Arxiu de la categoria: CONFERÈNCIES

Recordant Quima Jaume

0

El proper dimarts 24 de febrer a les 19.30 h, el grup de poesia Reversos té el plaer de convidar-vos a la vetllada poètica “RECORDANT QUIMA JAUME” que es celebrarà a l’Espai VilaWeb. Comptarem amb la participació especial de na Rosa Ardid, especialista en l’obra de Quima Jaume, qui impartirà una conferència sobre la poeta de Cadaqués.

A continuació es farà un recorregut per l’obra de Quima Jaume amb la lectura d’alguns dels seus poemes.

No falteu a la cita!

Homenatge a Frederic Mistral

0

En el darrer acte d’enguany, celebrat el passat disset de desembre, el nostre grup de poesia ha volgut retre homenatge a la figura i a l’obra del gran poeta provençal, Frederic Mistral, de qui es commemora aquest any el centenari de la seva mort.

En Jaume Figueras i Trull, especialista en la cultura, la literatura i la llengua occitana va impartir la conferència: Mistral: l’home rere la porta. De l’idil·li a l’elegia. 

La xerrada ens va introduir en la vida de Mistral a través d’un recorregut biogràfic molt exhaustiu, i va destacar per l’excels anàlisi de la seva obra literària i de les influències i els vincles que s’establiren amb alguns escriptors dels Països Catalans.

Després de la conferència, vàrem fer un tast de la poesia d’en Mistral: llegírem alguns fragments de la seva obra cabdal: Mireia (els primers versos del Cant I, i Magalí del Cant III), així com del llibre Lou poèma dau Ròse.

EL MAS DELS LLEDONS

Cant una jove de Provença.
En les amors de sa jovença,
a través de la Crau, vers la mar, entre el blat,
del gran Homer infant d’escola,
jo vull seguir-la a ella sola,
ja que, donzella camperola,
son nom, enllà la Crau, no és gaire anomenat.

Enc que en son front només lluïa
la jovenesa, i no tenia
ni diadema d’or ni mantell de domàs,
jo vull que en glòria sia alçada
com una reina, i festejada
per nostra llengua menyspreada.
Cantar vull per vosaltres, pastors i gent de mas.

Déu de ma pàtria! Vós, que un dia
volguéreu nàixer en pastoria,
inflamau ma paraula, donau-me un fort alè!
Vós bé sabeu que entre verdures,
de sol i rou amb banyadures,
quan ja les figues són madures,
ve l’home, i la figuera va a desfruitar de ple.

Mes, sobre el fruit que a l’arbre arranca,
Vós heu posada qualque branca
on l’home afamegat no pugui alçar la mà;
bella tanyada primerenca,
plena de fruita vermellenca
d’una dolçor magdalenenca,
a on l’ocell de l’aire sa fam ve a apaivagar.

Prou jo la veig, a la branqueta,
i sa frescor me fa denteta!…
Prou que veig bellugar als oratjols novells
l’immortal fruit, com una gala!…
Bon Déu amic! Sobre de l’ala
de nostra llengua provençala,
feu que pugui abastar la branca dels ocells!

Mireia, Frederic Mistral
Cant I. Versió de Ma Antònia Salvà (1917)

LO MAS DEI FALABREGAS

Cante una chata de Provènça.
Dins leis amors de sa jovènça,
a travèrs de la Crau, vers la mar, dins lei blats,
umble escolan dau grand Omèra,
ieu la vòle seguir. Come èra
rèn qu’una chata de la tèrra,
enfòra de la Crau se n’es gaire parlat.

Emai son frònt non lusiguèsse
que de joinessa; emai n’aguèsse
ni diadèmas d’òr ni mantèu de Damàs,
vòle qu’en glòria fugue auçada
come una rèina, e careçada
pèr nòsta lenga provençala,
car cantam que pèr vautres, ò pastres e gènt dei mas!

Tu, Senhor Dieu de ma patria,
que nasquères dins la pastrilha,
enfuòca ma paraula e dona-me d’alen!
Lo sabes: entre la verdura,
au solèu em’ai banhaduras,
quand lei figas se fan maduras,
vèn l’òme alobatit desfruchar l’aubre en plen.

Mai sus l’aubre qu’eu espalanca,
Tu totjorn quilhes quauqua branca
onte l’òme abramat non pòsque aussar la man.
Bèla gitela promierenca
e redolènta e vierginenca,
bèla frucha magdalenenca
onte l’aucèu de l’èr se vèn levar la fam.

Ieu la vese, aquela branqueta,
e sa frescor me fai lingueta!
Ieu vese, ai ventolets, bolegar dins lo cèu
sa rama e sa frucha immortala…
Bèu Dieu, Dieu amic, sus leis alas
de nòsta lenga provençala,
fai que pòsque averar la branca deis aucèus!

Mirèlha, Frederic Mistral (1859) Cant I (grafia regularitzada)

 

EL DRAC

Una d’aquelles nits de calorada,
que fins vos ofegueu sota coberta,
se va aixecâ, i en camisa, a la lluna,
va sortî a prendre l fresc un poc a fòra.
La lluna en tot son ple se la mirava
petiteta, baixant a la ribera
a peu descalç, en lo profon silenci
de la natura immensa i dormidora,
deixant sentir lo ronc seguit del Rose.
En l’herba clarejaven les lluernes;
los rossinyols al lluny, a la perduda,
pel voltant responien-se amorosos;
i el xarroteig de l’aigua corredora
se sentia rialler. La minyoneta
a terra deixa caure sa camisa,
i dins del Rose, ardenta i perucosa,
poc a poquet se fica am mans creuades
sobre sos pits de verge que tremolen.
De fret a la primera esgarrifança
se queda un poc parada i sospirosa;
i llavors gira ls ulls, mig commoguda,
tot al voltant dins la negror llunyana,
on sempre s figurava qu’entre ls arbres
algú se l’espiava tota nua.

[ … ]

I s’enfonsava. Però al veure-s vestida,
fins al cos i més alt que la cintura,
pel mantell ufanós de la riuada,
pensa sols en lo goig de tot son esser
anegat i confós en lo gran Rose.
Sota sos peus l’arena era tant dolça!
Una humitat, una frescor tebiosa
d’un amorós encant la rodejava.
A ran de pell, a flor d’encarnadura,
infantilment, los cargolins de l’ona
li feien mil petons i pessigolles,
tot murmurant-li dolces parauletes
que li daven espasmes de platxeri.
Quan tot d’un cop, dins l’aigua bellugosa
i resplandent sota ls raigs de la lluna,
allà en el fons, extès sobre la molça
d’un jaç esmeragdí, qu’és que va veure?
Un jovenet hermós que li somreia.
Am los contorns d’un déu, blanc com l’evori,
onejava am les ones, i en sa mà fina
hi tenia una flor de jonc selvatge
que presentava a la nineta nua.
I de sa boca fina i tremolosa
sortien mots d’amor o de misteri
que s perdien dins l’aigua, incomprensibles.

Lou poèma dau Ròse (1897), Frederic Mistral
Cant VI, Versió de Josep Soler i Miquel (1897)

 

Fotografies: Aureli Ruiz

Homenatge a Frederic Mistral

0

El proper dimecres, 17 de desembre, el grup de poesia Reversos vol retre homenatge a Frederic Mistral (Malhana, Provença, 1830 – 1914) amb motiu del centenari de la seva mort.

Frederic Mistral, escriptor cabdal de la renaixença de la llengua occitana al segle XIX,  rep el Premi Nobel de Literatura el 1904. Mistral és un dels pocs escriptors en una llengua sense estat a qui se li va concedir el Premi Nobel de Literatura ( I. B. Singer, de nacionalitat estatunidenca, rep el guardó en 1978 per la seva obra literària en jiddisch).

Ens plau especialment comptar en aquest acte amb en Jaume Figueras i Trull (Igualada, 1962), un dels màxims especialistes i divulgadors de la cultura, la llengua i la literatura occitana a Catalunya, que impartirà la conferència Mistral: l’home rere la porta. De l’idil·li a l’elegia.

Després de la conferència es llegiran alguns fragments del llibre Mirèio (Mireia), traduït per Maria-Antònia Salvà en 1917, entre d’altres lectures de l’obra de Mistral.

Hem rebut la col·laboració del Centre d’agermanament Occitano-Català (CAOC), entitat que té com a objectiu mostrar els estrets lligams que han existit entre Occitània i els Països Catalans, i a qui agraïm sincerament la seva tasca.

Hi sou tots convidats!

 

Homenatge a Vinyoli a l’espai Vilaweb – Conferència de Jordi Llavina

0

L’escriptor Jordi Llavina va ser el convidat del grup de poesia Reversos el passat 18 de març, pocs dies després que fos nomenat comissari o coordinador de l’Any Vinyoli a proposta de la Institució de les Lletres Catalanes.

Aquesta activitat del grup de poesia s’emmarca dins dels actes que commemoren el centenari del naixement de Joan Vinyoli. El nostre grup tenia el ferm propòsit de dedicar una sessió al poeta, un dels més importants del segle XX i un dels més influents en les noves generacions de poetes catalans. Ens hem unit, doncs, a aquesta celebració per homenatjar a en Vinyoli i, sobretot, per acostar i difondre un xic més la seva obra i la seva figura.

 

 

En Jordi Llavina, que en paraules de Sebastià Alzamora és un dels vinyolians més convençuts i entusiastes que hi ha al país, va impartir la conferència titulada: Joan Vinyoli, i crema tot en cant, gravada en la seva totalitat per Vilaweb. Us fem un enllaç al vídeo  i us deixem un grapat de fotografies d’un acte que va ser ben interessant i enriquidor per als assistents.

Jordi Llavina glossa Joan Vinyoli a l’espai Vilaweb

 

Volem ressaltar que ha estat un plaer i un honor haver comptat amb en Jordi Llavina per aquesta sessió. Agraïm que hagi acceptat la nostra invitació a participar en un homenatge que es vol sumar a les nombroses activitats que enguany serviran per honorar i divulgar la seva poesia.

 

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

 

Grup de poesia Reversos i l’Associació de poetes terrassencs: Sessió conjunta dedicada a Álvaro Cunqueiro

0
El passat 11 de març el grup de poesia Reversos i l’Associació de poetes terrassencs organitzaren una sessió conjunta a l’Ateneu de Terrassa. En Xavier Sierra va impartir una conferència sobre Álvaro Cunqueiro i a continuació es van recitar poemes de l’escriptor gallec amb traduccions d’en Xavier Sierra.Esperem que aquesta col·laboració entre ambdós grups, que tot just encetem, sigui duradora i fructífera.Moltes gràcies, Ateneu Terrassenc per acollir-nos. Agraim també al president de l’Associació de Poetes Terrassencs, en Jordi Torres, la seva tasca al capdavant de l’associació.Us mostrem un grapat de fotografies de la trobada.

Fotografies: Félix Torres i Marienka Bellostas

Text: Empar Sáez

 

Álvaro Cunqueiro. Poesia gallega a l’espai Vilaweb

0
Publicat el 1 de març de 2014

L’esguard del poeta no pot estar clos en si mateix, en l’entorn més immediat. Cal mirar més lluny, més enllà del petit món que ens rodeja. Per això a Reversos volem ocupar-nos, de tant en tant, de la poesia que floreix en altres cultures. Aquest cop la nostra mirada es dirigí a la poesia gallega d’Álvaro Cunqueiro. 

Malgrat que – com és habitual –  va ser una sessió monogràfica sobre l’obra d’un únic poeta, aquesta vegada va començar amb la lectura d’un poema tan emblemàtic per Galícia com és Adiós ríos, adiós fontes, de Rosalía de Castro, en homenatge a la cultura gallega. El sentiment d’enyorança d’un poble sovint abocat a emigrar lluny de la seva terra té un paral·lelisme molt clar amb L’Emigrant de Jacint Verdaguer i és un punt de connexió entre ambdós països.

Álvaro Cunqueiro Mora (Mondoñedo 1911- Vigo, 1981) és un dels poetes i escriptors gallecs més importants del segle XX, i es pot dir sense dubtes que modernitzà la poesia gallega.  A la seva infantesa va viure envoltat de natura i de les històries mítiques que tant abunden a Galícia i que van ser l’origen de la seva desbordant imaginació. Durant l’època d’estudiant, primer a Lugo i després a Compostel·la, va fer amistat amb una colla d’intel·lectuals i s’enquadrà en el galleguisme polític, desenvolupant una important tasca a favor del Estatut d’Autonomia de Galícia. Dedicat a escriure articles periodístics en diverses publicacions,  aviat dirigeix la revista Galiza (1930-1933).

Fruit d’aquestes activitats va ser el seu primer poemari, Mar ao Norde (1932) de clars trets avantguardistes i influències cubistes.  Es pot dir que aquesta obra va suposar l’inici del camí de modernització de la poesia gallega, que estava ancorada fins llavors en esquemes del passat.

Llum mullada li arribava del mar.

Que clar el temps

per a mirar-la a la platja

amb presència de cosa!

Que senzill el capvespre

per besar-la als cabells

amb carícia animal i pura!

Llum mullada dels seus ulls

portava el mar!

 

***

Luz mollada chegáballe do mar.

Qué craro o tempo

para ollála na praia

con presencia do cousa!

Qué sinxelo o serán

para beixala no pelo

con caricia animal e pura!

Luz mollada dos seus ollos

levaba o mar!

 

Álvaro Cunqueiro, Mar ao Norde
Traducció de Xavier Sierra

Un any després, escriu  Cantiga nova que se chama Riveira (quasi de seguit, i en el fons d’un bar de Santiago, segons el testimoni de Gonzalo Torrente Ballester). La gènesi d’aquest poemari s’ha d’entendre en el gran revulsiu cultural que suposà per la cultura gallega el descobriment de les Cantigas dels trobadors medievals al tombant del s. XX. La publicació de les Cantigas d’amigo (1928) i de les Cantigas d’amor (1934) per part de J.J. Nunes, i sobretot l’entusiasme que el Prof.  Armando Cotarelo va saber transmetre a un grup d’estudiants universitaris van produir una autèntica onada medievalista, donant lloc al neotrobadorisme.  Es versifica amb mètrica medieval, es torna a recórrer als simbolismes d’abans. El poeta Bouza Brey publica Nao Senlleira, un poema amb clars matisos medievals. Cunqueiro, a la Cantiga nova, s’acull a aquesta febre neo-trobadoresca, però donant-li un aire fresc, menys encarcarat que Bouza Brey, empeltant sense complexos la mètrica dels trobadors amb cançons populars i les noves influències dels poetes de la generació del 27.  El resultat va ser un llibre que segueix essent un referent obligat, una frontissa de la literatura gallega entre l’orgull del passat i l’esperança del present.

El mateix any  1933, publica un altre poemari, diametralment diferent, Poemas do sí e non. És aquesta una obra de caire surrealista, fruit de les lectures de Paul Éluard. El llibre s’articula en un complex i laberíntic sistema de poemes que relaten una història d’amor que acaba amb la mort d’ella. El nom, críptic, pot ser un derivat del sic et non del medieval Abelard. Per d’altres en canvi derivaria de la tornada d’una Cantiga del poemari anterior.

Ella i ell (Poema 3)

 

Ella i ell van recórrer els triangles tebis de la confluència dels rius

fitant la vora del vidre carnós dels seus mateixos ulls.

 

L’ombra era la més llunyana carn de les coses.

 

Ella es va avançar per davant dels colzes i dels rostres

I va haver un soroll buit que va sonar a malenconia dels astres

quan perden el miracle del seu eclipsi.

 

Ell es va quedar amb les seves pròpies mans en aquell comiat.

 

Ela i el (Poema 3)

 

Ela i el andiveron os triángulos tépedos da confluencia dos ríos

esculcando a beira do vidro carnoso dos seus mesmos ollos.

 

A sombra era a máis lonxana carne das cousas.

 

Ela avanzou por diante dos cóbedos e os rostros

e houbo un estrondo valdeiro que soóu a malencolía dos astros

que perden o miragre do eclipse.

 

El quedóuse coas suas propias mans naquela despedida.

 

Álvaro Cunqueiro, Poemas do sí e non
Traducció de Xavier Sierra

Amb l’arribada de la guerra, Galícia queda del costat dels insurgents. Cunqueiro, significat amb el galleguisme, veu com molts dels seus amics són assassinats o emprenen el camí de l’exili.  Cunqueiro opta per amagar-se a un poble remot, Ortigueira, on un capellà amic de la família li ofereix un lloc com a mestre de francès i llatí a la seva acadèmia. Cunqueiro havia estat nacionalista, però no d’esquerres, i allà pot passar discretament.  A Ortigueira l’ensarronen perquè endegui una publicació de la Falange local, Era Azul. Cunqueiro, tot i que contrari al feixisme, opta per salvar la pell, i escriu els números de la revista en la seva totalitat, amb diferents noms. La gran qualitat dels articles fa que li ofereixin feina a El Pueblo Gallego, de Vigo primer i després a l’ABC de Madrid.

A Madrid, Cunqueiro no s’hi troba gaire a gust. Publica un poemari en castellà, Elegías y canciones, i articles periodístics. Les seves discrepàncies amb el pensament oficial aviat fa que li retirin el carnet de periodista i torna a Galícia.

Durant la dècada 1940-1950 Cunqueiro es dedica bàsicament a la prosa. Escriu novel·les (Merlin e família, Crónicas do sochantre, Se o vello Simbad volvese as illas) i reculls de relats (Xente de aquí e acolá, Escola de menciñeiros), i milers d’articles periodístics (més de 3000 només al Faro de Vigo, del qual va ser-ne director).

El 1950 publica un nou poemari Dona do corpo delgado. Es tracta d’una obra heterogènia, on alguns poemes hermètics conviuen amb d’altres que palesen la solitud de l’autor en front a temes com la mort o el destí. S’afegeixen un grup de poemes, Cantigas de amor cortés que segueixen novament la línia neo-trobadoresca dels anys 30.  A Dona do corpo delgado hi podem constatar la gran influència de la lírica galaicoportuguesa medieval (Paio Gómez Charinho, Airas Nunes, Don Denis, Alfonso X, Mendinho..), però també de trobadors catalans i occitans. Introdueix alguns sistemes de versificació occitans (rondeau) i sense cap complex fa servir tornades senceres en francès, preses de Ronsard (Le temps se’n va, le temps se’n va, ma Dame), o de François Villon (Mais où sont les neiges d’antan?) seguint després el poema en gallec, amb total naturalitat. El tema de l’Ubi sunt? aflora en aquests poemes, recordant també a Jorge Manrique (Los infantes de Aragón, que se ficieron?). Un tema pel que Cunqueiro es mostra molt interessat, com demostren els nombrosos poemes inspirats en escultures funeràries (algunes d’elles de temàtica catalana, com el dedicat a la tomba de Blanca d’Anjou a Santes Creus). En resum, dels poemes de Dona do corpo delgado podem afirmar, en paraules de Méndez Ferrín: “aquests poemes amb la seva plàstica de laca, el seu ritme alegre i enjogassat, la seva imatgeria d’avantguarda, constitueixen el cim de la poesia gallega neotrobadoresca”.

El darrer poemari de Cunqueiro és Herba de aquí e acolá (1980), una obra tardana, molt heterogènia; podem dir que és un calaix de sastre, uns caps-i-puntes dispersos, sense cap mena d’unitat formal, agrupats per l’ocasió.

I és que Cunqueiro, apart dels seus poemaris, va escriure un gran nombre de poemes esparsos en publicacions periòdiques de tota mena, sovint fins i tot signats amb altres noms. Els noms dels alter-ego usats per Cunqueiro són nombrosos i imaginatius: Decio Arveanu, Sigurd Hallkness, Enzo Carletti da Murona, Antonio Bartolini, Eliano Ardeanu, Carlo da Marjorana, Erik Tiggvason, Argret Svaden, Frank Sigmundson…  Sovint Cunqueiro, que va traduir una gran quantitat de poemes, fa passar aquestes obres com a traduccions, quan en realitat són poemes propis…

La tasca que Cunqueiro va fer com a traductor és ingent. Tradueix de l’alemany, anglès, italià, francès, català, occità, portuguès… Segons el Prof. Xosé Henrique Costas, va traduir més de 600 poemes de 200 autors diferents (Shakespeare, Heine, Baudelaire, Ezra Pound, Jammes, Éluard, Rimbaud, Cavafis, Péguy, Ungaretti, Byron…) Entre els catalans, evidentment, trobadors com Bernat de Ventadorn o Guillem de Bergadà, però també Foix, Espriu, Riba, Carner, Pons, Maragall, Vinyoli, Salvat-Papasseit, Teixidor, Garcés…

Cunqueiro va mantenir sempre una gran relació amb Catalunya. Ja al 1933 va ser convidat per Carles Riba a impartir una conferència a Barcelona, i des de llavors la seva amistat amb intel·lectuals catalans va ser constant: Tomàs Garcés, Josep Carner, Josep Pla, Néstor Lujan, Josep Vergés… Molts dels seus poemes van ser escrits a Catalunya, on de fet va començar alguns poemaris inacabats (Cantos do Rosellón, Cantos de Santes Creus, Novos Cantos de Lleida…).

La vinculació de Cunqueiro amb Catalunya va ser tal que fins i tot va escriure dos poemes originalment en català: La nit és bruna (1935), dedicada a Josep Carner; i  Cantiga Catalana, dedicada a Tomàs Garcés. Un tercer poema, Discurs (La cançó del rossinyol de la mort cruel) també escrit en català, sembla ser una autotraducció modificada de Cunqueiro d’un poema que prèviament va escriure en gallec, i que va enviar en una carta adreçada a Tomàs Garcés, el gener 1936.

 

 La nit és bruna (1935)

                                              a Josep Carner

La nit es bruna

Tres estrelles són tres

i l’alosa es una

 

L’alosa es poncella

no sé si fruita

no sé si estrella

 

L’aire ha dit

que l’aigua i la rosa

l’han adormit

 

L’aigua ha cantat

que l’aire i l’alba

l’han despertat

 

Qui tingui amor

qui vinga aquí

a donar la flor !

 

En la sessió del grup Reversos dedicada a Álvaro Cunqueiro es van llegir un bon grapat de poemes de l’autor. Molts d’ells, per iniciativa dels assistents, es van llegir en la seva versió original gallega, en un homenatge a la cultura de Galícia; altres es van llegir en la versió catalana de Xavier Sierra. Va ser un acte ple d’amor i interès per la cultura i la literatura d’un país que probablement ara sentirem més proper al nostre.

 

La sessió va ser gravada en vídeo per Daniel Sierra i Fabià Asensi, d’Enfocat.cat:

https://vimeo.com/m/83678482

 

Text: Xavier Sierra

Fotografies: Aureli Ruiz

 

Reversos 2013

0
Publicat el 3 de gener de 2014
Us oferim un vídeo de les activitats del grup de poesia Reversos durant  l’any 2013.

https://www.youtube.com/watch?v=WKFMVwKb2qI

Un dels trets del grup és que ens mou la curiositat intel·lectual i literària, sobretot en camp de la poesia, disciplina  que compartim en l’espai Vilaweb. Ens plau conèixer les diferents perspectives o formes d’entendre i viure la poesia tant dels nostres convidats com dels autors clàssics que rellegim i recitem.

 Enguany hem pogut gaudir d’aquesta riquesa de la mà d’autors consagrats com en Joan Margarit, i d’altres tan interessants com na Glòria Calafell i na Sílvia Armangué que ens van fer una visita. Hem dedicat una sessió a cadascun d’aquests autors: J. V. Foix, Pere Quart i Maria Mercè Marçal. Li vàrem retre homenatge a Joana Raspall pocs mesos abans de la seva mort, i hem organitzat un parell de lectures obertes: una d’elles de la magnífica Antologia de Spoon River, l’obra cabdal d’Edgar Lee Masters. Vàrem gaudir de la presentació de l’Antologia de dones poetes dels Països Catalans, Donzelles de l’any 2000, amb la presència d’una de les compiladores, Sandra D. Roig. I ja finalment, en les darreres trobades, hem explorat terrenys aparentment tan diversos com la Poesia Visual, amb na Glòria Bordons i en Toni Prat com a convidats, i La poesia de les matemàtiques, conferència impartida per en Xavier Xarles.   

 

Gràcies a tots per fer-ho possible.

Text: Empar Sáez

 

La poesia de les matemàtiques

0

En la darrera sessió d’enguany vàrem gaudir de la conferència “La poesia de les matemàtiques” impartida per en Xavier Xarles, matemàtic, professor,  investigador en Geometria Aritmètica a la UAB i poeta.

La xerrada parteix del repte de mostrar, que no d’entendre, alguns dels resultats centrals de les matemàtiques emprant la poesia. Durant la conferència en Xavier Xarles va llegir diversos poemes i membres del grup Reversos vàrem ser convidats a recitar-ne d’altres seleccionats per l’ocasió.

Retinc imatges fascinants, en una primera aproximació al tema, com la comparança visual entre un haikú en japonès i una fórmula matemàtica amb el missatge de gaudir-los estèticament.

Una cita de Gabriel Ferrater, extreta del llibre La poesia de Carles Riba, li serveix a en Xavier Xarles de reflexió inicial sobre el concepte mateix de cultura; els canvis que ha experimentat al llarg del temps i la importància de la cultura científica com a fonament i coneixement sòlid que sustenta i nodreix altres manifestacions culturals, entre elles la literatura i la poesia.


“(…) no s’ha d’oblidar mai que la cultura es compon molt més, molt més, de la matemàtica que de la poesia o de qualsevol forma de literatura. La cultura es compon de la física atòmica, es compon de la mecànica estadística, es compon d’idees realment sòlides i autèntiques. Ara bé: dins d’aquest panorama de la cultura, ¿quin paper li correspon a la literatura i, més concretament, a la poesia? Li correspon, simplement, el paper de cridar tota la cultura en general a la modèstia. A fer-li veure, a la cultura en general, que darrera de les meravelloses construccions intel·lectuals que són la teoria de Galois o la lògica de Gödel, que per sota d’aquestes meravelloses construccions, hi ha un ésser animal, un ésser físic, que som els homes, i que som els que hem fet totes aquestes arquitectures.”

 

 

La teoria de Galois, del genial matemàtic Évariste Galois, va ser el primer concepte que en Xarles  va plantejar-nos,  i amb el qual vinculà els poemes “Plecs encoblats” d’Ester Xargay i “La quadratura del cercle” de Jordi Domènech.

 

El concepte de “nombre normal” introduït pel matemàtic francès Émile Borel i les nocions de Georg Cantor sobre els conjunts infinits i els nombres transfinits  va donar entrada a un grapat de poemes sobre l’infinit i els nombres transfinits de David Jou, Giacomo Leopardi, Màrius Sampere i José Florencio Martínez.

Us n’oferim una selecció:

 

π i l’infinit (fragment)

[…]

I que en algun lloc del nombre π podeu trobar,

junts, el vostre nom i el nom del vostre amor

i el nom dels vostres fills,

i les dates de naixement i mort

de cadascun de vosaltres.

És vertiginós, certament, però cal dir

que també hi ha escrit, al costat del vostre nom

el nom de qualsevol altre home o dona

que hagin existit o que mai existiran:

és, doncs, alhora, vertiginós i fútil:

hi ha tota la vostra història,

però també totes les altres possibles històries

que hauríeu pogut viure,

tots els altres amors

que hauríeu pogut tenir,

de manera que ho diu tot i no diu res,

com alguns antics oracles,

o com passa sovint quan es parla massa.

[…]

David Jou

L’Infinit

 

Sempre em fou car aquest eixorc turó

i aquesta barda que de tanta part

de l’últim horitzó l’esguard em priva.

Mes, assegut i contemplant, immensos

espais més enllà d’ella i sobrehumans

silencis i una quietud fondíssima

jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,

el cor no se m’espanta. I com que el vent

sento mormolejar entre les bardisses,

el silenci infinit a aquesta veu

vaig comparant: i allò etern em revé

i les èpoques mortes i la d’ara

vivent, i el so que fa. Així en aquesta

immensitat se’m nega el pensament:

i naufragar m’és dolç en aquest mar.

 

Giacomo Leopardi

Traducció: Narcís Comadira

 

 

En Xavier Xarles va continuar amb la paradoxa de Russell, en termes més quotidians coneguda com la “paradoxa del barber”, del matemàtic, filòsof, polític i pacifista gal·lés Bertrand Russell. Diversos poemes que parlen de la mateixa poesia, més concretament sobre l’ús de les nocions paradoxals en la lírica, de J. L. Borges, Carles Hac Mor, Antoni Clapés i Xavier Xarles, ens van acompanyar en l’exploració del coneixement lògic.  

 

aquest silenci

que ja ni és paraula

 

aquest poema

que és un no dir

 

aquest ni no-res

 

Antoni Clapès

 

 

Aquest poema no vol dir res,

i tanmateix ja ha dit massa

 

Carles Hac Mor

Finalment poemes de Guillem Viladot, Anna Aguilar-Amat i del propi Xavier Xarles van ser el contrapunt final a alguns resultats abstractes sobre les matemàtiques i la lògica com els del cèlebre matemàtic Kurt Gödel.



Us deixem amb un poema breu (i inèdit) del propi conferenciant.

 

Canvi d’opinió

 

He canviat d’opinió.

El títol d’aquest poema

no és canvi d’opinió.

 

Xavier Xarles

***

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

 

La poesia de les matemàtiques, conferència i lectura de poemes

0

El nostre convidat, Xavier Xarles, ens parlarà de Matemàtiques i Poesia en la propera sessió del grup. En la conferència descobrirem els vincles entre aquests camps del coneixement en aparença tan allunyats…

Membres del grup Reversos i en Xavier Xarles llegiran poemes d‘Ester Xargay, Carles Hac Mor, Jordi Domènech, Anna Aguilar-Amat, David Jou, Antoni Clapés, Màrius Sampere, Guillem Viladot, Giacomo Leopardi i algun del propi conferenciant.
“Les matemàtiques, quan es comprenen bé, contenen no tan sols la veritat, sinó la suprema bellesa.” Bertrand Russell 

Us convidem a assistir-hi, hi sou tots convidats.

 

Poesia Visual, amb Glòria Bordons i Toni Prat

0

La darrera trobada del grup, dedicada a la Poesia visual, celebrada el passat 19 de novembre, va comptar amb dos convidats, Glòria Bordons i Toni Prat.  Entre tots dos van oferir-nos una visió completa i didàctica d’aquesta disciplina artística que  té un llenguatge propi i  en el qual   conflueixen diferents elements de  les arts plàstiques amb una clara vocació semàntica.
 

Glòria Bordons, màxima experta en l’obra de Joan Brossa, va iniciar la seva presentació mostrant diverses definicions de poesia visual per tal d’oferir una aproximació a la complexitat d’aquesta modalitat artística.

Va fer un breu repàs històric des dels primers cal·ligrames grecs, alguns cal·ligrames apareguts durant el cristianisme i posteriorment exemples del renaixement i del barroc on la imatge i el text guarden una estreta relació; la imatge és merament il·lustrativa d’un text que manté els cànons literaris de l’època.

 

En l’època cubista, a principis del segle XX, Bordons ens assenyala que es recupera el cal·ligrama amb autors com Apollinaire i Mallarmé; es produeix un alliberament de la paraula, una descomposició tipogràfica del discurs.

Aquesta representació figurativa dels poemes tenen en l’avantguarda catalana dos autors destacats: en Salvat-Papasseit i en Junoy. De Josep Maria Junoy,  Glòria Bordons va ressaltar que fes un pas endavant, en les primeries del segle XX, cap a la síntesi amb algun cal·ligrama molt proper al que avui dia entenem per poema visual.



L’obra d’aquests dos poetes de l’avantguarda va tenir la seva continuïtat en la poesia visual i objectual de la qual Glòria Bordons va destacar, en la seva xerrada, el grup de Poesia Concreta aparegut a Catalunya i constituït per Joan Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésies del Marquet, figures capdavanteres en aquesta modalitat poètica. Els tres autors fan, el 1971, la primera exposició de poesia visual a la “Petite Galerie” de Lleida. 
El nom de poesia visual prové de la denominació italiana donada a l’experimentació visual i literària: “poesia visiva”, que finalment va ser adoptada també a Catalunya on inicialment es denominava poesia concreta.

Bordons ens va oferir nombrosos exemples de la poesia visual d’en Brossa: exemples de l’obra tipogràfica, de les creacions en què fa ús de cartes, mapes, dibuixos, i sobretot dels poemes visuals amb objectes.

 

Finalment va aportar  poemes visuals fets per alumnes d’escoles posant de manifest el gran potencial d’aquest recurs en el desenvolupament de la creativitat dels nens. També ens va oferir imatges de l’obra d’autors actuals tan interessants com Sergi Quiñonero i Antonio Gómez.

 

 A continuació en Toni Prat, que prové del món de la plàstica, concretament de l’escultura, ens va mostrar una bon grapat dels seus poemes visuals amb explicacions de l’origen, del sentit que tenen per a ell i de l’interrogant que plantegen.

L’herència brossiana queda patent en molts dels seus poemes, sobretot quan associa dos objectes; aquests creen una relació nova, insospitada. Són imatges que ens apropen a un món paradoxal. El diàleg que s’estableix entre les imatges vinculades en els seus poemes visuals ens fan anar més enllà de la realitat quotidiana, són una font inesgotable de sorpresa i pensament reflexiu.



La discussió i col·loqui que es va encetar en la part final de la sessió es va enriquir amb les aportacions d’alguns dels assistents que van assenyalar, entre altres aspectes, les limitacions del llenguatge visual, posant de manifest que la imatge tampoc no és un llenguatge universal; estaria limitada pel context temporal, social i polític de l’obra.

 

Volem deixar per escrit, en aquesta breu crònica, el nostre agraiment a Glòria Bordons i Toni Prat, per acceptar la invitació a acompanyar-nos i compartir amb nosaltres els seus coneixements i l’experiència que els avalen en el camp de la poesia visual. Moltes gràcies.

 

Text: Empar Sáez
Fotografies: Aureli Ruiz

 

 

Poesia Visual a l’espai Vilaweb

0
La propera trobada de Reversos la dediquem a un tema inexplorat encara pel nostre grup: la poesia visual. Per parlar-nos-en comptarem amb la participació de dos convidats de luxe: na Glòria Bordons, directora de la Fundació Joan Brossa i màxima experta en l’obra brossiana i en Toni Prat, artista i poeta visual.Hi sou tots convidats!

 

Les sessions del grup Reversos el 2012

0
En aquest vídeo trobareu un resum de les activitats del grup, en imatges, des de l’abril del 2012, quan s’inicien les sessions de Reversos, fins al desembre del mateix any.