L’esguard del poeta no pot estar clos en si mateix, en l’entorn més immediat. Cal mirar més lluny, més enllà del petit món que ens rodeja. Per això a Reversos volem ocupar-nos, de tant en tant, de la poesia que floreix en altres cultures. Aquest cop la nostra mirada es dirigí a la poesia gallega d’Álvaro Cunqueiro.
Malgrat que – com és habitual – va ser una sessió monogràfica sobre l’obra d’un únic poeta, aquesta vegada va començar amb la lectura d’un poema tan emblemàtic per Galícia com és Adiós ríos, adiós fontes, de Rosalía de Castro, en homenatge a la cultura gallega. El sentiment d’enyorança d’un poble sovint abocat a emigrar lluny de la seva terra té un paral·lelisme molt clar amb L’Emigrant de Jacint Verdaguer i és un punt de connexió entre ambdós països.
Álvaro Cunqueiro Mora (Mondoñedo 1911- Vigo, 1981) és un dels poetes i escriptors gallecs més importants del segle XX, i es pot dir sense dubtes que modernitzà la poesia gallega. A la seva infantesa va viure envoltat de natura i de les històries mítiques que tant abunden a Galícia i que van ser l’origen de la seva desbordant imaginació. Durant l’època d’estudiant, primer a Lugo i després a Compostel·la, va fer amistat amb una colla d’intel·lectuals i s’enquadrà en el galleguisme polític, desenvolupant una important tasca a favor del Estatut d’Autonomia de Galícia. Dedicat a escriure articles periodístics en diverses publicacions, aviat dirigeix la revista Galiza (1930-1933).
Fruit d’aquestes activitats va ser el seu primer poemari, Mar ao Norde (1932) de clars trets avantguardistes i influències cubistes. Es pot dir que aquesta obra va suposar l’inici del camí de modernització de la poesia gallega, que estava ancorada fins llavors en esquemes del passat.
Llum mullada li arribava del mar.
Que clar el temps
per a mirar-la a la platja
amb presència de cosa!
Que senzill el capvespre
per besar-la als cabells
amb carícia animal i pura!
Llum mullada dels seus ulls
portava el mar!
***
Luz mollada chegáballe do mar.
Qué craro o tempo
para ollála na praia
con presencia do cousa!
Qué sinxelo o serán
para beixala no pelo
con caricia animal e pura!
Luz mollada dos seus ollos
levaba o mar!
Álvaro Cunqueiro, Mar ao Norde
Traducció de Xavier Sierra
Un any després, escriu Cantiga nova que se chama Riveira (quasi de seguit, i en el fons d’un bar de Santiago, segons el testimoni de Gonzalo Torrente Ballester). La gènesi d’aquest poemari s’ha d’entendre en el gran revulsiu cultural que suposà per la cultura gallega el descobriment de les Cantigas dels trobadors medievals al tombant del s. XX. La publicació de les Cantigas d’amigo (1928) i de les Cantigas d’amor (1934) per part de J.J. Nunes, i sobretot l’entusiasme que el Prof. Armando Cotarelo va saber transmetre a un grup d’estudiants universitaris van produir una autèntica onada medievalista, donant lloc al neotrobadorisme. Es versifica amb mètrica medieval, es torna a recórrer als simbolismes d’abans. El poeta Bouza Brey publica Nao Senlleira, un poema amb clars matisos medievals. Cunqueiro, a la Cantiga nova, s’acull a aquesta febre neo-trobadoresca, però donant-li un aire fresc, menys encarcarat que Bouza Brey, empeltant sense complexos la mètrica dels trobadors amb cançons populars i les noves influències dels poetes de la generació del 27. El resultat va ser un llibre que segueix essent un referent obligat, una frontissa de la literatura gallega entre l’orgull del passat i l’esperança del present.
El mateix any 1933, publica un altre poemari, diametralment diferent, Poemas do sí e non. És aquesta una obra de caire surrealista, fruit de les lectures de Paul Éluard. El llibre s’articula en un complex i laberíntic sistema de poemes que relaten una història d’amor que acaba amb la mort d’ella. El nom, críptic, pot ser un derivat del sic et non del medieval Abelard. Per d’altres en canvi derivaria de la tornada d’una Cantiga del poemari anterior.
Ella i ell (Poema 3)
Ella i ell van recórrer els triangles tebis de la confluència dels rius
fitant la vora del vidre carnós dels seus mateixos ulls.
L’ombra era la més llunyana carn de les coses.
Ella es va avançar per davant dels colzes i dels rostres
I va haver un soroll buit que va sonar a malenconia dels astres
quan perden el miracle del seu eclipsi.
Ell es va quedar amb les seves pròpies mans en aquell comiat.
Ela i el (Poema 3)
Ela i el andiveron os triángulos tépedos da confluencia dos ríos
esculcando a beira do vidro carnoso dos seus mesmos ollos.
A sombra era a máis lonxana carne das cousas.
Ela avanzou por diante dos cóbedos e os rostros
e houbo un estrondo valdeiro que soóu a malencolía dos astros
que perden o miragre do eclipse.
El quedóuse coas suas propias mans naquela despedida.
Álvaro Cunqueiro, Poemas do sí e non
Traducció de Xavier Sierra
Amb l’arribada de la guerra, Galícia queda del costat dels insurgents. Cunqueiro, significat amb el galleguisme, veu com molts dels seus amics són assassinats o emprenen el camí de l’exili. Cunqueiro opta per amagar-se a un poble remot, Ortigueira, on un capellà amic de la família li ofereix un lloc com a mestre de francès i llatí a la seva acadèmia. Cunqueiro havia estat nacionalista, però no d’esquerres, i allà pot passar discretament. A Ortigueira l’ensarronen perquè endegui una publicació de la Falange local, Era Azul. Cunqueiro, tot i que contrari al feixisme, opta per salvar la pell, i escriu els números de la revista en la seva totalitat, amb diferents noms. La gran qualitat dels articles fa que li ofereixin feina a El Pueblo Gallego, de Vigo primer i després a l’ABC de Madrid.
A Madrid, Cunqueiro no s’hi troba gaire a gust. Publica un poemari en castellà, Elegías y canciones, i articles periodístics. Les seves discrepàncies amb el pensament oficial aviat fa que li retirin el carnet de periodista i torna a Galícia.
Durant la dècada 1940-1950 Cunqueiro es dedica bàsicament a la prosa. Escriu novel·les (Merlin e família, Crónicas do sochantre, Se o vello Simbad volvese as illas) i reculls de relats (Xente de aquí e acolá, Escola de menciñeiros), i milers d’articles periodístics (més de 3000 només al Faro de Vigo, del qual va ser-ne director).
El 1950 publica un nou poemari Dona do corpo delgado. Es tracta d’una obra heterogènia, on alguns poemes hermètics conviuen amb d’altres que palesen la solitud de l’autor en front a temes com la mort o el destí. S’afegeixen un grup de poemes, Cantigas de amor cortés que segueixen novament la línia neo-trobadoresca dels anys 30. A Dona do corpo delgado hi podem constatar la gran influència de la lírica galaicoportuguesa medieval (Paio Gómez Charinho, Airas Nunes, Don Denis, Alfonso X, Mendinho..), però també de trobadors catalans i occitans. Introdueix alguns sistemes de versificació occitans (rondeau) i sense cap complex fa servir tornades senceres en francès, preses de Ronsard (Le temps se’n va, le temps se’n va, ma Dame), o de François Villon (Mais où sont les neiges d’antan?) seguint després el poema en gallec, amb total naturalitat. El tema de l’Ubi sunt? aflora en aquests poemes, recordant també a Jorge Manrique (Los infantes de Aragón, que se ficieron?). Un tema pel que Cunqueiro es mostra molt interessat, com demostren els nombrosos poemes inspirats en escultures funeràries (algunes d’elles de temàtica catalana, com el dedicat a la tomba de Blanca d’Anjou a Santes Creus). En resum, dels poemes de Dona do corpo delgado podem afirmar, en paraules de Méndez Ferrín: “aquests poemes amb la seva plàstica de laca, el seu ritme alegre i enjogassat, la seva imatgeria d’avantguarda, constitueixen el cim de la poesia gallega neotrobadoresca”.
El darrer poemari de Cunqueiro és Herba de aquí e acolá (1980), una obra tardana, molt heterogènia; podem dir que és un calaix de sastre, uns caps-i-puntes dispersos, sense cap mena d’unitat formal, agrupats per l’ocasió.
I és que Cunqueiro, apart dels seus poemaris, va escriure un gran nombre de poemes esparsos en publicacions periòdiques de tota mena, sovint fins i tot signats amb altres noms. Els noms dels alter-ego usats per Cunqueiro són nombrosos i imaginatius: Decio Arveanu, Sigurd Hallkness, Enzo Carletti da Murona, Antonio Bartolini, Eliano Ardeanu, Carlo da Marjorana, Erik Tiggvason, Argret Svaden, Frank Sigmundson… Sovint Cunqueiro, que va traduir una gran quantitat de poemes, fa passar aquestes obres com a traduccions, quan en realitat són poemes propis…
La tasca que Cunqueiro va fer com a traductor és ingent. Tradueix de l’alemany, anglès, italià, francès, català, occità, portuguès… Segons el Prof. Xosé Henrique Costas, va traduir més de 600 poemes de 200 autors diferents (Shakespeare, Heine, Baudelaire, Ezra Pound, Jammes, Éluard, Rimbaud, Cavafis, Péguy, Ungaretti, Byron…) Entre els catalans, evidentment, trobadors com Bernat de Ventadorn o Guillem de Bergadà, però també Foix, Espriu, Riba, Carner, Pons, Maragall, Vinyoli, Salvat-Papasseit, Teixidor, Garcés…
Cunqueiro va mantenir sempre una gran relació amb Catalunya. Ja al 1933 va ser convidat per Carles Riba a impartir una conferència a Barcelona, i des de llavors la seva amistat amb intel·lectuals catalans va ser constant: Tomàs Garcés, Josep Carner, Josep Pla, Néstor Lujan, Josep Vergés… Molts dels seus poemes van ser escrits a Catalunya, on de fet va començar alguns poemaris inacabats (Cantos do Rosellón, Cantos de Santes Creus, Novos Cantos de Lleida…).
La vinculació de Cunqueiro amb Catalunya va ser tal que fins i tot va escriure dos poemes originalment en català: La nit és bruna (1935), dedicada a Josep Carner; i Cantiga Catalana, dedicada a Tomàs Garcés. Un tercer poema, Discurs (La cançó del rossinyol de la mort cruel) també escrit en català, sembla ser una autotraducció modificada de Cunqueiro d’un poema que prèviament va escriure en gallec, i que va enviar en una carta adreçada a Tomàs Garcés, el gener 1936.
La nit és bruna (1935)
a Josep Carner
La nit es bruna
Tres estrelles són tres
i l’alosa es una
L’alosa es poncella
no sé si fruita
no sé si estrella
L’aire ha dit
que l’aigua i la rosa
l’han adormit
L’aigua ha cantat
que l’aire i l’alba
l’han despertat
Qui tingui amor
qui vinga aquí
a donar la flor !
En la sessió del grup Reversos dedicada a Álvaro Cunqueiro es van llegir un bon grapat de poemes de l’autor. Molts d’ells, per iniciativa dels assistents, es van llegir en la seva versió original gallega, en un homenatge a la cultura de Galícia; altres es van llegir en la versió catalana de Xavier Sierra. Va ser un acte ple d’amor i interès per la cultura i la literatura d’un país que probablement ara sentirem més proper al nostre.
La sessió va ser gravada en vídeo per Daniel Sierra i Fabià Asensi, d’Enfocat.cat:
https://vimeo.com/m/83678482
Text: Xavier Sierra
Fotografies: Aureli Ruiz