Reversos grup poètic

El proper dimarts 19 d’abril, el grup de poesia Reversos retrà homenatge a Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932 – Sant Cugat del Vallès, 2015).

Comptarem amb la presència del poeta i editor Marc Romera, qui ens parlarà de l’obra de l’autor. L’acte tindrà lloc a l’espai VilaWeb a dos quarts de vuit del vespre.

Els membres del grup llegirem poemes de Francesc Garriga, i convidem els assistents a l’acte a participar en la lectura, si així us abelleix. Us hi esperem a tots!

El passat dimarts 15 de març, els membres del grup poètic Reversos vàrem dedicar la sessió a l’obra poètica de Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014).

En aquesta ocasió vàrem comptar amb la col·laboració d’Oriol Izquierdo, escriptor, professor, gestor cultural i bon coneixedor de l’obra de l’autora, que ens en va oferir la conferència: Aproximació a l’obra poètica de Montserrat Abelló.

L’acte va voler ser un homenatge a Abelló per la seva vàlua com a poeta catalana contemporània, que ens la feia imprescindible, i per satisfer el nostre  interès de conèixer millor la seva poesia, després d’haver-ne fet lectures esparses.

Ja amb anterioritat, ens hagués agradat convidar l’autora, a una de les nostres lectures, però, malauradament, la seva mort s’avançà als nostre desig.

A l’ inici de l’acte, vàrem dedicar un poema de la Montserrat Abelló a la memòria d’una dona que ens ha deixat recentment: Muriel Casals. Al igual que la Montserrat Abelló, també és un referent per a la nostra societat com a dona lluitadora, vital i optimista, senzilla i propera.

Jo no sóc jo, sóc l’altre.
En mil bocins m’esberlo
per endinsar-me dins teu.

Jo no sóc jo, de mi
ja no en queda res
sinó una espurna

solitària en un cel immens
on ja no té cabuda
ni la falsetat ni la mentida.

(Dins l’esfera del temps, 1998)

A continuació,vàrem presentar el nostre convidat: Oriol Izquierdo, que és l’autor de l’edició i del pròleg del volum Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (Proa, 2002) i del pròleg de Més enllà del parlar concís (Denes,2014). D’aquests i d’altres llibres d’Abelló, els membres del grup vàrem extreure’n una selecció de poemes per llegir durant la sessió.

Oriol Izquierdo, llicenciat en Filosofia i Lletres(UAB) i doctorat en Comunicació i Humanitats (Blanquerna,URL), ha estat professor de literatura i de seminaris d’humanitats a Blanquerna, a la UOC, a la UB i a l’ EE de l’Ateneu Barcelonès. També treballa com a col·laborador en diaris (La Vanguardia i l’Avui) i  com a crític, creador i impulsor de revistes literàries. Ha format part del jurat de diversos premis literaris. Com a escriptor ha publicat  Fahrenheit 212: una aproximació a la literatura catalana i el llibre de poemes Moments feliços.

El 2004 va estrenar el seu blog OI?, un dels primers de VilaWeb.

Ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes del 2007 al 2013. Des del 2013 impulsa amb Dolors Borau el projecte Sopa de lletres, un negoci d’alimentació també dedicat a l’activitat cultural al barri d’Horta de Barcelona.

Oriol Izquierdo va explicar-nos com va conèixer l’autora i la relació que inicialment hi va tenir. Va ser a finals dels anys setanta, quan la Montserrat Abelló era professora d’anglès a la Institució Cultural del CIC i ell un estudiant.  Els alumnes desconeixien el vessant poètic de Montserrat Abelló. Per a ells era la professora d’anglès, la Bofill (cognom del marit). Montserrat Abelló era una poeta desconeguda, tot i haver publicat el primer poemari el 1963 amb un pròleg de Joan Oliver (Pere Quart) que la presentava com una autora de talent. El poemari, titulat Vida diària, va tenir poc ressò  per ser obra d’una dona, mestressa de casa, que publicava per primera vegada, als quaranta-cinc anys.

Oriol Izquierdo va comentar un altre tret personal de l’autora: l’ interès que, la llavors professora d’anglès, va demostrar cap a la poesia que començaven a escriure ell i un altre company de COU i que el va motivar a continuar escrivint-ne. Perquè Montserrat Abelló, malgrat ser una autora a qui se li han fet molts actes en reconeixement de la seva poesia, sempre ha volgut escoltar les veus més joves –va dir Izquierdo.

De la vida de Montserrat Abelló, en va destacar l’exili: va viure a França, Anglaterra i majoritàriament a Xile. Per a ella –llavors, molt jove–, l’exili va ser un obrir-se-li el món, un conjunt de noves experiències que la van impulsar a estimar més la vida, sentiment que la portaria cap a la poesia.

Va ser a Xile on es relacionà amb un cercle d’intel·lectuals exiliats, entre els quals hi eren Joan Oliver i Francesc Trabal; on va trobar una gran amiga, Roser Bru, il·lustradora dels seus poemaris; també on va conèixer i es va casar amb Joan Bofill i on van néixer els seus tres fills, el tercer dels quals amb síndrome de Down, fet palès en alguns dels seus poemes.

L’any 1960 retorna amb la família i s’instal·la a Barcelona. Treballa com a professora d’anglès i traductora. Quan el 1963 publica Vida diària, és ja una escriptora feta, de manera que els temes de la seva poesia i, especialment, la forma, varien poc al llarg de tota la seva obra poètica.

La seva poesia tracta de la vida –sota l’aparent quotidianitat, crema el foc de la vida, el dolor i l’angoixa–, del silenci i de la veu –la paraula com a força personal per a la comunicació  i per a la lluita de la dona soterrada–, de la memòria i la mort. Així, els seus temes, més enllà de l’anècdota quotidiana, plantegen preocupacions de tipus existencial cada vegada amb més solidesa.

Molts dels seus poemes mostren una profunda preocupació o són especialment crus i, malgrat això, Montserrat Abelló va ser una dona amant de la vida que encarava la realitat amb optimisme i energia.

Pel que fa a l’aspecte formal, la seva poesia es caracteritza per l’economia de llenguatge, per l’encert en l’elecció d’unes paraules senzilles, però adequades i precises, que transmeten amb força les diverses emocions. La musicalitat, l’aporten el ritme intern dels mots, la reiteració de determinades estructures sintàctiques i la puntuació.

A Vida diària va seguir el poemari Paraules no dites, publicat l’any 1981.

La jubilació com a professora el 1983 va suposar un punt d’inflexió en la seva obra perquè li va permetre dedicar més temps a escriure. I a continuar fent de traductora.

Posteriorment van aparèixer: El blat del temps (1986), Foc a les mans (1990), L’arrel de l’aigua (1995), Són màscares que m’emprovo (1995), Dins l’esfera del temps (1998) poemaris que formaran part del volum Al cor de les paraules, juntament amb els dos llibres esmentats abans i Indicis d’altres moments que és un recull de poemes inèdits.

Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 va rebre, l’any 2003, els premis Cavall Verd–Josep M. Llompart  i Lletra d’Or.

Després van aparèixer: Memòria de tu i de mi (2006), El fred íntim del silenci (2008), Poemes d’amor (2010), Enllà del parlar concís (2014) i l’estudi literari Cares a la finestra: 20 dones de parla anglesa del segle XX (2010 reeditada, de 1993)

Ha fet traduccions de Sylvia Plath, Anne Sexton i Susan Griffin, entre d’altres, així com traducció a l’anglès de poemes de M. Mercè Marçal.

El 2008, en complir noranta anys, va ser reconeguda amb el premi Premi Jaume Fuster d’Escriptors en Llengua Catalana, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i amb el Premi Nacional de Cultura; va rebre les màximes distincions que el país dóna a la gent de lletres.

Montserrat Abelló, traductora i poeta, va donar veu a la vida diària de les dones amb un llenguatge propi i es va convertir en un referent vital i artístic per a les més joves, la poesia de les quals també li agradava llegir i escoltar.

Sempre va ser una dona molt activa i propera. Va escriure, pràcticament fins al darrer moment de la seva vida i, fins al final, va interessar-se per la poesia dels altres. El 9 de desembre de 2014, a la tarda, va morir, i, al matí, havia estat treballant en la seva biografia amb Xavier Montoliu.

Oriol Izquierdo va fer una acurada síntesi aproximativa a la poesia i a la vida de Montserrat Abelló, amb un to amè i un estil fluid, que va captar tot el nostre interès. Va acabar-la amb la lectura d’alguns poemes del volum Al cor de les paraules.

Gràcies, Oriol!

Tot seguit, els membres de Reversos vàrem llegir poemes dels llibres: Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (2002), Memòria de tu i de mi (2006), El fred íntim del silenci (2008), i Més enllà del parlar concís (2014).

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.
Ben pocs s’aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

(L’esfera del temps, 1998)

M’he anat perdent
a poc a poc.
Ja no em conec
les mans, els peus.

Visc en una casa
de tants anys
com si, sense voler,
s’hagués desprès de mi.

I jo fos un fantasma,
arribat de lluny,
que s’hi mogués
amb placidesa.

Em rodegen plantes
i flors; roses vermelles
com sang i les fulles verdes
i lluents de les camèlies.

I el record vivíssim
dels teus llavis
damunt la pell.
I em pregunto

si aquesta casa
on em trobo i aquests
ulls amb què m’ho miro tot,
són meus.

(Memòria de tu i de mi, 2006)

Avui sóc orgullosa del meu temps
i em dol de malversar-lo.

No faig res, no cuso ni planxo.

Vaig de pressa, passo i repasso
deu cops per un carrer.
Escruto les mirades, perdudes de tan fixes,
m’aturo a les botigues, veig les modes,
els colors verds i blaus.
M’obsedeixen els pintors abstractes
que parlen com els muts.
Em miro les mans, les meves i les vostres;
m’acosto adelerada als quioscs,
cerco llibres i noms. Sobretot noms!
Ignoro la premsa que baladreja mentides
-Si la veritat és sempre evident
i pura com un part!
Tinc pressa,
arribo al mar que em portarà ben lluny.
Però és fals, és fals,
s’han acabat els miracles.

Retorno a casa amb pas més segur,
a la vida diària.

(Vida diària, 1963)

Les paraules
se m’entortolliguen
a les mans. Em costa
de desprendre-me’n.
Se m’amoroseixen
entre els dits, i
es tornen dolces.
Hi servo la tebior
de moltes mans, de
cossos; la tremolor
de llavis entreoberts
i el tacte de la pell,
espessa de desig,
suavitat
de parpelles closes,
trèmules
damunt d’ulls que endevino
plens de guspires.

Sóc amb vosaltres
a través de la pell
d’aquest cos que estimo.

(Paraules no dites, 1981)

Cada dia escolto neguits
com ombres.
El meu cos és un pou
de paraules
que malden per eixir-ne.
Dits impacientes
en destriaren de
lleugeres, curulles
de tendresa. I ara,
en resten de més
denses que s’endinsen
i fan mal. Però
remouen en mi
altres paraules
que no gosava dir.
I aquestes sí que són ben meves!

(El blat del temps,1986)

Foc a les mans avui
que núvols alts anuncien
una tardor plujosa
i el viure se’ns fa estrany
enmig d’aquesta falsa
placidesa.

La vida hi crema sotmesa
a una roda que gira.
L’eix clavat endins,
ganivet que enfondeix
la ferida. La sang
hi brolla calenta.
El moviment del seu fluir,
un pèndol que retorna sempre
al mateix lloc d’origen.

Així caminem per l’esfera
de l’inconscient vivíssim
(i els anys se’ns fan
lleugers). Em pesa tanta
mort, no pas la meva.

(Foc a les mans,1990)

Tenyeix de blau el temps: 
transfigura el somni,
transgredeix els mots.

Fes que els seus colors esclatin
al raig de la font.
Que l’aigua humitegi els ulls.

Que la seva frescor gelada
temperi el foc d’aquestes mans
que cremen.

Fes teu aquest desig.
I endinsa’t al cor
de les paraules.

(Foc a les mans, 1990)

Vine, et vull veure
davant meu.
No com pretenies
sinó tal com ets.

Ja res no desfarà
aquesta imatge perfeta,
que ha quedat clavada
en mi.

I d’allò que tant
volies que fos,
ja no me’n queda ni
el més lleu record.

I ara se’m fa més dolça
la certesa
que aquell altre tenir-te
a prop a contracor.

(Dins l’esfera del temps, 1998)

Buscar ben endins
d’aquella cosa fosca.
Tractar de defugir
la placidesa.

Ser, la voluptat de ser.
Viure en l’aire que t’envolta,
en el vol d’un ocell,

en la frescor d’una poncella,
en el perfum intens
del gessamí.

No tenir por de morir.
Saber que
el miracle és               viure!

(Més enllà del parlar concís, 2014)

Gràcies, Oriol Izquierdo.
Gràcies als assistents a l’acte.
Gràcies, Montserrat Abelló!

Text: Marta Teixidó
Fotografies: Aurelio Ruiz

El proper dimarts 15 de març els membres del grup Reversos dedicarem la sessió a l’obra poètica de Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014).

La poeta, i també traductora, ha donat veu a la vida diària de moltes dones amb un llenguatge propi i ha esdevingut referent vital i artístic, especialment per a les generacions més joves.

Oriol Izquierdo, professor, escriptor i gestor cultural, ens parlarà abastament de l’obra de l’autora.

Tot seguit, els membres de Reversos llegirem poemes d’alguns dels seus llibres:

• Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (Editorial Proa)
• Memòria de tu i de mi (Editorial Denes, 2006)
• El fred íntim del silenci (Editorial Denes, 2008)
• Més enllà del parlar concís (Editorial Denes, 2014)

L’acte es celebrarà, com sempre, a l’espai Vilaweb a partir de 2/4 de 8 del vespre.

Vine, atura’t a escoltar la seva poesia, o millor, fes-la ressonar amb nosaltres.

T’hi esperem!

L’Obra poètica completa d’Eudald Puig (Curbet edicions, 2014) es va presentar el passat  27 d’octubre a l’Espai VilaWeb, en un acte organitzat pel grup de poesia Reversos. Vàrem comptar per l’ocasió amb els dos curadors del llibre, en Jaume Aulet i en Llorenç Puig, a qui agraïm que acceptessin la nostra invitació a participar en una vetllada que pretenia ser, no només un acte de presentació del llibre, sinó de reivindicació, record i homenatge a la figura d’Eudald Puig (1948-2013) l’obra del qual valorem i estimem.

En Llorenç Puig és germà del poeta i la seva voluntat d’aplegar l’obra publicada d’Eudald, juntament amb la gran tasca de recopilació d’obra inèdita, entre ella el llibre Evocacions,  ha estat cabdal perquè la publicació del llibre es produís i de forma tan completa com ens ha arribat als lectors.

En Jaume Aulet, professor universitari, especialista en la Poesia del segle XX, en Història de la Literatura Catalana i assagista, ha estat, juntament amb Llorenç Puig, curador de la Poesia completa d’Eudald Puig. És també autor del pròleg del llibre que destaca per ser un extraordinari estudi en profunditat de la seva lírica.

Membres del grup vàrem dir una selecció de poemes d’Eudald Puig després de les xerrades dels dos curadors.

A l’albaneix ja no serem humans            

A l’albaneix ja no serem humans,
pels voltants d’aquest mar, entre la sal
de camins mig esborrats, des de l’alba
a la nit, morta estrella, cases, forces,
la vinya seca del pagès orat,
morta l’ànsia, les ganes de créixer,
de fer més ample el món, d’aclarir l’ombra
que s’abat damunt nostre, d’esquivar
la indefinible aura que es fica arreu,
en camps i cases, en platges i cossos
que atrapa al vol, al sol, com un ocàs,
com una teranyina estesa al vent.
A l’albaneix ja no serem humans.

Eudald Puig, Cel de nit  (1979)

I

Obro els ulls. Són instants. Llambreigs.
La mà crema la fronda.
La dèria obsessa, obscena. El rictus
velant forces, vetllant.
No té nom la mirada. El séc.
Un àspid al solc sonda.
Lent martiri retut. La gropa.
Crit de peix. Els ulls. Friso.

No hi ha mai més, mai més.

Eudald Puig, La vinya cremada  ( 1986)

IV                                                                          

A fora, tres cadires blanques,
hi ha tres cadires blanques
contra la fosca de la nit,
amb el blanc lluminós
de tot el que imagino;
a fora, tres cadires lliures;
a fora no hi ha res.

Eudald Puig, Poemes per a Clara (1998)

XXXVI

Un cel espès aombra la ciutat.
Gira una grua, ronca un helicòpter.
Però hi ha una cosa més certa dintre meu:
que sempre viuré a la casa del turó com un hoste fantasmal,
assolellat o a l’ombra de l’alzina.
Miraré com esclaten els borrons de primavera
i com canta la deu dins del fullatge,
oloraré l’aigua clara entre els cavallons
o veuré caure la neu a l’hivern;
de nit, caminaré per les estances
i no despertaré a ningú.
Quan senti que algú parla amb la seva càlida veu,
jo em quedaré ben mut. Ningú em veurà.

Eudald Puig, La vida entredita (2006)

***

Fotografies de Miquel Santaeulàlia.

El nostre grup de poesia va celebrar, el passat 21 d’abril, un acte dedicat a la figura i a la poesia de Fernando Pessoa. Llegir l’obra literària de Fernando Pessoa és una  experiència fascinant, tant la seva prosa, sobretot el Llibre del desassossec, com la seva obra poètica. Vàrem tenir l’honor de comptar amb el seu traductor al català, en Joaquim Sala-Sanahuja, qui ens parlà d’en Pessoa poeta i dels seus heterònims.

La xerrada, amena i interessantíssima, sobre la Poesia de Fernando Pessoa, ortònim, i els seus heterònims: Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis, va permetre a tots els assistents aprendre i gaudir dels coneixements de Sala-Sanahuja sobre aquest gran escriptor universal. Alguns aspectes històrics de Portugal, de la seva cultura, apunts biogràfics i referents literaris de Pessoa; nombroses aportacions sobre com s’ha anat forjant la monumental figura literària de Pessoa, així com la cronologia i les dades més sorprenents sobre la publicació de l’obra després de la seva mort, van ser alguns dels temes que Sala-Sanahuja va exposar.

Posteriorment vàrem fer un tast de la poesia d’en Pessoa: membres del grup llegírem poemes dels quatre llibres que en Joaquim Sala-Sanahuja ha traduït al català, amb comentaris de Sala-Sanahuja al final de cada lectura.

Autopsicografia

El poeta és fingidor.
Fingeix tan completament
que fins fingeix que és dolor
el dolor que de bo sent.

I qui llegeix el que escriu
en el dolor llegit sent
no els dos que el poeta viu
ans només el que ell no té.

I així per la via roda,
joguinejant amb la ment,
un tren de corda que roda:
el cor, contínuament.

Poemes de Fernando Pessoa

Dormo. Del somni, despert, he oblidat
què cosa he somniat.
Dormo. Un son sense somniar, despert
cap a un espai obert
que no conec, perquè m’he despertat
cap a un món ignorat.
Més val ni somniar ni insomniar
i mai no despertar.

Poemes de Fernando Pessoa

Ahir a la tarda un home de ciutat
parlava a la porta de l’hostal.
També em parlava de mi.
Parlava de justícia i del combat per la justícia,
i dels obrers que sofreixen,
i del treball constant , i dels que passen fam,
i dels rics, que sols tenen faixa per a això.

I, en mirar-me, em veié llàgrimes als ulls
i somrigué complagut, creient que jo sentia
l’odi que ell sentia i la compassió
que ell deia que sentia.

(Però jo ben poc me l’escoltava.
¿Què m’importen a mi els homes
i el que sofreixen o creuen sofrir?
Que siguin com jo, i no sofriran.
Tot el mal del món ve de preocupar-nos els uns pels altres,
sigui per fer el bé, sigui per fer el mal.
La nostra ànima i el cel i la terra ens basten.
Voler més és perdre’ls, i ésser infeliç.)
En el que jo estava pensant
quan l’amic de la humanitat parlava
(i això m’havia commòs fins a les llàgrimes)
era en com la remor llunyana de les esquelles,
aquell capvespre,
no semblava les campanes  d’una ermita
on anessin a missa les flors i els rierols
i les ànimes simples com la meva.

(Lloat sigui Déu, que no sóc bo
i tinc l’egoisme natural de les flors
i dels rius que fan la seva via
preocupats  sense saber-ho
únicament per florir i discórrer.
Aquesta és l’única missió al Món,
aquesta: existir clarament
i saber fer-ho sense pensar-hi.)

I l’home havia callat i mirava la posta de sol.
¿Què pot tenir a veure, però, la posta amb aquell que odia i estima?

Fragment del poema XXXII,  Poemes d’Alberto Caeiro

Estanc (fragment)

No sóc res.
Mai no seré res.
No puc voler ser res.
A part d’això, tinc en mi tots els somnis del món.

Finestres de la meva cambra,
de la meva cambra d’un d’entre els milions del món que ningú no sap qui és
(i si sabessin qui és, ¿què sabrien?),
doneu al misteri d’un carrer amb gent que hi passa constantment,
a un carrer inaccessible per a tots els pensaments,
real, impossiblement real, cert, inconegudament cert,
amb el misteri de les coses a sota de les pedres i dels éssers,
amb la mort posant humitat a les parets i cabells blancs als homes,
amb el Destí menant el carro de tot per la carretera de res.

Avui estic vençut, com si sabés la veritat,
avui estic lúcid, com si fos a punt de morir
i no tingués més germanor amb les coses
sinó un comiat, aquesta casa i aquesta banda de carrer havent esdevingut
la filera de vagons d’un tren, amb el xiulet de la sortida
des de dins del meu cap
i el sacseig dels meus nervis i el cruixir dels meus ossos en la marxa.
Avui estic perplex com aquell que ha pensat i trobat i oblidat.
Avui estic dividit entre la lleialtat que dec
a l’Estanc de l’altra banda del carrer, cosa real per fora,
i la sensació que tot és somni, cosa real per dins.

He fracassat en tot.
Com que no tenia cap propòsit, tot fou tal volta no res.
De la formació que em van donar,
vaig davallar-ne per la finestra de l’eixida de casa.
Vaig anar a pagès amb grans propòsits,
però sols vaig trobar-hi herbes i arbres,
i la gent, quan n’hi havia, era sempre igual a l’altra.
Deixo la finestra, m’assec en una cadira. En què pensaré?

(…)

Poemes d’Álvaro de Campos

Totes les cartes d’amor són
ridícules.
No serien cartes d’amor si no fossin
ridícules.

També en el meu temps vaig escriure cartes d’amor,
com les altres,
ridícules.

Les cartes d’amor, si hi ha amor,
han de ser
ridícules.

Però, a la fi,
sols les criatures que mai no van escriure
cartes d’amor
són, sí,
ridícules.

Tant de bo tornés el temps en què escrivia,
sense adonar-me’n,
cartes d’amor
ridícules.

La veritat és que avui
són les meves recordances
d’aquelles cartes d’amor
les que són
ridícules.

(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són naturalment
ridícules.)

Poemes d’Álvaro de Campos

XII

No la que dónes, la flor que ets jo vull.
¿Per què negar-me allò que no et demano?
Temps hi haurà de negar
després que hagis donat.
Flor, sigues-me flor! Si et collís, avar,
la mà de la infausta esfinx, tu, perenne
ombra, erraràs absurda,
rere el que no donares.

Odes de Ricardo Reis

El meu gest d’arrasar
el tou d’un formiguer,
les formigues el prenen pel d’un déu;
i jo tanmateix no em sento diví.

Talment els déus potser
mai tampoc no se’n senten.
I només de ser més grans que nosaltres
els ve de ser per nosaltres uns déus.

Tant si és cert com si no,
encara envers aquells
que creiem déus, no siguem inflexibles
en una fe que potser no té déus.

Odes de Ricardo Reis

Volem agrair a en Joaquim Sala-Sanahuja, des d’aquest espai de poesia, la seva gran generositat: ens va oferir una conferència extraordinària i va compartir amb els assistents a l’acte el relat de les seves experiències en relació a la traducció de Pessoa que difícilment es troben en cap llibre.

Fotografies: Marta Teixidó i Empar Sáez

Llegir l’obra de Fernando Pessoa és una de les grans experiències vitals. Com a grup de poesia ens plau enormement dedicar un dels nostres actes literaris a Fernando Pessoa, ortònim, i heterònims: Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis.

L’acte se celebrarà dimarts 21 d’abril a les 19.30h. Per a la vesprada poètica hem convidat al seu traductor al català, en Joaquim Sala-Sanahuja, un dels principals introductors del poeta portuguès a Catalunya, qui impartirà una conferència sobre la poesia de Fernando Pessoa.

En la segona part de l’acte es llegiran una selecció dels seus poemes.

Hi sou tots convidats a aquesta gran vetllada!

El passat vint-i-quatre de febrer el grup Reversos va organitzar un acte poètic en record a Quima Jaume (1934-1993). Vàrem convidar la professora Rosa Ardid, especialista en l’obra de la poeta cadaquesenca, qui va impartir una conferència sobre alguns aspectes de l’itinerari vital i poètic de la Quima Jaume.

D’ençà que alguns membres del grup vàrem assistir a l’homenatge a Quima Jaume, en què es commemorà el 20è aniversari de la seva mort, celebrat l’octubre de 2013, teníem la ferma intenció de sumar-nos a mantenir viu el record i l’obra de la poeta de Cadaqués. Aquell acte, organitzat per la professora Rosa Ardid des del PEN Català, encara el recordem per la qualitat de les conferències impartides i pel bell recital amb què es va cloure la vetllada poètica.

Na Rosa Ardid ha estat curadora de la Poesia completa de Quima Jaume (1993) i de l’obra antològica Misterioses fruites (2004) de la qual va tenir cura de la selecció de poemes publicats, dels poemes inèdits que inclou l’antologia i de l’apartat biogràfic del llibre .

La nostra convidada ens va oferir, en la seva xerrada, un recorregut biogràfic i literari amb el suport d’algunes imatges de l’Àlbum Quima Jaume, editat amb motiu de l’homenatge que el Centre Català del PEN Club va organitzar el 2003. Us convidem a fer-li una ullada: hi trobareu un bon grapat d’imatges, informació biogràfica, articles sobre la Quima Jaume i una selecció de la seva poesia.

La part final de l’acte la vàrem reservar a la lectura d’alguns dels poemes de la Quima Jaume; una tria acurada dels seus tres llibres: El temps passa a Cadaqués (1986), Pels camins remorosos de la mar (1989) i Del temps i dels somnis (llibre pòstum que es publicà el 1993 dins “Poesia completa”).

S’ha fet gran l’estança

Vindràs, Amor, per envair l’estança
que s’ha fet gran i marca les distàncies
entre parets i cambres que són amples.
Amor,
sents el vaivé del mar besant la platja
en l’etern començar sense fallença,
com va polint els còdols amb el frec,
metamorfosi suau feta amb amor.
I mira
el mar vestit de tan variats colors,
seguint el cel que sempre té al damunt.
I aquell illot, redós de les gavines
que en to festiu cercant alguna menja
fan capbussons al mar que les acull.
Amor,
sé que han passat els anys i, a l’altra riba,
el temporal assetja la travessa.
Pren el vaixell, aquell que no té por
de temporals del nord ni vents del sud,
i, si amb ell véns, recobrarà l’estança
la seva mida exacta.

Quima Jaume, El temps passa a Cadaqués

He passat a frec… 

He passat a frec de la porta
del jardí on es vells xiprers
s’enfilen, vetllant el vostre son
sense somnis.
He passat a frec de la porta:
era oberta
i he defugit
l’impuls vehement de franquejar-la,
car em fa mal la vostra pau
tan callada!
Dins d’aquest reialme no hi ha
déus invictes,
ni Orfeu davallant-hi amb sons
inefables en busca de l’amor.
Sé que tot és petit dintre aquest clos
emblanquinat de calç, com les cases
del poble, que us acolliren un dia.
He passat a frec de la porta
i he defugit
l’impuls vehement de franquejar-la,
car he sentit basarda
sabent-vos tan a prop
i tan lluny, de la vostra
mida
humana.

Quima Jaume, El temps passa a Cadaqués

Mira’m als ulls

Mira’m als ulls sense por dels espills
que et mostraran el solc per altres mars.
Mira’m als ulls i et parlaran d’aquell
primer llibant que va amarrar la barca.

Un jorn l’abandonàrem, era vella?
Ens envaí nostàlgia d’altres mars,
ens atrapà el vertigen de tempestes.
Sentim dels ports, encara, els drings dels gots
que defugint l’oblit perdien albes.

Mira’m als ulls, veuràs la placidesa
d’aquest retorn al port de la bonança.
Ara refem amb gest molt clar i precís
els vells contorns d’aquesta lluna nova,
que sobre el mar dibuixa finament
el punt exacte on vam deixar la barca.

Quima Jaume, Pels camins remorosos de la mar

A l’estil d’Alberto Caeiro

Qui ho ha dit que haig de comprendre
les coses, diu el poeta.
Les coses passen perquè passen,
i l’amor també, igual que elles.
per què esbrinar principi i fi?
Cal resseguir sens treva algun camí,
no ens podem aturar al mig d’un bosc
i que vingui la nit a acompanyar-nos.
La lluna volta, minva, creix
i es fa rodona.
L’estiu que mor prepara un altre estiu.
El tren que marxa nord enllà
retorna sempre al punt de la partença.
Neixen les flors i l’endemà fineixen,
tornen a néixer perquè és bo que els cicles s’acompleixin.
I és bo que res sigui sempre igual
però que torni allò que és bo.
Jo em reconec en el bé i en el mal,
perquè tothom és així: igual, divers; astut, ingenu;
covard, ardit; petit i gran; savi, ignorant;
tendre i esquerp; bo i dolent.

Jo em reconec en cada petja humana.

Quima Jaume, Pels camins remorosos de la mar

Portlligat

Mudes aigües del port petit del somni,
sempre que us penso, cau la nit damunt.
Éreu el reflex de la calma perenne.
Els cors cansats de l’alta mar tornaven,
i, en retrobar-vos, un estel lluïa.

La calma, pare, d’aquell port petit
et vetlla sempre, encara.
I aquell estel que a l’alba tu trobaves,
el fito cada jorn per retenir-te.

Quima Jaume, Del temps i dels somnis

 No sortirem

No sortirem ja més a navegar
per l’alta mar a on els vaixells naufraguen.
L’hoste del temps dins nostre
ens ha endreçat els estris de palestra.
Hem abaixat les veles per entrar
a recer d’algun port.
No serem més la mar
on tots els vents campegen,
quan es congria el grop.
Si ancorem els neguits,
pesarà la bonança.

Ens hem venut els somnis, oh amor!,
per la calma d’un port.

Quima Jaume, Del temps i dels somnis

Agraïm sincerament a la Rosa Ardid la seva col·laboració en aquest acte celebrat per mantenir viu el record i l’obra poètica de la Quima Jaume.

Volem acabar aquesta publicació amb unes paraules de l’autora de Cadaqués sobre la poesia:

«Jo entenc la poesia com un capbussar-se dintre de l’ànima humana i les seves imatges interiors. Amb aquest procés recuperes els records de l’oblit. Et comuniques a través de la paraula i et serveix per conèixer-te millor. Amb tot, considero la meva poesia com molt comunicativa, m’agrada que digui alguna cosa a qui la llegeix». Quima Jaume

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

El proper dimarts 24 de febrer a les 19.30 h, el grup de poesia Reversos té el plaer de convidar-vos a la vetllada poètica “RECORDANT QUIMA JAUME” que es celebrarà a l’Espai VilaWeb. Comptarem amb la participació especial de na Rosa Ardid, especialista en l’obra de Quima Jaume, qui impartirà una conferència sobre la poeta de Cadaqués.

A continuació es farà un recorregut per l’obra de Quima Jaume amb la lectura d’alguns dels seus poemes.

No falteu a la cita!

En el darrer acte d’enguany, celebrat el passat disset de desembre, el nostre grup de poesia ha volgut retre homenatge a la figura i a l’obra del gran poeta provençal, Frederic Mistral, de qui es commemora aquest any el centenari de la seva mort.

En Jaume Figueras i Trull, especialista en la cultura, la literatura i la llengua occitana va impartir la conferència: Mistral: l’home rere la porta. De l’idil·li a l’elegia. 

La xerrada ens va introduir en la vida de Mistral a través d’un recorregut biogràfic molt exhaustiu, i va destacar per l’excels anàlisi de la seva obra literària i de les influències i els vincles que s’establiren amb alguns escriptors dels Països Catalans.

Després de la conferència, vàrem fer un tast de la poesia d’en Mistral: llegírem alguns fragments de la seva obra cabdal: Mireia (els primers versos del Cant I, i Magalí del Cant III), així com del llibre Lou poèma dau Ròse.

EL MAS DELS LLEDONS

Cant una jove de Provença.
En les amors de sa jovença,
a través de la Crau, vers la mar, entre el blat,
del gran Homer infant d’escola,
jo vull seguir-la a ella sola,
ja que, donzella camperola,
son nom, enllà la Crau, no és gaire anomenat.

Enc que en son front només lluïa
la jovenesa, i no tenia
ni diadema d’or ni mantell de domàs,
jo vull que en glòria sia alçada
com una reina, i festejada
per nostra llengua menyspreada.
Cantar vull per vosaltres, pastors i gent de mas.

Déu de ma pàtria! Vós, que un dia
volguéreu nàixer en pastoria,
inflamau ma paraula, donau-me un fort alè!
Vós bé sabeu que entre verdures,
de sol i rou amb banyadures,
quan ja les figues són madures,
ve l’home, i la figuera va a desfruitar de ple.

Mes, sobre el fruit que a l’arbre arranca,
Vós heu posada qualque branca
on l’home afamegat no pugui alçar la mà;
bella tanyada primerenca,
plena de fruita vermellenca
d’una dolçor magdalenenca,
a on l’ocell de l’aire sa fam ve a apaivagar.

Prou jo la veig, a la branqueta,
i sa frescor me fa denteta!…
Prou que veig bellugar als oratjols novells
l’immortal fruit, com una gala!…
Bon Déu amic! Sobre de l’ala
de nostra llengua provençala,
feu que pugui abastar la branca dels ocells!

Mireia, Frederic Mistral
Cant I. Versió de Ma Antònia Salvà (1917)

LO MAS DEI FALABREGAS

Cante una chata de Provènça.
Dins leis amors de sa jovènça,
a travèrs de la Crau, vers la mar, dins lei blats,
umble escolan dau grand Omèra,
ieu la vòle seguir. Come èra
rèn qu’una chata de la tèrra,
enfòra de la Crau se n’es gaire parlat.

Emai son frònt non lusiguèsse
que de joinessa; emai n’aguèsse
ni diadèmas d’òr ni mantèu de Damàs,
vòle qu’en glòria fugue auçada
come una rèina, e careçada
pèr nòsta lenga provençala,
car cantam que pèr vautres, ò pastres e gènt dei mas!

Tu, Senhor Dieu de ma patria,
que nasquères dins la pastrilha,
enfuòca ma paraula e dona-me d’alen!
Lo sabes: entre la verdura,
au solèu em’ai banhaduras,
quand lei figas se fan maduras,
vèn l’òme alobatit desfruchar l’aubre en plen.

Mai sus l’aubre qu’eu espalanca,
Tu totjorn quilhes quauqua branca
onte l’òme abramat non pòsque aussar la man.
Bèla gitela promierenca
e redolènta e vierginenca,
bèla frucha magdalenenca
onte l’aucèu de l’èr se vèn levar la fam.

Ieu la vese, aquela branqueta,
e sa frescor me fai lingueta!
Ieu vese, ai ventolets, bolegar dins lo cèu
sa rama e sa frucha immortala…
Bèu Dieu, Dieu amic, sus leis alas
de nòsta lenga provençala,
fai que pòsque averar la branca deis aucèus!

Mirèlha, Frederic Mistral (1859) Cant I (grafia regularitzada)

EL DRAC

Una d’aquelles nits de calorada,
que fins vos ofegueu sota coberta,
se va aixecâ, i en camisa, a la lluna,
va sortî a prendre l fresc un poc a fòra.
La lluna en tot son ple se la mirava
petiteta, baixant a la ribera
a peu descalç, en lo profon silenci
de la natura immensa i dormidora,
deixant sentir lo ronc seguit del Rose.
En l’herba clarejaven les lluernes;
los rossinyols al lluny, a la perduda,
pel voltant responien-se amorosos;
i el xarroteig de l’aigua corredora
se sentia rialler. La minyoneta
a terra deixa caure sa camisa,
i dins del Rose, ardenta i perucosa,
poc a poquet se fica am mans creuades
sobre sos pits de verge que tremolen.
De fret a la primera esgarrifança
se queda un poc parada i sospirosa;
i llavors gira ls ulls, mig commoguda,
tot al voltant dins la negror llunyana,
on sempre s figurava qu’entre ls arbres
algú se l’espiava tota nua.

[ … ]

I s’enfonsava. Però al veure-s vestida,
fins al cos i més alt que la cintura,
pel mantell ufanós de la riuada,
pensa sols en lo goig de tot son esser
anegat i confós en lo gran Rose.
Sota sos peus l’arena era tant dolça!
Una humitat, una frescor tebiosa
d’un amorós encant la rodejava.
A ran de pell, a flor d’encarnadura,
infantilment, los cargolins de l’ona
li feien mil petons i pessigolles,
tot murmurant-li dolces parauletes
que li daven espasmes de platxeri.
Quan tot d’un cop, dins l’aigua bellugosa
i resplandent sota ls raigs de la lluna,
allà en el fons, extès sobre la molça
d’un jaç esmeragdí, qu’és que va veure?
Un jovenet hermós que li somreia.
Am los contorns d’un déu, blanc com l’evori,
onejava am les ones, i en sa mà fina
hi tenia una flor de jonc selvatge
que presentava a la nineta nua.
I de sa boca fina i tremolosa
sortien mots d’amor o de misteri
que s perdien dins l’aigua, incomprensibles.

Lou poèma dau Ròse (1897), Frederic Mistral
Cant VI, Versió de Josep Soler i Miquel (1897)

Fotografies: Aureli Ruiz

El proper dimecres, 17 de desembre, el grup de poesia Reversos vol retre homenatge a Frederic Mistral (Malhana, Provença, 1830 – 1914) amb motiu del centenari de la seva mort.

Frederic Mistral, escriptor cabdal de la renaixença de la llengua occitana al segle XIX,  rep el Premi Nobel de Literatura el 1904. Mistral és un dels pocs escriptors en una llengua sense estat a qui se li va concedir el Premi Nobel de Literatura ( I. B. Singer, de nacionalitat estatunidenca, rep el guardó en 1978 per la seva obra literària en jiddisch).

Ens plau especialment comptar en aquest acte amb en Jaume Figueras i Trull (Igualada, 1962), un dels màxims especialistes i divulgadors de la cultura, la llengua i la literatura occitana a Catalunya, que impartirà la conferència Mistral: l’home rere la porta. De l’idil·li a l’elegia.