El passat vint-i-sis de març vàrem dedicar la sessió a la Mary Oliver, poeta estatunidenca que hem descobert en l’excel·lent traducció de la Corina Oproae.

La Corina Oproae ha fet arribar l’esplèndida poesia de Mary Oliver, per primer cop traduïda al català, a nombrosos lectors. El nostre grup, durant la seva trajectòria, ha convidat altres traductors com en Joaquim Sala-Sanahuja, traductor de Pessoa, la Mònica Miró, traductora de la poesia epigràfica llatina en el llibre Perennia, i la Montserrat Gallart i Sanfeliu que ens va parlar d’en Kavafis. És la nostra minsa contribució per posar en relleu la tasca dels traductors, una feina que mereix tot el nostre reconeixement.

La poesia de la Mary Oliver ens ha captivat i commogut per la humanitat, la innocència primitiva i la veritat dels seus poemes; Oliver va viure en contacte permanent amb la natura, no contaminada per cap dels valors materials i artificiosos que dominen el món i va saber envellir fidel a la poesia, de la qual havia fet una forma de vida.

Mary Oliver va morir el passat mes de gener, a 83 anys. Ha deixat una prolífica obra poètica per la qual ha rebut els més prestigiosos reconeixements en el seu país, a més de gaudir d’un èxit de vendes com poques vegades succeeix en poesia. És, juntament amb Billy Collins, el poeta més venut als Estats Units (alguns dels seus llibres van encapçalar la llista dels best sellers en el New York Times).

Corina Oproae ha traduït Ocell roig de Mary Oliver (Godall Edicions, 2018), una autora fins ara inèdita al català. Resulta sorprenent que, tot i la gran repercussió de la poesia d’Oliver en el seu país, se’n troben poques traduccions a altres llengües; un bon exemple d’això és que en castellà se n’han traduït únicament dos llibres: Dog songs i Felicity (Valparaíso Ediciones, 2015 i 2016).

Corina Oproae (Transilvània, Romania), llicenciada en filologies anglesa i hispànica. Màster en Estudis Literaris Americans. Estudis de doctorat en Traducció i Adquisició de Llengües Estrangeres a la universitat Pompeu Fabra. Resideix a Catalunya des del 1998 i compagina la docència amb la traducció i la poesia.

Ha traduït al català figures tan rellevants en la poesia romanesa contemporània, com Marin Sorescu, Lucian Blaga o Ana Blandiana per les quals ha rebut importants premis, i ha traduït al castellà el poeta rumanés Gellu Naum.

Rep el Premi Cavall Verd Rafel Jaume de Traducció Poètica per la cotraducció de l’antologia poètica Per entre els dies, de Marin Sorescu (2013).  El 2016 rep el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia per l’obra La meva pàtria A4 de la poeta Ana Blandiana (2015). També ha traduït Els poemes de la llum de Lucian Blaga (2016), la plaquette L’ull del cel de Pic Adrian  (2017) i el llibre d’assaig  La por de la literatura, d’Ana Blandiana ( 2017). Després vindria L’ocell roig de Mary Oliver (2018).

En paral·lel a les traduccions, la seva obra de creació inclou dos llibres de poesia en castellà: Mil y una muertes (La Garúa Libros, 2016) i  Intermitencias (Sabina Editorial, 2018).

La xerrada de la Corina Oproae ens situa de bon començament en les circumstàncies que concorren en el descobriment personal de la poesia de Mary Oliver; una estada a West Barnstable (Massachusetts), molt a prop de Provincetown on la poeta americana va viure més de quaranta anys.

Ens va introduir breument en alguns aspectes de la infantesa i la juventut d’Oliver que van marcar la seva trajectòria, com l’amistat amb la germana d’Edna St. Vincent Millay, poeta admirada per Oliver, i l’estada a la casa on hi havia viscut. Durant diversos anys es va encarregar d’organitzar els papers de la dramaturga, poeta i activista feminista guanyadora del primer Pulitzer Prize de poesia que s’atorga a una dona (1923). Allí coneix la seva parella, Molly Malone Cook, a qui retroba anys més tard a New York; va ser la companya de Mary Oliver durant més de quaranta anys i la seva agent literària.

Corina Oproae ens va parlar de la prolífica obra literària de Mary Oliver composada per una vintena de llibres. No voyage and other poems (1963) és el primer llibre, publicat als 27 anys. En la seva trajectòria destaca American Primitive, amb el qual guanya el Premi Pulitzer de poesia el 1984, i on reivindica la unió entre natura i éssers humans des de la visió d’un animal, per retornar després a la consciència humana. En aquest llibre celebra el que resta de nadiu i primitiu en Amèrica. En 1986 publica Dream Work on trobem el més cèlebre i reproduït dels seus poemes “Wild Geese”, un cant a la llibertat, a la imaginació i a la vida. En 1992, amb New and Selected Poems guanya el Premi Nacional al Llibre de Poesia de l’Any i els guardons se succeeixen…

Després de la mort de la seva companya, publica Thirst (2006) i posteriorment Red Bird (2008). El 2012, amb la publicació de Thousand Mornings aconsegueix encapçalar la llista dels llibres més venuts al país.

Les influències d’Oliver, com ens va explicar Oproae, van ser principalment: Whitman, Thoreau, Rumi, Ralph Waldo Emerson…, autors de capçalera per a la poeta americana.

La poesia de Mary Oliver es nodreix òbviament de les seves lectures, però també dels passejos diaris pels boscos on observa la natura amb agudesa i respecte, i aprofundeix en el vincle entre natura i món espiritual. Fa ús d’un to molt directe i senzill, desenvolupa temes accessibles, amb gran profunditat i empra un llenguatge allunyat de les floritures. És la poeta de la saviesa, la generositat, el goig de viure, i del que és essencial a la vida.

Hauríem d’estar tots preparats

Com els corriols criden adéu.
Com la guineu morta sotja turó avall
amb un ull obert.
Com cauen les fulles, i després hi ha una llarga espera.
Com algú diu: no ens hem de tornar a veure.
Com la floridura ataca el pastís,
com l’agre envaeix la nata.
Com l’aigua del riu corre prop teu, per no tornar mai.
Com passen els dies, per no tornar mai.
Com algú torna, però només en somnis.

Mary OLiver, Ocell roig
Traducció: Corina Oproae

We Should Be Well Prepared

The way the plovers cry goodbye.
The way the dead fox keeps on looking down the hill with open eye.
The way the leaves fall, and then there’s the long wait.
The way someone says we must never meet again.
The way mold spots the cake,
The way sourness overtakes the cream.
The way the river water rushes by, never to return.
The way the days go by, never to return.
The way somebody comes back, but only in a dream.

Mary Oliver, Red Bird

Estima la tristesa

Estima la tristesa. Ara és teva, i cal
tenir cura del que se’ns ha
donat. Pentina-la, ajuda-la
a posar-se l’abric, dona-li la mà,
sobretot per travessar el carrer. Perquè pensa,

i si la perdessis? Llavors series
tristesa tu mateixa; la seva cara eixuta, l’insomni
serien teus. Tingues cura, toca-li
el front, que no se senti

tan sola. I somriu, que no s’oblidi
del tot del món abans de la lliçó.
Tingues paciència en abundància. I mai
no li menteixis ni la deixis sola

ni per un instant, és a dir, abandonada, potser
de nou. És estranya, muda, difícil,
de vegades indomable, però recorda, és una nena.
I poden passar coses extraordinàries. I potser veuràs,

mentre totes dues aneu
caminant sota la llum del dia, com
a poc a poc es relaxa, s’agrada,
i comença a crèixer.

Mary Oliver, Ocell roig
Traducció: Corina Oproae

Love Sorrow

Love sorrow. She is yours now, and you must
take care of what has been
given. Brush her hair, help her
into her little coat, hold her hand,
especially when crossing a street. For, think,

what if you should lose her? Then you would be
sorrow yourself; her drawn face, her sleeplessness
would be yours. Take care, touch
her forehead that she feel herself not so

utterly alone. And smile, that she does not
altogether forget the world before the lesson.
Have patience in abundance. And do not
ever lie or ever leave her even for a moment

by herself, which is to say, possibly, again,
abandoned. She is strange, mute, difficult,
sometimes unmanageable but, remember, she is a child.
And amazing things can happen. And you may see,

as the two of you go
walking together in the morning light, how
little by little she relaxes; she looks about her;
she begins to grow.

Mary Oliver, Red Bird

Conte d’estiu

Quan el colibrí
enfonsa el seu rostre
en les enfiladisses
i en les campanes

de les flors,
i treu la llengua
i palpita,

m’espanta
altrae cop adonar-me
que hi ha tantes coses petites
a l’abast en aquest món

que no són
fortuna
ni domini—
que ningú les té

i mai no les podria comprar
ni amb un munt de diners—
que només
floten pel món,

o llisquen sobre els camps,
o als jardins,
i entre les vinyes enfiladisses
i ara heu-me aquí,

fent temps,
segons la dita,
mirant fins que el mirar es torna sentir,
fins que em sento jo mateixa

ocell petit
amb una gana terrible,
amb un bec prim que baixa i explora
i amb un cor que batega tan ràpid

que és tan sols a un batec de trencar-se—
i sóc la gana i la sacietat,
i a la vegada soc les fulles i les flors
i, com elles, soc només goig, i tremolo.

Mary Oliver, Ocell roig
Traducció: Corina Oproae

Summer Story

When the hummingbird
sinks its face
into the trumpet vine
and the funnels

of the blossoms,
and the tongue
leaps out
and throbs,

I am scorched
to realize once again
how many small, available things
are in the world

that aren’t
pieces of gold
or power–
that nobody owns

or could buy even
for a hillside of money–
that just
float about the world,

or drift over the fields,
or into the gardens,
and into the tents of the vines
and how here I am

spending my time,
as the saying goes,
watching until the watching turns into feeling
so that I feel I am myself

a small bird
with a terrible hunger
with a thin beak probing and dipping
and a heart that races so fast

it is only a heartbeat ahead of breaking
and I am the hunger and the assuagement
and also I am the leaves and the blossoms,
and, like them, I am full of delight and shaking.

Mary Oliver, Red Bird

El nostre més càlid i sincer agraïment a la Corina Oproae per apropar-nos a la poesia i a la figura de Mary Oliver. Hem celebrat amb la nostra convidada el goig de viure, i d’estimar la poesia, tot llegint la magnífica traducció que ens ha ofert d’Ocell roig.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

El passat vint-i-sis de febrer vàrem rebre en Ricard Mirabete, poeta convidat pel nostre grup per a parlar de la seva obra poètica; un acte-celebració dels vint anys de trajectòria literària des que en 1999 va rebre el Premi Amadeu Oller pel llibre Última ronda.

En Ricard Mirabete és filòleg, es dedica a la docència, fa crítica literària i és poeta. Ha publicat set llibres de poesia. El primer, Última ronda, va guanyar el Premi Amadeu Oller el 1999 (Premi que es concedeix a poetes joves inèdits). Després vindrien sis llibres més:

La gran baixada (Emboscall, 2004)
Les ciutats ocasionals (Témenos edicions, 2009), Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental
Radar (Témenos edicions, 2012)
Nuclear, 2015, Terrícola edicions
Cel estàtic d’elevadors, 2016 Editorial Gregal
Esdeveniment, 2017, 3 i 4 Edicions

Ricard Mirabete ha aparegut en diferents llibres col·lectius. Ha exercit la crítica literària a diversos diaris com ara El Punt Avui i ha estat col·laborador a revistes culturals com Poetari i Benzina. També hi col·labora a Núvol, el digital de cultura.

Manté el blog Última ronda des de 2007.  En el seu blog hi trobareu publicacions sobre literatura, art,  música, cinema…,  temes amb què es nodreix la seva poesia.

Coordina un interessant cicle de recitals a la llibreria La Impossible: Poetes Impossibles d’ençà el 2014.

Els seus primers poemaris se situen nítidament en un entorn urbà (Última ronda, La gran baixada, Les ciutats ocasionals); en ells identifiquem un itinerari, un indret — els poemes s’ubiquen en la ciutat de Barcelona— un temps determinat. Són llibres en què explora una poesia essencialment narrativa – discursiva sense defugir la crítica. Hi trobem una evocació dels seus exilis interiors i una imatgeria potent amb un deix de tristor i aspresa.

Possiblement a Nuclear i Cel estàtic d’elevadors es decanta per poemes menys discursius, menys argumentals, més lírics, es despulla del soroll urbà i les coordenades d’espai i temps s’obren, no se circumscriuen tant com en els llibres anteriors. Sempre, però, percebem una cura obsessiva en la construcció del poema i en les paraules amb què basteix la seva poesia.

I finalment arriba Esdeveniment, el darrer llibre, i si acollíem alguna idea preconcebuda de la poesia d’en Mirabete, ens la fa miques. No tan sols trenca amb la narrativitat, sinó que fa una depuració estilística extraordinària i un exercici metalingüístic en què reflexiona sobre els límits i l’experiència del llenguatge.

Si com afirma Heidegger “El llenguatge és l’habitacle de l’ésser” en Ricard Mirabete, en tots els seus llibres, però especialment en el darrer treball, no vol habitar un llenguatge desgastat i previsible, ni un llenguatge retòric amb adjectivació tòpica. Les paraules no ofeguen el lector, s’obren a la reflexió; és la poesia més concisa de l’autor, amb elisions perquè siguem també nosaltres creadors de l’obra.

Un home amb bicicleta

Ell estava orgullós i alegre
i se’n tornava, un cop i un altre,
amb la bicicleta cap a la pensió.
Hi treballava a la cuina;
A canvi, el deixaven dormir a les golfes.
A mitjanit se’l veia al bar de la plaça.
Bevia a cor què vols,
no enganyava a ningú.
Una vegada m’explicà que només recordava
tres paraules ofegades a la sorra.
Tothora somreia i feia que sí,
que no, que més tard… amb moviments
massa expressius que semblaven bromes
de pallasso sobreactuat.
Ell estava orgullós i alegre
de venir al bar i asseure’s amb nosaltres,
de prendre una cervesa i portar-nos també
diaris francesos que no llegíem
i revistes de dones.
L’estiu passat ja no el vèiem.
Sempre havíem cregut que algun dia
recuperaria la veu.

Ricard Mirabete, Les ciutats ocasionals, 2009

Nit d’ulls deserts

Sigui com sigui, per fi som a casa.
Era llarga i bruta la ronda civil
-i del tot tristoi el tomb intolerable
per on he amputat la via Laietana-
però he arribat. Sí, embadocat
comptant fanals torts i semàfors girats
fins que he trepitjat el terrat de casa.
Ja no semblava ciutat, Barcelona:
era teoria originària, un principi.
Un desfalc de llums corrents
i cremor d’ulls deserts. Un frau.

Ricard Mirabete, Les ciutats ocasionals, 2009

L’AVINGUDA BLANCA

Clama secret el vent d’ahir
vora estances cobertes de blau.
Davant dels ulls espurneja l’avinguda
amb punts de referència grocs.
Inútilment em lleva el son
aquest esperar sense cap raó
que em dicta unes hores blanques
que em són refugi vermell, verda ferida.
Ser d’on no hi visc: romandre on no hi sóc.
I fer de mi un cabdell que rodola
vora estances cobertes de blau.

Ricard Mirabete, Les ciutats ocasionals, 2009

ELL ENS MIRA

Amb les mans lligades
al motor del temps,
ens mira.

Tensa les cordes vocals
i no en surt cap paraula.
Ara escolta una melodia
que d’altres diuen que és el silenci
mentre dibuixa mentalment
l’espai buit del món.

Des del més distant dels mons possibles.

On l’emoció és el dictat del foc primigeni
que promou l’harmonia preestablerta

de molt de temps abans, des de l’origen del so.

Ens mira de lluny i ens allarga la mà del temps.

Des d’una altra llum, des de l’origen del so.

Ricard Mirabete, Nuclear, 2015

NO ÉS, TAMPOC

No és tan sols un joc
mirar-se de reüll l’ahir
o avançar-se al després.
És només una llum
encesa al lluny que vol
que l’apaguis: l’instant.

Ricard Mirabete, Nuclear, 2015

TOT RESSONAVA CEC

Trapezis de la nit: anelles
invisibles es filtraven en el besllum
del nostre vas de vi. Arran
del finestral capturàvem junts les paraules
mentre tot ressonava cec;
però en gotes de cristall
dels nostres llavis purs
en sobresortia la promesa.

Ricard Mirabete, Cel estàtic d’elevadors, 2016

TEOREMA D’UNICITAT

                                           (DE L’EXPLOSIÓ DEL COS

A L’EXPANSIÓ DEL COSMOS)

L’ordre i l’aventura del mar: el banyador.
El llamp del dispers en la unicitat del vers
que erosiona en tu el neguit de ser funció
de l’explosió blanca de la platja solar
o del gris univers.
D’aquest temple teu de llum en l’oli del mar:
la pell del nedador.

Ricard Mirabete, Cel estàtic d’elevadors, 2016

La pedra fereix l’embat del vent
i escurça la nostra mirada.

Davant teu el buit encerclat
la nuesa del dubte:

una pedra que sí

que conté
que roman

després de nosaltres.

Si alço les mans
entre murs

cremo fulla i esperança

és ara un contorn
de verda recança

a camp ras
em guardo l’espiga del dir

era un interrogant
la muntanya extrema

i cremo fulla i cant.

Ricard Mirabete, Esdeveniment, 2017

NOTA DE L’AUTOR

Llavors, el cor necessari arriba a ser aquell que no hem ensinistrat. Metàl·lic, ultralleuger, llis. L’espera blava –o la nit de l’ànima- és travessada per la desaparició que ho impregna tot de por, de pedra, de res. I afirmar que dir –com també escriure- és parlar fluix, creure alt, tornar de lluny i llegir. Llegir, llegir, de res. Sentiu? D’un cor no en farem gran cosa. D’un cos? No en direm grans coses. És l’hora de ser en els noms, ser-ne la seva presència, abrigar-nos el fred de dins amb el d’enfora. Sentiu? Del captiveri ningú no en dóna fe. Tothom se’n riu del vigilant i de qui el vetlla. Però el dia final s’acosta i no és nit, ni sol, ni calç. És blanc. Metàl·lic, ultralleuger, llis.

Ricard Mirabete, Esdeveniment, 2017

Volem expressar el nostre sincer agraïment a en Ricard Mirabete per la gran vetllada de poesia que vam compartir. El nostre convidat va fer un recorregut atractiu i amè per la seva obra poètica, un veritable plaer per a tots els assistents.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

El dimarts 26 de febrer celebrem la sessió mensual, organitzada pel nostre grup de poesia, a l’espai VilaWeb. En aquesta ocasió hem convidat en Ricard Mirabete (Barcelona, 1971) qui ens acompanyarà per parlar sobre l’evolució de la seva poesia, i sobre els temes i interessos principals que estructuren el seu estil i la seva obra poètica.

Ricard Mirabete ha publicat vuit llibres de poesia, al marge de les col·laboracions en diversos treballs col·lectius. El seu primer llibre, Última ronda, va rebre el Premi Amadeu Oller el 1999.

El darrer poemari, Esdeveniment (Edicions Tres i Quatre, 2017) és una obra que ens atrevim a classificar com la més trencadora en la seva trajectòria poètica.

Hi esteu tots convidats!

El pròxim dimarts 27 de novembre rebrem la poeta M. Dolors Coll Magrí (Almenar, 1960) a l’espai VilaWeb en un acte literari al què sou convidats.

M. Dolors Coll Magrí, que acaba de rebre el 34è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, ens parlarà de la seva poesia, entaularem una conversa amb ella i durant la sessió es recitarà una selecció de poemes dels cinc llibres que fins ara ha publicat.

El seu darrer llibre, Corpuscles, ha estat editat per Godall edicions el 2017. Aquí en teniu un tastet.

L’esquer de l’illa

Inexpressat, et mossegues la cua dins la peixera.

Mentre ni un sol mar t’ajudi
a desplegar-te, sobre tu mateix gires

cap a embogir,
confoses les nocions

de vidre i aigua. Imbricades escates
l’estrany i el conegut.

Entre un i l’altre se’t dilata el badall per on t’escoles.

M. Dolors Coll Magrí, Corpuscles

El passat  vint-i-quatre d’octubre vàrem tenir el plaer de conversar amb els autors d’un llibre de poesia ben especial en la seva concepció i en el resultat final. Llavors, els peixos aplega poesia i pintura; una obra en la qual paraula i imatge és vigoritzen mútuament.

La poeta Marta Pérez Sierra i el pintor Jordi Vila Llàcer van desenvolupar nombrosos temes relacionats amb el llibre. De la xerrada vàrem poder esbrinar o intuir les connexions més profundes entre paraula —poesia— i art —en aquest cas pintura—, perquè com ells reivindiquen aquest és un llibre d’artista, no pas un llibre il·lustrat (dues concepcions diferents que ens vàrem aclarir en la xerrada).

Marta Pérez Sierra és llicenciada en Filologia Catalana i ha treballat com a professora. És escriptora, poeta, i a banda de la participació en llibres col·lectius, ha publicat tres llibres de relats (narrativa curta, un d’ells en castellà) i deu llibres de poesia, entre ells Dones d’heura guardonat amb el Premi Jordi Pàmies el 2010 i Ostatge que va merèixer el Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell el 2016.

Voldria realçar, de la trajectòria de la Marta, el seu activisme cultural: promou, coordina nombrosos projectes; destacaria que dirigeix el cicle cultural “Contrapunt poètic” a Sant Feliu de Llobregat d’ençà el 2014.  També ressaltaria la imbricació que les seves obres tenen amb diferents àmbits de l’art: la pintura i la fotografia (en molts dels seus llibres la pintura n’és una part integrant), la música i la dansa que son protagonistes en els recitals, els seus i els que organitza. Inclús el teatre i les titelles que ella manipulava han format part d’alguns espectacles amb textos dels seus llibres.

Jordi Vila Llàcer és pintor, format en l’Escola d’Art i Oficis d’Alcoi i amb ampliació d’estudis a Glasgow i Barcelona, on hi resideix. Ha merescut el primer Premi a la Pintura Jove de la Fundació Banc de Sabadell el 2000. Ha exposat en diverses galeries i centres culturals d’Espanya i Europa i té obra exposada de forma permanent en diferents seus a Catalunya i Espanya.  És amant de la poesia i això l’ha dut a publicar els seus gravats i dibuixos en diversos poemaris i a col·laborar en revistes de poesia i literatura.

Llavors, els peixos és un llibre esplèndid, empeltat de bones imatges poètiques de rica simbologia i que juntament amb les pintures —paraula i imatge es potencien—, ens il·luminen, reanimen els orígens de l’amor i ens apropa una mica més a l’essència de la poesia, al goig de meravellar-se. Els autors ens donen indicis de les lectures germinadores de l’obra, lectures que provenen de la Bíblia: els epígrafs són fragments del Llibre de Tobit, dels Proverbis i Salms de l’Antic Testament, així com del Càntic dels Càntics de Salomó, un llibre sorprenent, un dels poemes d’amor més importants de la literatura universal.

La relació de Llavors, els peixos amb aquestes obres literàries, integrants de la Bíblia,  és molt interessant; les edats poètiques, la nova i la antiga, reviuen en una memòria col·lectiva; la nova desvetlla aspectes de l’antiga i l’antiga reviu d’alguna manera en la nova. Hi reconeixes, en Llavors, els peixos, elements comuns del paisatge del Càntic, sobretot el seu valor simbòlic, i també revius la forta connexió entre Amor i Mort, una idea potent que recorre tot el poemari de la Marta i el Jordi. Fixeu-vos en un vers del Càntic que diu: “L’amor desafia a la Mort.”

En els textos del llibre, breus poemes en prosa, la Marta ha aconseguit parlar de l’Amor, de l’enyor i del goig de l’amor—les dues parts del llibre— amb paraules que posseeixen un so intern i profund. El món real —les seves vivències—, i el món imaginari s’han fusionat en un conjunt d’imatges creadores, les verbals i les pictòriques del Jordi, que aporten un nou valor al llenguatge, ens desperten els sentits i en definitiva ens fan vibrar l’ànima.

De la conversa amb els autors vàrem destriar l’origen del títol del llibre, qüestions relacionades amb la simbologia del peix, ens van explicar la manera com van treballar l’obra i aspectes interesantíssims relacionats amb la creació de les pintures i els poemes.

En la part final de l’acte, el recital, vàrem dir una selecció de poemes del llibre, tot veient les pintures d’en Jordi Vila.

Poema IX (Primera part: De tu en faig enyor)

Has escrit la meva ombra a la volta del cel. No sóc estel, però hi estic cosida. Puc volar fins a tu i desvetllar-te, fer-te pessigolles i descomptar-te. Malgrat la distància que ens separa puc riure tan fort que se t’encomani. També puc fer silenci. Escoltar-te com assages els versos que escriuràs quan jo torni a riure. Ara els dits s’han fet logaritmes i no em surten les paraules. Escriu tu que serves l’alè de tots dos. Que no es perdi aquest poema.

Poema XVI (Primera part: De tu en faig enyor)

S’ha amagat. Tornarà a treure el cap, és un vers cíclic. Com es deia aquell que comença igual que acaba? Enyor. Enyor. Escriu el que vulguis al mig. Una cançó, si vols. Un ball. Una tarda d’hivern freda amb el sol tombant sobre els cotxes de l’avinguda. Un mercat ple de flors. Un pati d’escola sense nens. L’amiga que t’ha traït. La que ha marxat per sempre. El que vulguis. El vers sempre és el mateix.

Poema XVII (Primera part: De tu en faig enyor)

No saber de tu. Tenir veu i entotsolar-se. Tenir dits i distància. Tenir pulmons i ofegar-se. Seure a la vora d’aquell riu, el cabell rinxolat, llarg, molt llarg. Tu amb unes tisores menudes me’l vas tallant. L’aigua s’endú els flocs negres. Com líquens.

Poema XXIV (Segona part: De tot en faig joia)

Aquella noia que veig en el mirall amb la lluna oberta en el rostre. Amb la rialla entre els dits, arrelada. Els pits celestes. El temps del paradís. Un pomer etern habita en aquella noia.

Poema XXVI (Segona part: De tot en faig joia)

Piano de cua a l’arena de la cala menorquina. Eres llavor i síl·laba. Pa i mel. Rusc i forn. Farina i aigua. Sal i poesia. Les petxines, capses de música minúscules, guarden el teu cant. Faré un sot ben fondo per percebre’t.

Gràcies, Marta i Jordi, per regalar-nos una conversa emotiva, plena de coneixement i bellesa. En tenim un gran record!

Empar Sáez

Fotografies: Ferran d’Armengol

El pròxim dimecres 24 d’octubre a les set del vespre esteu convidats a la conversa amb els autors del llibre Llavors, els peixos (La Garúa Libros-Tanit, 2017). 

La poeta Marta Pérez i Sierra i el pintor Jordi Vila Llàcer han treballat conjuntament en una obra que aplega un recull unitari de poemes en prosa, dividit en dues parts, amb un bloc central de setze pintures que dialoguen amb els textos.

“La contemplació d’aquestes pintures revelen aspectes simbòlics i onírics de Llavors, els peixos, que enriqueixen de forma plàstica, visual, les potents imatges poètiques de Marta Pérez i Sierra.” Teresa Costa-Gramunt.

Parlarem amb els autors del diàleg que s’estableix entre poesia i pintura; ens explicaran com s’ha gestat l’obra, els lligams simbòlics i metafòrics que comparteixen paraula i imatge. La confluència i imbricació entre ambdues, en un mateix nivell, ha atorgat gran unitat i solidesa a aquesta magnífica obra.

Hi sou convidats, no hi falteu!

La sessió poètica del propassat dimarts 20 de març va ser presidida per Montserrat Gallart i Sanfeliu a qui vàrem convidar, perquè ens parlés de la seva obra en vers. Recordem que l’any anterior havia vingut per tractar de la poesia de Kavafis que ella coneix molt bé a través de la seva tesi doctoral Marguerite Yourcenar traductora de Konstantinos Kavafis, sumada al seu ampli coneixement de la cultura hel·lenística.

Com ja sabeu Montserrat Gallart és doctora en Filologia Clàssica i en Filologia Francesa per la U.B. També és Membre de l’Associació d’Escriptors i Traductors en Llengua Catalana, del Centre Internacional de Documentació Marguerite Yourcenar i de l’Associació Catalana d’Hel·lenistes.

Les llengües, la literatura, l’ensenyament i la traducció  ̶ en català, castellà, francès, italià i grec modern ̶  són els eixos de la seva formació, dels seus interessos i de la seva dedicació.

Com a docent va ser catedràtica de llengua francesa a secundària(durant trenta dos anys), posteriorment(durant sis cursos) fou professora associada de la mateixa llengua a la UAB. Actualment dóna classe a l’Escola de l’Ateneu Barcelonès i realitza tallers de llengües modernes i de literatura en diversos centres.

Des del 2004, ha seguit amb certa freqüència estudis d’escriptura poètica a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Montserrat Gallart ens digué que sempre li ha agradat llegir i escriure, així com des de petita jugar a fer de mestra. Però que no va començar a publicar fins al 2007, després d’un llarg període de repòs degut a una malaltia. La seva primera obra va ser en prosa: De cervicals i altres vèrtebres. Itineraris cap a l’equilibri(Abadia Editors, 2007, pròleg de Joan Tudela, editor).En anys posteriors s’obrí a la poesia.

• Trenat d’onades i remors (Abadia Editors, 2010, pròleg del poeta Carles Duarte)
• Bressol de tots els blaus (Témenos Edicions, 2012, prologat per Jordi Cervera, periodista i escriptor)que compta amb un magnífic recull de fotografies deSara Molina que il·lustren la llum i el color dels seus poemes i amb un epíleg escrit per la seva filla, Marta Arànega Gallart.
• Acords del cor (Témenos edicios 2014, amb pròlegs de Francesc Parcerises i de Mercè Voltas)
• Més un poemari conjunt amb tres altres autores a Visión Libros.
• També té dos llibres de poemes en curs de publicació: Mediterrània i Com lleu batec en la memòria dels quals la Montserrat Gallart ens en va llegir cinc, que trobareu més avall, alguns dels quals al·ludeixen a l’actual situació política del nostre país.

Montserrat Gallart considera que qui tradueix i escriu poesia és algú enamorat del llenguatge, un enamorament que a ella l’ha portada no sols a conèixer moltes llengües, sinó a adoptar diferents modalitats com el parlar salat quan és a Cadaqués, o el català de les terres de ponent quan fa cap a casa dels pares.

La seva poesia és amarada de llum, o millor, neix de la llum. És una llum física, corporal, En els dos primers poemaris la llum entra a la pell des del paisatge, la llum del sol i els canvis dels blaus. Un paisatge referencial que s’estén per la Mediterrània des de Catalunya (especialment Cadaqués) fins a Grècia i fa del mar, de la costa, de les platges un conjunt d’imatges que l’acompanyen en la felicitat i en la dissort.

El tercer poemari Acords del Cor se centra en el desengany amorós. És un discurs en aparença molt dur sobre la crueltat i traïdoria amorosa que es basteix i solidifica a través d’una mena d’oposició entre la bondat còsmica inevitable, la llum, el curs dels dies, les estacions, la nit i la percepció poètica del clam individual que es rebel·la davant el goig perdut, perquè voldria poder continuar gaudint de la llum que engendra el cosmos.

Gallart ens explica que en els versos és ella mateixa i aprofundeix en el propi coneixement. Els escriu per fixar un moment en el paper com a emoció i sentiment, però també com elaboració i necessitat de pervivència, com a refugi i com a eina de creació d’un món somniat, evocat. Busca la paraula precisa i la musicalitat com una cadència personal, intuïtiva que beu d’ella mateixa, no pas cenyida amb mètrica, sinó donada amb naturalitat.

El darrer llibre Memòries d’uns gats feliços (Gregal, 2017, pròleg de Francesc Parcerises), tot i no ser una obra exactament poètica, conté molta poesia. És una mena de dietari, o potser un text epistolar, o unes breus confessions i reflexions sobre la vida en aquells moments en què veiem com s’escola d’una manera inevitable cap a l’afrau. Els protagonistes essencials són tres gats dels que ella fou  mestresssa, però també podríem dir que el protagonista ocult, i tanmateix omnipresent, és l’amor entre les persones i els animals. En concret: l’amor pels gats.

En acabar de conversar sobre les seves obres, Montserrat Gallart ens va llegir “Arquetip un dels poemes més rodons del llibre Bressol de tots els blaus.

Finalment li vàrem preguntar per les Àgores d’estiu. Des de 2011 organitza, a Cadaqués, unes Àgores Poètiques que sovint donen cabuda a altres manifestacions artístiques com la música i la dansa. Alguns ja somniàvem d’assistir-hi.

La sessió poètica de dimarts 26 va resultar interessant i distesa per la qualitat de la poesia de Montserrat Gallart i per les seves explicacions en un llenguatge ric, suggerent i natural que va provocar l’atenció i participació del públic.

Montserrat Gallart ens va comentar que s’havia sentit molt a gust entre nosaltres i que li havia agradat, especialment, escoltar els propis poemes llegits pels membres de Reversos.

Entre aplaudiments de reconeixement per la vetllada, éssent època de Rams, li vàrem oferir un pom de lliris liles amb una palma menuda, petita artesania de les nostres terres mediterrànies.

Moltes gràcies, Montserrat!

• A continuació, transcrivim les lectures que va fer la Montserrat i després de la titulada Comiat, les que vàrem dir els membres del grup poètic.

Arquetip

A Sóunion no s´acaba el món, però ho sembla.
Harmonia feta marbre, i el mar
als peus, que para una catifa al temple.
La llum inunda les columnes
i el blau del cel és un llençol de tafetà amorós
que embolcalla l´indret.
El vent respecta l´únic arbre
rostit, posat a prova i ferm.

Quan cau la tarda,
el sol s´amaga rere l´estol d´illes
i, en posta encesa d´un vermell violent,
trasmuda el cel en immens mantell càlid.
No hi ha remors però hi ha presència,
i em trobo assimilada aquí
com una peça més de l´harmonia
intemporal i eterna.

No sé si aquest paisatge sap que hi sóc,
però m´hi sento menys en fals
que davant teu.

         (Soúnion, 6-XI-2010)

Αρχέτυπο

Στο Σούνιο δεν τελειώνει ο κόσμος αλλά ἐτσι φαίνεται
Αρμονία που ἑγινε μάρμαρο και η θάλασσα
στα πόδια, που στρώνει χαλὶ στο ναό.
Το φως πλυμμιρίζει τους κίονες
και το γαλάζιο του ουρανού είναι μεταξωτό σεντόνι
που τυλίγει τον χώρο.
Ο άνεμος σέβεται το μόνο δέντρο,
αν και δαρμένο, μέσα στη δοκιμασία του σταθερό.

Ὀταν πέφτει το απόγευμα,
ο ήλιος κρύβεται πίσω απο το σύμπλεγμα των νησιών
και, σε δύση φλεγόμενη με βίαιο κόκκινο,
αλλάζει τον ουρανό σε τεράστιο μαντίλι ζεστό.
Δεν υπάρχει θρόισμα, αλλα παρουσία
και βρίσκομαι αφομοιωμένη εδώ
σαν άλλη ψηφίδα της αρμονίας,
άχρονης και αιώνιας.

Δεν ξέρω αν το τοπίο γνωρίζει ότι είμαι εδώ,
αλλα σ´αυτό το μέρος νιώθω λιγότερο μετέωρη
παρά μπροστά σου.

          (Σούνιον, 6-XI-2010)

CAPVESPRE. EVOCACIÓ (Montserrat Gallart, 2017)

Davant del mar,
el blau profund i nítid del capvespre,
al juliol,
m’evoca la teva infantesa clara,
l’amor que em percudia el cor,
els dits i els llavis,
amor de seda i de trena als cabells,
amor compartit, de Marítim,
mentre tu feies passanelles
davant del corb marí que es recollia,
davant les gavines xisclants
que saltaven serrells d’escuma blanca.
No tornaran els dies de l’amor
-l’amor de trena-,
ni la teva infantesa.
Vindran altres instants de mar
i de Marítim,
davant el blau dels blaus,
quan cau la tarda,
el dia
feixuc d’estiu ha vist mil llums
i, ara, serè,
va obrint la porta a una nit clara,
mentre la mar
dansa amb onades de segles
i encara em troba un somriure endolcit
al rostre.

DE BEN ENDINS

L’esclat de llum i el vent de tramuntana
dibuixen perfils de setembre,
susciten el somriure de la mar,
fan els colors més vius
i exalten la meva ànima
fins la pregària noble
que agraeix tanta gràcia.
M’embriago amb la bellesa
del poble que duc cenyit a la pell
i que potser veurà
la meva darrera mirada…
Ah, reposar al cementiri marí
quan l’hora em sigui arribada,
fer créixer entre la gespa
neulida de l’indret
llavors de nous poemes
i un futur resplendent
de pau i llibertat
per a les meves nétes
o els néts que hauran vingut!
Submergir-me en la joia
de la blava quietud
i de la llum eterna,
i abraçar cada dia
el llostrejar de Cap de Creus!

MARINA 11 – XI – 2017

Amb una sola veu
ve la marea humana;
arribem de pertot
brandem senyeres i estelades…
Contra el cel envaït
s’eleva el foc ardent de les consignes,
i quan es fon el darrer raig de sol
el clam encén llanternes:
riuada de llum blanca per la llibertat

1 OCTUBRE 2017

Al tombant del mes ens espera
l’hora greu de la incertesa.
Som en camí per a dir els nostres anhels,
guiats per l’estel viu de la confiança.
Ho hem preparat, cridat i escrit,
ho hem proclamat en unes lleis.
Les nostres armes,
la música i el cant que sona a Plaça
i pels carrers,
les percussions domèstiques
que fereixen la quietud de la nit,
concentracions, senyeres i estelades,
i parlaments fervorosos dels líders.
Tot es prepara per al dia esperat:
continguda il·lusió, gran esperança,
i una nit llarga, llarga
de pacífica resistència
sota estels espantats…
Mes, ai, l’estat
poruc, immobilista i repressor
posa en marxa la força desfermada.
L’amenaça s’ha estès:
ocuparan col·legis i ho arrasaran tot…
-neguit i tensió.

Les flors de la pau i del vot
es tenyiran de sang,
s’escampen els cops i els crits del dolor,
i el vot no s’exerceix en tots els centres.
Sortosament, el món ens mira.
Tots els observadors que ens acompanyen
poden testimoniar de la barbàrie,
i el món sabrà que, surti
el recompte que surti,
la dignitat de tots
-que és com teixit de seda malva-
ha fet aquest país mereixedor
de l’alliberament,
amb un horitzó en blau,
que mira a l’infinit
i que se sap
mestre i senyor de la pròpia vida.
I maldarem per consolidar.

DIVISA DE COMIAT

No morirem del tot,
tot i que ens farem terra…

Obrirem, potser, els ulls
a una altra llum desconeguda,
i continuarà la vida
on els àngels fan festa
i on calla el temps.

Fins que podrem veure el rostre de Déu
i la rialla d’aquells que estimàrem.

Alguns membres de Reversos vàrem llegir:

Del llibre BRESSOL DE TOTS ELS BLAUS

HAÏKÚS DE PORT LLIGAT(selecció)

Camí de ronda
Acords en el silenci
Cançó de la mar.

La mar emmudeix.
a les minves de gener
Torna la treva.

A  trenc d’albada
Els teus ulls em recorden
Les venes del cel.

Trenat de robins
buguenvíl·lies que riuen:
arriba l’estiu.

Anell de l’aliança
de Deu amb l’home:
Arc de Sant Martí!

La nit, serena.
Badallava la lluna
entre les barques.

LLET AMB CACAU

Sense la teva presència
em pesa tanta llum,
pessigolleig radiant que frega els núvols
entre l’aigua policroma i el cel;
a la nit, focs i lluna:
incessant degoteig d’espurnes purpurals
que harmonitzen amb el color dels teus ulls.

Les teves mans melancòliques s’allarguen
i busquen la cançó del teu alè,
com quan, en la nit, un infant
busca la llet amb cacau de les certeses.

Però el blau de les venes del cel
només m’evoca ombres d’un temps remot
que ara em són estrangeres.

Del llibre MEMÒRIES D’UNS GATS FELIÇOS

Agilitat, tendresa, melangia:
salteu de branca en branca pels teulats,
salteu…
Jaieu al sol meditant en silenci
-indiferents i cauts alhora-
perfectament immersos en el cosmos,
i  acaricieu  la terra al vostre pas.
Sou gats!
Felins astuts que encarneu déus egipcis
amb nítida mirada de filòsofs.
Domesticats o bé en estat feréstec,
el vostre cos té la calma que plau a l’univers,
i en l’ànima guardeu
el gust per les coses petites i ocultes…
Sou gats!
I tanmateix,
quants no pagarien pel vostre extermini!
Per això us dic:
gats de tot el món,uniu-vos!
Feu-vos forts, feu-vos imprescindibles!
Vora el mar, a la muntanya o a la ciutat,
mostreu als homes les vostres qualitats
i festegeu el perill fins a exhaurir set vides!

Del llibre ACORDS DEL COR

VI(D)ES

El temps de mel i de concòrdia
se’ns va exhaurir massa aviat.

Ara les nostres vides són
dues vies de tren o l’espai buit
que queda entre elles,
mudes i paral·leles,
sempre endavant sense retorn…

Ah, si podia girar els fulls
i tornar a la primera plana del temps,
a l’estació dolça i enganyosa de la partida!

HIPÒTESI

Potser la vida eterna, allò que en diem cel,
és una immensa taula rodona
on seuen els primers amors,
els segons, els tercers…
i aquelles que en algun moment
se n’anaren de nosaltres
com cera fosa d’un vell ciri…
A la taula i amb temps indefinit,
entre els nèctars que ens seran servits
en signe d’ acollida, podrem dir-nos
tot allò que vàrem callar
perquè no sabíem dir,
o allò que les nostres accions contradigueren.
De les branques seques de les històries del cor
en farem garlandes,
i amb poques menges
ens sadollarem de felicitat.
Temps indefinit
per a treure bé la pols de les paraules
i dibuixar amb traç ferm
el somriure perfumat de l’empatia.
Tertúlia ininterrompuda
com els cicles de l’univers,
sense els sotracs ni les ventades emocionals
que aquí ens deixaren indefensos,
en la quietud i la pau d’uns peixos d’un estany
o del mestre de ioga…

MÚSIC AMB ACORDIÓ

El músic de carrer, músic de metro,
es guanya quatre rals amb pocs acords,
cantarelles conegudes de la gent, fàcils, de sempre,
que toca mecànicament, sense passió:
gairebé es teclegen soles…

Quan canvia de vagó, però,
sense que se n’adoni,
li surten melodies més genuïnes,
tonades que han nascut amb ell
i que els dits li han tocat des del bressol.

I és aleshores que es transforma
i que esdevé autèntic músic:
ell, indestriable de l’acordió
que gemega Balcans.

I és així que em sembla quasi divinal.

OBSTACLES

I si parlés més el cor que la boca,
copsaríem la profunditat dels sentiments,
què hi ha darrera de cada mirada,
de cada gest, de cada besada,
què amaga cadascun dels nostres mots…

Però som amadors limitats i ignorants,
incapaços d’expressar el que sentim.
Presoners com som de tantes pors,
mostrem la rosa i amaguem les espines,
que completen el retaule de la nostra essència.

Si ens deixéssim amarar els uns dels altres,
si diguéssim els mots que el cor escolta,
tindríem una altra llengua que la
del malentès, la del dubte i de la por.
I abastaríem molt més amunt,
molt més enllà de nosaltres mateixos.

CRISI

Quan el poble no té bons guies
la crisi emprèn el seu camí
i entra en escena

Se’ns ha deshidratat la pell dels somnis
i hem oblidat el que érem i sabíem;
som avars del nostre temps
i dels nostres afectes.
Vivim moments mesquins de silencis còmplices,
la feblesa ens grava i impedeix
de reaccionar davant les injustícies,
distrets del tot amb la tecnologia…
Hem d’alçar la intel·ligència al servei de l’amor,
sibil·les del futur,
sense que cap déu que vingui a redimir-nos.
No esperem que els bàrbars resolguin
aquest desgavell que ens va engolint.
Canviar de rumb és l’única proposta.

EQUILIBRI

Com la flor que es desclou al bat del sol
I té puixança,
com la vida que pren sentit
en cada naixement,
la teva companyia vesteix els meus dies
de plenitud
i posa música harmoniosa
a tantes cavil·lacions…
Així comprenc que l’existència,
que de vegades és fel,
pot ésser mel de taronger
i besar-nos a la boca tendrament.

Gràcies una vegada més, Montserrat!

Text: Marta Teixidó

Fotografies: Aureli Ruiz

Tot just farà un any des que vàrem sentir recitar en grec la poesia de Kavafis per la  Montserrat Gallart i Sanfeliu en una magnífica sessió dedicada al poeta alexandrí.

Dimarts vinent vindrà com a poeta convidada pel grup i parlarem amb ella de la seva obra poètica.

Gallart és Doctora en Filologia Clàssica i  Llicenciada en Filologia Francesa. És traductora i escriptora. Els seus darrers llibres publicats són: Acords del cor (Témenos Edicions, 2014) i Memòries d’uns gats feliços  (Editorial Gregal, 2017).

Hi sou tots convidats!

El passat vint-i-vuit de febrer vàrem retre homenatge a una de les nostres poetes predilectes, n’Antonina Canyelles. Arribava des de Palma per a presentar a Barcelona el seu nou llibre, Les banyes del croissant (Editorial Lapislatzuli) i ens va acompanyar en una vetllada memorable. Us oferim una breu crònica de l’acte amb les fotografies de l’Aureli Ruiz.

Vàrem triar un dels seus poemes per a introduir la sessió:

Quan hagueren berenat de cafè amb llet i ensaïmades,
es pintaren la cara, llançaren crits de guerra
i ens atacaren amb el CODI CIVIL,
amb el CODI PENAL,
amb la CONSTITUCIÓ,
amb les ORDENANCES MUNICIPALS,
amb els QUATRE EVANGUELIS
i amb moltes més ARMES LLANCÍVOLES.

(D’estructura circular, 2007)

Vaig assenyalar que havia viscut dos grans moments de descoberta de la poesia de l’Antonina Canyelles; el primer el recordava nítidament, i ja havien passat uns quants anys, pel gran impacte que em va produir descobrir una veu que considero única, de la qual no sé trobar semblances; i el segon esdevé durant les darreres setmanes de relectura en les quals, en nombroses ocasions, he quedat glaçada per l’aterridora actualitat dels seus versos, com aquest que acabàvem de llegir.

Després d’aquesta breu introducció, vàrem donar la benvinguda i vàrem expressar el nostre agraïment a l’Antonina Canyelles, una de les poetes més potents i interessants de la poesia catalana actual, per acceptar la nostra invitació. Vàrem agrair també al seu editor, Jon López de Viñaspre, que ens acompanyés; ell ha estat una peça clau perquè l’Antonina Canyelles no hagi quedat una poeta inconeguda. I és cert que en tenia moltes possibilitats, de restar transparent, perquè ella, com ha destacat l’Albert Mestres en el pròleg de l’antologia Putes i consentits, escriu des d’una marginalitat múltiple: “fa literatura marginal, com és la poesia, des d’un gènere marginal, com el femení, dins una cultura marginal, com la catalana, i a més dins una catalanitat marginal com és la mallorquina.” Si a tot això li afegim que no forma part de capelletes literàries, ens adonem que és un autèntic miracle que la seva poesia sigui cada vegada més reconeguda, apreciada a casa nostra i arreu.

Abans de parlar molt breument sobre la seva poesia, férem un recorregut per la bibliografia més destacada de l’Antonina:

Quadern de conseqüències (1980) Premi Marià Aguiló (autoedició)
Patchwork (1981) (carpeta de poemes i il·lustracions) (autoedició)
Piercing (2005) (Lleonard Muntaner editor)
D’estructura circular (2007) (Edicions Can Sifre)
Panoptik (2007) Fotopoesia (Espe Codina, traduït al castellà)
Editorial Lapislàtzuli: Antologia: Putes i consentits. Antologia poètica  i  Tasta’m. 34 poemes inèdits (2011)
La duna i la cascada (2013) (Edicions 62)
Nus baixant una escala (2015) (Editorial Lapislàtzuli)
Les banyes del croissant (2018) (Editorial Lapislàtzuli)
Mai de mai, bandera blanca (un recorregut per la poesia d’Antonina Canyelles; estudi literari de Sílvia Campins) Editorial Lapislàtzuli.

El primer que sorprèn de la seva poesia és la brevetat, i un estil directe i clar, tan clar i afilat que sedueix als lectors encara que no surtin indemnes de la lectura, o precisament per això mateix. L’aparent lleugeresa és un reclam viscós que s’enganxarà al lector, tot obrint-li els ulls i la ment, i de ben segur li crearà desconcert, potser en alguns poemes quedarà ben desorientat,  però participarà alhora de la fragilitat i de la seva força, de la revolta, de l’audàcia creadora i insolent d’uns versos que també poden ser paròdia i ironia, acidesa i diversió irreverent, construïts amb imatges brillants i un llenguatge ben empeltat en la parla de les illes. Amb tot això l’Antonina Canyelles ens mena per un camí combatiu; el de la paraula depurada i lliure que sense falses pretensions destil·la lucidesa i talent.

A continuació l’editor de Lapislàtzuli, i també escriptor, en Jon López de Viñaspre, molt amablement li va fer una entrevista per aprofundir en l’obra poètica i en la seva vida.

El veritable plaer de la trobada va ser escoltar les respostes de la nostra poeta convidada: Canyelles va rememorar algunes vivències que van marcar els seus inicis, la seva juventud, va parlar sobre cada un dels llibres que ha escrit, va destacar algunes de les seves lectures, i entremig de la conversa anava recitant magistralment una selecció de poemes de la seva obra. Tot un plaer i un privilegi que mai no podrem oblidar.

Gràcies Antonina!

Empar Sáez

Vaig néixer rossa,
condreta
i per emprenyar la voga.
Vaig créixer.
M’enviaren a l’escola
i a la merda.
D’ambdues coses
no vaig sortir-ne il·lesa.

Quadern de conseqüències, 1980

Llops, vigilau l’infant.
No fos cosa
que els homes se’l mejassin.

Quadern de conseqüències, 1980

Menjaràs morena, no altres peixos,
menjaràs arròs amb gramenera.
Beuràs aigua amb cabotins de la més bruta.
Et prohibiran trencar la ce i geminar la ela.
A poc a poc perdràs la fesomia.
A poc a poc perdrà sonoritat la essa.
La be i la ve serà un tant se me’n dóna.
El so neutre es tancarà com una porta.

Acabaràs amb el cos ple d’autopistes!

Piercing, 2005

Desconfii de la gent deshabitada.
Tem la gent deshabitada.
Em fa por la gent deshabitada
perquè em poden matar
i deixar-me viva.

Piercing, 2005

Deixa
que els cucs ballin
dins els clivells de les figues
que l’eco s’estavelli contra el mur
que el safrà tinyi de groc
l’índex i el polze
Deixa
que les cadires seguin
que la calç torni negra
en homenatge a Àfrica
que l’anell llanci la perla
un tros enfora
Deixa
que la sang de la ploma
circuli per on vulgui
que la flama tengui fred
i en cerqui un altra
que un bric de vi
sigui un llit o una tomba
que el balancí recordi
que un dia va ser un arbre

D’estructura circular, 2007

Cotilles

Et donen la vida,
et nodreixen,
t’eduquen,
t’instrueixen,
t’ensinistren
perquè siguis com els altres,
com tots els altres
però no com tu.

La duna i la cascada, 2013

Dos I

Pos el meu jo davant el meu mi
i diuen que no es coneixen.

Trec el joc de cartes
i els convit a jugar.

Un és un jugador d’ofici,
l’altre, un mal perdedor.

Els deix amb el seu joc
perquè les pistoles m’espanten.

Nus baixant una escala, 2015

Fuga

Davallà de la creu,
aparcà la mort a una vorera
i se n’anà, amb els tres claus dins la mà,
a veure com llepen els cavalls
la menta fresca dels semàfors.

Nus baixant una escala, 2015

Fotografies d’Aureli Ruiz

Esperem amb delit aquesta conversa amb l’Antonina Canyelles (Palma, 1942), una de les veus més interessants de la nostra llengua. Li volem retre homenatge en aquest acte i a més a més podrem parlar amb ella del seu nou llibre, que tot just haurà sortit d’impremta: Les banyes del croissant (Lapislàtzuli, 2018).

Hi participarà l’editor i escriptor Jon López de Viñaspre, qui entrevistarà la poeta i farà un repàs a la seva obra.

“Les banyes del croissant és un bell i esperat episodi més de l’eterna batalla que Antonina Canyelles lliura contra tot vestigi de poder. Els seus dards finíssims ataquen qualsevol forma de repressió, ja vingui de la religió, d’aquest post franquisme imperant, del business fred, de la cosa patriarcal o de l’alienació pròpia de molts dels nostres comportaments comuns. Amb bones dosis de màgia, bohèmia i pensament crític, és com aquesta poeta i dona lliure es posiciona al món.
Definitivament, Antonina Canyelles és la formidable dona bala de la literatura catalana.”

Serà dimecres 28 de febrer, a les set del vespre. Us hi esperem, no hi falteu a aquesta cita!

El passat vint-i-tres de gener vàrem rebre el primer convidat de l’any del nostre cicle de poesia a l’espai VilaWeb. Us fem una breu crònica de la sessió amb el poeta Rodolfo del Hoyo i us transcrivim alguns dels poemes que es varen llegir.

El nostre convidat volia ser director de teatre, i de petit li agradava explicar contes. Quan el van portar a viure a Santa Coloma de Gramenet, rodejat de natura, ell era ben menut, pocs s’imaginaven que ja de jove s’implicaria tant en els moviments associatius i culturals d’una ciutat que havia de patir una gran transformació.

Té estudis de Dret i d’Art dramàtic, però destacaria especialment la seva vocació de servei a la societat. Ens cal traslladar-nos a les darreries del franquisme per entendre-ho bé: en aquells anys forma part de les anomenades Comissions de Barri, de les quals sortirien posteriorment les Associacions de Veïns, més tard col·labora en el moviment associatiu cultural, en especial amb el Casal de Cultura. Ha fet propostes tan valentes com acostar la poesia, el teatre, la música i les arts visuals a la població obrera, a més de fer una tasca alfabetitzadora i d’ensenyament del català. Col·labora, durant la dècada dels setanta, en la premsa comarcal, que juga un paper important en la cohesió del moviment cívic colomenc en l’època de la transició democràtica.

En la dècada dels vuitanta va crear el CIAC, Centre d’Iniciatives Artístiques i Culturals; algunes de les iniciatives que en aquella època va posar en marxa encara són actives. En els noranta va ser soci fundador de l’Associació Colomenca de Literatura, entitat que va continuar activa durant vint anys. En Rodolfo ha dedicat i dedica molts esforços per fomentar el llibre de lectura, sobretot entre els infants i els joves; en escoles, biblioteques, centres cívics…

Respecte a la seva activitat literària, del Hoyo ha publicat vint-i-sis llibres (sense comptar l’obra que li han traduït), la majoria són de literatura infantil i juvenil, també ha escrit narrativa curta: Els amors furtius i Llegir al metro són dos llibres destacats. El darrer títol va ser guardonat, el 2012, amb el premi Recull-Joaquim Ruyra de Narrativa.

Sorprèn la quantitat considerable de llibres publicats, tenint en compte que comença a escriure amb ambició literària en plena maduresa, quan tenia quaranta anys. Únicament els dos primers llibres, de poesia, són escrits en castellà; són dos llibres d’iniciació fets en la seva llengua materna. La resta d’obra l’escriu en català.

La poesia, per tant, és una part, no menys important, de la seva obra literària. En català ha publicat tres llibres: Els dits de l’intèrpret (2003), El caminant a la deriva (2007) (va ser traduït a l’italià) i el seu flamant Reconstruccions (2017).

En cada un dels llibres de poesia de Rodolfo del Hoyo he tingut l’impressió d’obrir una gran capsa amb moltes capsetes al seu interior. Cadascuna d’elles manté l’essència de l’autor, encara que tinguin aparences diferents . Els seus llibres són fets de petits llibres que segueixen el fil conductor global de l’obra i en els quals es reconeix la veu de l’autor, però a la vegada, les diferents textures emprades amplien i fan ressonar altres sonoritats, de manera que s’eixampla l’espectre de formes poètiques i de temàtiques. La quotidianitat, els records d’infantesa són temes cabdals en la poesia de del Hoyo, abordats generalment amb poemes més llargs, mantenint un to proper i inoculats de tendresa inclús per donar llum a vivències dures. Això canvia, fa un gir radical, quan fotografia l’instant etern (aquest concepte de José Hierro que tant agrada a Rodolfo del Hoyo) en les seves “Poegrafies”; poemes molt breus que ens arrosseguen a la contemplació i a la mística. Crea un pont entre l’home i el cosmos, entre l’instant i l’eternitat, ambdós conceptes despullats de temps.També aconsegueix atrapar aquest instant etern en la poesia en prosa de El caminant a la deriva; són pintures superbes d’un passat que el poeta vivifica en la remembrança. Les “Poegrafies” de què parlava i altres poemes breus donen cabuda així mateix als misteris metafísics, aquells que fan una empenta cap endavant al lectors, i li fan reflexionar; del Hoyo crea una altra realitat, incorpòria, sustentada principalment en les paraules que es fusionen amb conceptes i imatges més abstractes.

I encara hi ha més: la mitologia, l’Antic Testament són temàtiques fonamentals i fascinants en l’obra de del Hoyo que obtenen més protagonisme en el seu primer llibre. A través dels personatges mitològics es van desgranant les passions humanes en forma de poemes-narració que mostren grans qualitats líriques i dramatúrgiques i una potència al·legòrica desbordant.

I per acabar, mireu què diu sobre la poesia: La poesia, és un art, i, per tant, ha de dir més del que diuen les paraules amb que està construïda. D’alguna manera la poesia exigeix l’esforç d’assignar un valor propi a les paraules, que aquest valor quedi recollit en un poema i que cada lector hi pugui trobar l’oportunitat per a la seva pròpia creació. (del bloc: Rodolfo del Hoyo. Escriptor).

Empar Sáez

Catedral

Brolla del líquid dolor de la pedra.
Cerca el misteri de la llàgrima
que batega dins l’úter.
De la llàgrima
que llisca dins l’úter.
De la llàgrima
que creix dins l’úter.
Cerca el verb blau de la llum,
l’ombra humida del silenci.
Vol penetrar l’esponja de fum dels dies.
Dels dies que són també ombra
morta la seva meitat d’ombra.

Rodolfo del Hoyo, , Els dits de l’intèrpret

Vora el mar,
el vent.
Vora el mar,
totes les mans
i la sorra neta
i els ulls de l’aigua clara.
Vora el mar,
la vida.
La vida vent,
la vida mans,
la vida sorra,
la vida ulls,
la vida mar,
la vida.
Vora el mar,
la mar.

Rodolfo del Hoyo, , Els dits de l’intèrpret

Haurà de ser contra la fúria

Haurà de ser contra la fúria
que avanci el caminant.
Contra la fúria que ordena
el curs de les coses.

Haurà de ser contra el vent,
ple de totes les aromes
que han descrit els segles.

Haurà de ser contra la quietud,
que penetra la pedra
amb una tremolor perversa
i li dóna la forma
que la perpetua.

Haurà d’esberlar la fúria,
esberlar les aromes.

El caminant traspassarà
les formes de la quietud.
I les formes seran cos
i les aromes seran cos.

I el caminant desfermarà
els murs de la indiferència.

Haurà de ser contra la fúria
que avanci el caminant.
Contra la fúria que ordena
el curs de les coses.

Rodolfo del Hoyo, El caminant a la deriva

23 (Algunes formes de silenci) 

Però el silenci també ha pres la forma de l’arbreda de pollancres a la vora del riu Besòs on caminava amb tu i imaginava un futur indefinit perquè no sabia què era el futur, però sabia que no era l’endemà, ni passats un any o dos, sinó un temps llarg i intangible més enllà del que podia imaginar.

Amb els ulls tancats camino al costat de l’infant que ha començat a somiar sense saber que somia. Anem pel camí cap a la font de l’Alzina. Veig els espàrrecs que creixien a la falda de la muntanya. Les cireres de l’arboç. La cova on el pare amagava els signes prohibits.

I els ulls tancats.

Els amics del pare a la presó. Els fills dels amics dels pare. Els jocs amb els fills dels amics. La moneda de cinquanta pessetes que la mare va deixar anar damunt la mà de la dona de l’amic del pare.

I els ulls tancats.

Rodolfo del Hoyo, El caminant a la deriva

MAONS DE FUM

La mare ens va agafar de les mans
i ens va portar als horts del davant de casa.
Esgarrapàvem la pell de la terra,
ens n’omplíem les ungles
per descobrir el tresor que amagava,
esmicolant terrosos al costat
el meu germà i jo.
Vaig aixecar la vista un moment.
Una gernació de dones i nens omplia
aquell camp enorme a la vora del riu.
Les dones arreplegaven patates als davantals.
Al menjador de casa vàrem fer un pila
que va durar força temps.
Mentre menjàvem patates cuinades
de mil maneres diferents
anava creixent la fàbrica de cerveses.
Cada fruit de la terra era una maó de fum.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

COSSOS D’AIRE

Seguíem la mare pel camí de pols
fins a la font.
Ella deixava el gibrell a terra
i començava la feina de rentar la roba,
en aquell temps quan els ramats de cabres
passaven per davant de casa.
He oblidat la lletania de l’aigua i el regueró.
I tanmateix recordo intensament
com els cossos d’aire ballaven
damunt l’herba,
com el vent omplia les robes humils.
I l’estesa de llençols blancs
feia contrast amb el silenci fosc
de la vella cabana del berenador
al centre de l’esplanada
on anys enrere els vells habitants del poble
passaven els dies de festa.
Van deixar podrir la vella cabana
perquè els feia nosa venir a la font
al peu de la muntanya.
Ja no rajava per a ells
perquè els emigrants havíem destrossat
amb les nostres barraques
el paisatge idíl·lic d’oliveres i d’arboç.
La natura era substituïda per parracs.
Els nens amb mocs i lleganyes
grimpàvem als arbres,
érem els amos de la muntanya
i de la petita esplanada
al final del carrer.
I els cossos d’aire ballaven
damunt l’herba,
i la mare mirava lluny
molt lluny
amb els seus ulls de fusta càlida
molt lluny.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

La tardor ha omplert les meves mans de fullam eixut.
Fa molts anys que aquells homes van talar la pollancrera
i van arrasar l’esbarzer i les oliveres  i els horts
i van cegar la font dels llençols blancs.
Però encara no ha mort el temps. En tinc cura.
Cada dia sembro estrelles i les rego, com rego els geranis
i de tant en tant floreix una poncella.
Aleshores, paro la taula amb llibres de contes,
saludo la merla que m’explica velles històries
i escric per a tu.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

Morir com els pollancres adormits
en la infantesa
com el feix de llum
sota el soroll estrident
de les serres mecàniques.
Morir com la metamorfosi del record.
Però no viure de morir.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

Com és de dur el dolor
que deixen les coses passades!
I tanmateix la nevada del seixanta-dos
és un somriure d’infant.
I els aiguats una llàgrima llarga
escrita en el silenci dels dies.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

PARAULES

Té la paraula
entre dues ombres.

La veu,
equidistant de la llum
i del buit
no la pot prendre.

Acosta
la nafra dels dits
a les ombres
i inicia el traç
en l’escorça de l’aire.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

Moltes gràcies, Rodolfo, ha sigut un gran plaer llegir la teva poesia i compartir bons moments de conversa amb tu!

Fotografies: Aureli Ruiz

Encetem les nostres sessions amb un convidat de luxe, el poeta Rodolfo del Hoyo (Barcelona, 1953). Ha escrit narrativa, literatura infantil i juvenil i poesia. És un gran conversador i tindrem el plaer de compartir amb ell una bona estona; xerrarem dels seus llibres de poesia, els darrers escrits en català (Els dits de l’intèrpret, 2003; El caminant a la deriva, 2007), i especialment de l’obra publicada recentment, Reconstruccions (Pont del Petroli, 2017).

Per acabar l’acte llegirem una bona colla de poemes del nostre convidat.

Hi sereu tots benvinguts!

El proper dimarts 24 d’octubre tindrem l’honor de rebre a l’espai VilaWeb a Màrius Sampere,  un dels grans autors de la poesia universal; el gran creador, el poeta inesgotable. L’obra samperiana excel·leix, té vigència i modernitat i el nostre grup ha volgut retre-li homenatge en aquest acte.

L’acompanyarà Lala Blay, poeta, llicenciada en Belles Arts i Doctora en Filosofia. Ella ens glossarà la figura de Màrius Sampere; el sentirem recitar, i membres del grup direm una selecció de poemes del nostre convidat.

No hi falteu, sereu benvinguts!

El proppassat 27 de juny vàrem rebre a en Mohammad Bitari a l’espai VilaWeb. El nostre convidat, a banda de les múltiples activitats que ha desenvolupat i les experiències que ha viscut, va ser amb nosaltres per la qualitat de la seva poesia.

En Bitari va ser un dels poetes convidats a la Ràtzia del Festival de poesia Elixir, a Terrassa, on el vaig descobrir, ara tot just fa un any. Vaig sentir com recitava, posteriorment l’hem llegida, la seva poesia, i ara la volem compartir, així com alguns aspectes de la conversa que vàrem tenir amb ell.

Mohammad Bitari és escriptor i periodista. Neix al camp de refugiats palestins del Yarmouk, al sud de Damasc, a Siria. Estudia Filologia Hispànica i alguns cursos de dramatúrgia a la Universitat de Damasc. Havia treballat en la docència, era director d’un institut de Damasc, també havia sigut gerent d’un teatre al Líban. Amb l’esclat de la revolució a Síria, el 2011, va utilitzar el periodisme com una forma d’activisme contra el règim de Bashar al-Assad denunciant violacions dels drets humans en la publicació libanesa As-Safir, motiu pel qual va patir dos empresonaments i finalment l’amenaça de mort per part del  règim totalitari. El 2013 aconsegueix l’asil polític a Espanya, i actualment viu a Sabadell. Ha treballat a l’Escola d’Idiomes moderns a la Universitat de Barcelona. Està cursant el Grau d’Estudis Àrabs i Hebreus a la Universitat de Barcelona i treballa com a intèrpret i traductor de l’àrab estàndard i dialectes regionals al servei d’Atenció a Immigrants i Refugiats de l’Ajuntament de Barcelona. Combina aquestes activitats amb l’escriptura, la docència i la participació en diversos projectes culturals.

Sobre la seva poesia: un sentiment d’enyorança s’infiltra pertot, un enyor de l’enfora, de la terra deixada enrere, i de l’endins, de la identitat extraviada; hi ha un exili de si mateix que ens mostra l’estranyesa vulnerable davant de la pàtria llunyana, la desesperança, la violència perpetrada, la manca de llibertats. En la poesia d’en Mohammad Bitari ressonen les convulsions humanes que ha patit i estan patint els seus congèneres, la memòria i les ferides històriques, sense ni un bri de sentimentalisme, tan nefast en poesia. Però, tanmateix, en Bitari va molt més enllà; es procura de rellevància artística i literària, de creació profunda i espiritual que ens commociona fins al moll de l’os i que m’ha dut a rememorar la poesia immortal de Mahmud Darwish.

El vespre començà a caure, estengué la primera calma vers l’angle oriental,
i una veu modulada sorgí de les profunditats de l’invisible:
¿Per què, teula?
¿Per què has deixat que les flors creixeren
per a afaiçonar aquest vespre?

Fragment del poema ¿Per què, teula?, Mohammad Bitari

Muha digué al passant: “¡Trenquem el vidre com l’aigua!”
El passant digué: “Sóc la vostra inexistència”
Digueren: “¡Tu també n’ets part!”
Digué: “Sóc el vostre món”
Digueren. “¡Tu també n’ets part!”
Digué: “Pensar les coses em destrossa”
Digueren: “El teu pensament és part nostra”
Digué: “El temps s’exhaurí en començar”

Fragment del poema Matins plens de gasos verinosos, Mohammad Bitari

Déu, tan sols ell és el mort.
Morí sol amb el seu fracàs, mentre uns infants
d’aigua embellien el cel d’uns pobles ocupats
per la tardor; i quan Déu exhalà
el seu darrer sospir, morírem també nosaltres.

Fragment del poema Matins plens de gasos verinosos, Mohammad Bitari

Els seus petits cors esclafats
s’assemblen al meu,
continuen en vida.
Algunes ploren en cofurnes
sota una llum esmorteïda.
Apleguen el plor,
li reciten l’eixarm de seda i resistència:
“¡Llàgrimes, feu-vos llet!,
i si no, ¡aneu-vos-en!”
¡I les llàgrimes brollen tal com demanen!
Un altre dia més de vida per a infants que mamen.

Fragment del poema Refugiades, Mahammad Bitari

¡Ei, Dòmina del cel!:
Som nosaltres, els penjats, entre la terra i tu,
i el nostre enyor té arrels d’arbre, antigues,
com embull de núvols tremolegen
sobre el verdet del ciment.

Fragment de Maledicció de la terra, Mohammad Bitari

Perquè t’estimem, enclous tots el qui hem estimat,
tu, furtadora.
¿Com ho farem,
per a arrencar-te del nostre cor
i escampar les flors de la teva cremadissa?

Fragment de Maledicció de la terra, Mohammad Bitari

¡Ei, tu, la que es dessagna!
si fas un pas cap a la dreta, et mataré;
si fas un pas cap a l’esquerra, et mataré.
Si les flors de la teva nau es vinclen amb arrogància,
congriaré un exèrcit de formigues
que t’anul·larà els records.

Fragment de Maledicció de la terra, Mohammad Bitari

I les despulles, aquelles,
cercaran els seus amos,
plenes d’enyor,
com si foren un riu
que sap de la trobada inevitable
entre les dues ribes.

Fragment del poema Despulles, Mohammad Bitari

Uns nens hi grimpen,
com si amb les núvols hagueren quedat,
però cauen…
¡Cauen!,
un rere l’altre,
perquè el Senyor és la nostra darrera mentida,
perquè els generals
han tocat la trompeta de l’àngel de la mort
i han proclamat la guerra santa.

Fragment del poema Tu, jo i la guerra, Mohammad Bitari

Molt agraïts, Mohammad, pels coneixements que vas compartir amb nosaltres sobre la poesia àrab, per la teva poesia, i per l’emoció compartida!

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

El proper dimarts 27 de juny tindrem el plaer de conversar amb el poeta i periodista palestí-sirià Mohammad Bitari. Serà a l’espai VilaWeb, a les 7 del vespre.

Parlarem amb el nostre convidat sobre poesia, teatre, música, projectes literaris, i òbviament del conflicte sirià.  Amb l’esclat de la revolució a Síria, el 2011, va utilitzar el periodisme com una forma d’activisme contra el règim de Bashar al-Assad denunciant violacions dels drets humans, motiu pel qual va patir dos empresonaments i finalment l’amenaça de mort per part del règim totalitari.  Es va veure obligat a fugir i a demanar asil polític a Espanya el 2013.

Direm la poesia de Mohammad Bitari en català, traduïda per Margarida Castells Criballés, i ell la recitarà en àrab.

(…)
¿Saps que sóc un nen?
I tanmateix, respiro el món
mitjançant la pipa de l’avi,
i, mentre em transporta el fum,
puc saltar,
així, d’un bot,
entre llum i llum.

Tan sols si mires al mirall
em veuràs eixir dels reflexos del teu rostre amb dolor
i ornaments calcinats de glaç bajà.

Sóc un nen,
i sé com moren els nens, ofegats,
quan la guerra els colpeja els gots
i el país fuig esparverat
de les noies que encenen el ble de l’últim desig.

Fragment del poema Tu, jo, i la guerra (Mohammad Bitari)

Hi sereu tots benvinguts!