflexionar sobre la humanitat, com en aquest poema:

 

DIGUÉ: AQUEST UNIVERS ÉS MOLT INTEL·LIGENT (fragment)

Digué: aquest univers és molt intel·ligent
els científics ho han escrit sobre paper
cada àtom segueix la seva llei, i mai
no es posa intencionadament cap per avall.

Digué: és una xarxa geomètrica
i, en el mig, com aranya sifilítica,
seu l’Absolut esperant, fins
que ens emboliquem dins d’ella i morim.

Després de casar-se amb Vivien Haigh-Wood s’hi queda a viure a Londres. Per sobreviure va fer classes de francès a secundària; una feina que no li agradava gens. En canvi, gaudia molt impartint classes nocturnes de literatura i cultura general als barris obrers. Posteriorment, va treballar en un banc fins que va caure malalt i durant els sis mesos de baixa va escriure La terra erma (1922).

A Londres havia conegut Ezra Pound qui va dipositar molta esperança en el jove Eliot. Pound, sense que ell ho sabés, va pagar les despeses de l’edició de La terra erma, endeutant-se, i va retallar la meitat dels versos abans de la publicació del llibre. Jaumà explicà que havia aconseguit l’original de The Waste Land on es pot comprovar tots els versos que van ser suprimits per Pound, de manera que amb aquesta intervenció el llibre va millorar moltíssim. Pound va mantenir els fragments que eren vius, que reflectien una realitat viva. La terra erma va ser escrit després de la Primera Guerra Mundial amb influències de Dante, de l’expressionisme i del nihilisme.

Anys més tard, Eliot rebutjarà La terra erma: “Per mi va ser només l’alleujament d’una insatisfacció personal i del tot insignificant amb la vida; no és altra cosa que un bocí de rondineig rítmic.”

LA TERRA ERMA (1922)

I (fragment)

Ciutat irreal,
sota la fosca boira d’una matinada d’hivern
una gernació s’escolava pel Pont de Londres, tants,
no creia que la mort n’hagués anorreat tants.
Exhalaven sospirs breus i freqüents,
i cadascú fixava els ulls davant dels seus peus.
S’escolaven costa amunt i baixaven per King William Street,
on Saint Mary Woolnoth marcava les hores
amb un so apagat al final de les nou en punt.
Allí vaig veure algú que coneixia, i vaig aturar-lo cridant: «Stetson!
Tu que eres amb mi als vaixells de Miles!
El cadàver que vas plantar l’any passat al jardí,
¿ha començat a brostar? ¿Traurà flor enguany?
¿O bé la gelor sobtada li ha remogut el llit?
Fes fora el gos ben lluny, que és amic dels homes,
o tornarà a descolgar-lo amb les urpes!
Tu! Hypocrite lecteur! —mon semblable, mon frère!».

LA TERRA ERMA (1922)

II (fragment)

«Aquesta nit estic malament dels nervis. Sí, malament. Queda’t amb mi.
Parla’m. ¿Per què mai no em parles? Parla.
¿En què estàs pensant? ¿Què penses? ¿Què?
No sé mai el que penses. Pensa.»

Penso que som al carreró de les rates
on els morts van perdre els ossos.

«¿Què és aquest soroll?»
El vent sota la porta.
«¿Què és aquest soroll, ara? ¿Què fa el vent?» Res, no fa res.
«¿No
saps res? ¿No veus res? ¿No recordes
res?»
Recordo
que ara són perles, el que eren els teus ulls.
«¿Estàs viu o no? ¿No tens res dins el cap?»
Però
oh oh oh aquella cantarella shakespeariana…
és tan elegant
tan intel·ligent

«¿Què faré, ara? ¿Què faré?
Sortiré tal com vaig i aniré pel carrer
amb els cabells deixats anar, així. ¿Què farem demà?
¿Què farem mai?»
L’aigua calenta de les deu.
I si plou, un cotxe tancat a les quatre.
I jugarem una partida d’escacs
(els homes d’ivori entremig, fent-nos companyia)
comprimint els ulls sense parpelles i esperant un truc a la porta.

Aquest darrer fragment reflecteix una escena de matrimoni tristíssima. Eliot va mantenir una relació tempestuosa amb la seva primera dona, segons va contextualitzar Jaumà.

La terra erma el va fer famós, malgrat el rebuig inicial que va rebre d’alguns intel·lectuals. Dos anys després de la publicació del llibre el fan director d’una editorial petita, Faber & Faber. Eliot la va fer créixer i la va convertir en l’editorial més prestigiosa del país.

L’any 1927, a trenta-nou anys, es converteix, sorprenentment a l’anglicanisme. Jaumà va continuar explicant que Eliot es va declarar catòlic anglicà, monàrquic anglès i conservador polític i va ser conseqüent amb això fins al final de la seva vida. La perspectiva cristiana, el dogma, li van permetre contemplar el món amb uns altres ulls: més compassius i asserenats, allunyat del nihilisme.

En l’etapa final, representada per Quatre quartets, progressa cap a una poesia amb un to més transcendental i una visió diferent de la realitat. Hi trobem un llenguatge objectiu, reflexiu i calmat, que reconcilia elements tan dispars com temps i eternitat, passat i futur, concret i abstracte, sagrat i profà, dolor i consol, paraula i silenci… Tots els contraris estarien lligats i presents al mateix temps.

Quatre quartets el comença a escriure poc abans de la Segona Guerra Mundial, però la major part de l’obra l’escriurà durant la guerra. El publicà el 1941 i li va valdre el Premi Nobel de Literatura el 1948.

A partir d’aquí escriu només versos humorístics, a excepció d’uns pocs poemes privats a la seva segona esposa.

QUATRE QUARTETS (1941)

EAST COKER

I (fragment)

En aquell camp obert
si no us apropeu gaire, si no us apropeu gaire,
una mitjanit d’estiu podeu sentir la música
de la feble flauta i del tamborí
i veure ballar entorn de la foguera
l’associació d’home i dona
dansant, imatge de lo matrimoni…
un sacrament digne e escaient.
De dos en dos, conjunció necessària,
aferrats lo un a l’altre per la mà o per lo braç
penyora de concòrdia. Donant voltes i més voltes al foc,
guimbant entre les flames o reunits en cercles,
solemnement rústics o amb rústiques rialles
alçant els pesants peus amb feixugues sabates,
peus terrencs, peus margosos, aixecats amb alegria camperola
alegria d’aquells que són fa temps sota terra
nodrint el blat. Portant el compàs,
marcant el ritme de la dansa
com el del seu viure en les estacions de la vida
el temps de les estacions i de les constel·lacions
el temps de munyir i el temps de la collita
el temps d’aparellar-se home i dona
i el dels animals. Peus alçant-se i caient.
Menjant i bevent. Fems i mort.

L’alba apunta, i un nou dia
es prepara per a la calor i el silenci. Mar endins el vent de l’alba
s’encrespa i rellisca. Soc aquí
o allí. O en un altre lloc. En el meu inici.

QUATRE QUARTETS (1941)

EAST COKER

III (fragment)

i la conversa s’inicia i s’esvaeix lentament fins al silenci
i darrere cada rostre veus com la buidor mental es fa més pregona
deixant només el terror creixent de no tenir res en què pensar:
o quan, sota l’èter, la ment és conscient però conscient de no res…
Vaig dir a la meva ànima: calla i espera sense esperança
perquè l’esperança seria esperança de quelcom errat; espera sense amor
perquè l’amor seria amor de quelcom errat; hi ha encara la fe
però la fe i l’amor i l’esperança estan tots en l’espera.
Espera sense pensar perquè no estàs preparat per al pensament:
així la foscor serà la llum, i la quietud, la dansa.

Murmuri de rierols que corren, de llampecs hivernals,
la farigola silvestre no vista i les maduixes silvestres,
la rialla en el jardí, èxtasi que ressona
no perdut, sinó exigint, apuntant a l’agonia
de mort i naixement.

Direu que repeteixo
quelcom que he dit abans. Ho tornaré a dir.
¿Ho tornaré a dir? Per arribar-hi,
per arribar allí on ets, per anar-hi des d’on no ets,
has d’anar per un camí en què no hi ha èxtasi.
Per arribar al que no saps
has d’anar per un camí que és el camí de la ignorància.
Per posseir el que no posseeixes
has d’anar pel camí de la despossessió.
Per arribar a allò que no ets
has d’anar a través del camí en el qual no ets.
I el que no saps és l’única cosa que saps
i el que posseeixes és el que no posseeixes
i allí on ets és allí on no ets.

Agraïm profundament a Josep Maria Jaumà la xerrada que ens va oferir i el dossier que va confeccionar, amb una selecció de poemes d’Eliot, i que va proporcionar als assistents a l’acte. Un acte que recordarem i agrairem sempre.

Gràcies, de nou, al nostre fotògraf, Aureli Ruiz, pel magnífic reportatge de la sessió.

Fotografies d’Aureli Ruiz

Presentació de l’acte i crònica de la sessió: Empar Sáez