Arxiu de la categoria: CONFERÈNCIES

Josep Palau i Fabre, el gran alquimista. Conferència d’Oriol Izquierdo

0
Publicat el 13 de maig de 2017

El passat 25 d’abril el grup Reversos va retre homenatge a Josep Palau i Fabre (Barcelona 1917-2008) amb una magnífica conferència de l’Oriol Izquierdo.

Pocs dies abans s’havia inaugurat l’any Palau i Fabre; com sabeu enguany es celebra el centenari del seu naixement i Reversos, lectors i admiradors del poeta, aprofitàvem l’avinentesa per rellegir i reivindicar la seva obra.

El nostre convidat ens va oferir una conferència admirable que provarem de sintetitzar en aquesta breu crònica de l’acte.

L’Oriol Izquierdo va iniciar la xerrada explicant la descoberta de la poesia de Palau i Fabre als 19 anys. Entre els llibres que va dur a la sessió destacava un vell exemplar de Poemes de l’Alquimista editat el 1982, molt valuós per a ell. Aquest llibre, com ens va contar, havia sigut fonamental en la seva formació personal i literària.

El mateix llibre està signat per Palau i Fabre el 1988, quan Izquierdo va assumir la direcció de l’Editorial Proa i va voler reeditar algunes de les seves obres, exhaurides en aquell moment. En la primera cita amb el poeta li va dur el seu llibre perquè li dediqués.

El jove lector, fascinat i enlluernat, es va trobar uns quants anys més endavant, i pel govern de l’atzar, amb el poeta admirat. De la seva època d’editor d’en Palau i Fabre resten nombrosos records personals, alguns dels quals va compartir amablement amb nosaltres.

Són tres els aspectes que van seduir profundament a l’Oriol Izquierdo de l’obra poètica de Palau i Fabre, aplegada a Poemes de l’Alquimista. En primer lloc, es tracta d’un llibre tancat, d’un recorregut vital amb un inici i un final. L’obra està composada per cinc llibres, ordenats cronològicament, dels quals en Palau fa una selecció molt estricta dels poemes, en destil·la l’essència, representen un recorregut biogràfic clos.

Josep Palau i Fabre, de manera sorprenent, va decidir que amb la poesia no podia viure-ho ni experimentar-ho tot i, com un “suïcidi literari”, no tornarà a escriure cap poema després del 35 anys. En el darrer poema, “Comiat” (del llibre Atzucac) trobem les claus de la seva renúncia.

Un segon aspecte que va destacar Izquierdo de la poesia de Palau és la personificació del poeta en la figura de l’alquimista, aquell qui en l’Edat Mitjana tenia el poder de transformar els metalls en or, coneixia l’essència absoluta de les coses, talment com un déu. “L’home és l’animal que es busca” diu l’epígraf que encapçala Poemes de l’Alquimista. En aquest exercici d’alquímia cerca les veus que l’ajuden a trobar-se. Palau es despersonifica i de retop vol arribar a la seva essència. L’exemple més potent és la suite de poemes “Imitació de Rosselló-Pòrcel” que inclouen aquest preàmbul explicatiu de l’autor:

Dinou títols —dinou projectes—deixà, consignats i ordenats en un full, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. És la seva obra inèdita: un somni inacabat. He volgut sorprendre’l en aquesta actitud per tal de sorprendre’m, trobar-me; dur la despersonificació a l´últim extrem, perquè els extrems es toquen, i potser per aquí, he pensat, em toparia amb mi mateix.

El darrer aspecte que va ressaltar Izquierdo de l’obra poètica de Palau és la dissolució dels límits entre poesia, prosa i assaig literari. Aquesta dissolució ja havia estat conreada per alguns autors francesos del segle XIX; no oblidem que la llengua materna de Palau i Fabre era el francès i òbviament tenia un gran coneixement de la cultura francesa. La poesia representa per a Palau un mitjà d’exploració i no un fi en ella mateixa; per això, en la seva aventura poètica tenen cabuda tots els gèneres literaris. Un clar exemple és el “Cant espiritual”, escrit en prosa, un dels poemes més profunds de Palau, una resposta, de caire ben oposat, al “Cant espiritual” de Maragall.

La publicació de bona part de l’obra de Palau, de forma normalitzada, fent-la accessible als lectors, va donar una gran empenta al reconeixement definitiu de l’escriptor que al final de la seva vida es dedicà especialment a crear la Fundació Palau; li cal protegir el seu fons documental i artístic (la col·lecció personal d’obres de Picasso, i d’artistes pels quals va apostar, com Pere Jaume i Miquel Barceló). Abans de morir també va aplegar el conjunt de la seva obra literària i així, per primera vegada, la poesia, el teatre, els contes, els assaigs, els articles i les memòries, es publicaran el 2005 a cura de l’autor.

En les seves memòries deixa escrit:

He titulat les meves memòries El monstre. No és un títol gens exagerat. ¿No mereix ser qualificat de monstre un escriptor que, després de lluitar, com ningú, en els pitjors moments, per tal de redreçar la llengua i fer-la sortir de la postració en la qual havia caigut, a la qual estava sotmesa, després d’haver comès aquest pecat, dic, s’ha intentat marginar-lo, atès que ha estat impossible eliminar-lo del tot com els més conspicus haurien desitjat?

Ens honora com a poble que el reconeixement li arribés quan era viu, va ressaltar l’Oriol Izquierdo. Palau era considerat un autor “menor”, però tanmateix, aplegada la seva obra, hom comprèn per què és un dels grans escriptors, un dels intel·lectuals més importants que ha donat el nostre país.

Només ens queda, per acabar, agrair a l’Oriol Izquierdo la xerrada que de forma desinteressada va compartir amb nosaltres; va ser un privilegi sentir de primera mà les vivències i els records que conserva de Palau i Fabre i copsar el clima de respecte, confiança i afecte que es va crear entre tots dos.

En la segona part de l’acte vàrem dir una selecció de Poemes de l’Alquimista, aquí us en deixem alguns.

EXCÉS DE LA PRIMAVERA

Encara l’ocell
és bell,
i encara l’amor,
amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!
La rosa en esclat
pecat
espines no duu,
per tu.
Les flors es vesteixen d’àngel.
(Breu és l’avís de l’arcàngel.)
Les roses dels cels
—estels—
duen un fibló:
dolor.
L’aigua del riu és de plata.
(Lluna, sirena d’escata.)
El cel fa un atur
—atzur—
i resta suspès,
malmès.
Tinc un sol cor i no es cansa.
(D’amagat l’hivern s’atansa.)
La mà s’ha marcit
al pit,
per voler abastar
l’enllà.
La noia no és tan esquerpa.
(El seu cor és nafra oberta.)
Ai, amor, amor,
l’amor!
Ai, l’amor, l’amor,
amor!
Estima’m d’una vegada!
(La nit és una estimada.)

Encara l’ocell
és bell,
i encara l’amor,
amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!

Josep Palau i Fabre, Aprenent de poeta (Dins Poemes de l’Alquimista)

L’IMPOSSIBLE

Si fossis esperit, amor, t’estimaria.
Estreny-me fort, que els teus braços són febles:
no arriben al meu cos, que és tan endins de mi,
i els meus braços són febles per a fer-t’hi sentir.

Si sols pogués amar-te, amor, prou t’amaria.
Fossis rostre i fos un rostre jo,
només, podríem adorar-nos l’un a l’altre:
deixar els teus llavis i besar el somriure,
mirar l’esguard i en ton esguard reviure.

Fossis coixí i somni i son que abriga
fores per sempre, amor, la meva amiga.

Josep Palau i Fabre, Aprenent de poeta (Dins Poemes de l’Alquimista)

FRAGMENT DE SUPERHOME

Doneu-me a veure, una per una,
totes les dones d’aquest món.
Fins  que la rossa, com la bruna,
no hagi copsat mon ull pregon,
no em demaneu que el cor ofreni
a cap beutat que se’m donés,
ni l’ona dolça se m’emmeni
a  l’illa fèrtil del seu bes.
Cap criatura no em deturi
del meu afany de creador.
Mon esperit no s’afiguri
assolir mai l’últim penó.
Mes sols enmig de totes elles
podria haver-hi algun estel
com entremig de les estrelles
l’ull és endut a un punt del cel…
I ho sento així. Sento la vida
com un bell somni no acomplert,
com la meitat d’una altra vida
que s’escolés, l’abraç obert.
Jo sóc meitat. (Trista mentida
per escondir ma poquedat.)
No sóc meitat, sinó ferida:
un tros de carn tempestejat.
No sé el que sóc. Fantasiejo
per figurar-me en plenitud,
i en tants de somnis em rabejo
que em resta el cor i el seny eixut,
i en el meu rostre és ostensible
amb un avenç de senectud
que en el mirall se’m fa risible.
Que antic que sóc! El meu cervell
–tan rebregat, quasi il·legible–
quin pergamí més brut i vell!
Passió insana, insatisfeta
d’algun anhel no complagut
que em llança enfora i m’inquieta
per abastar l’inconegut
i el pit del somni que ens alleta!

Barcelona, tardor del 1939

Josep Palau i Fabre, Aprenent de poeta (Dins Poemes de l’Alquimista)

PASSA LA LLUM PER AMAGATS CAMINS

A Joan Triadú

Passa la llum per amagats camins
i arriba al cor de la tenebra:
per a la llum no hi ha confins,
arreu hi posa un toc de febre.

Ara la llum em ve de dins
i em crema els ulls i la palpebra.
S’afinen pàl·lids violins
quan el matí la pau celebra.

Si em perdo mai, serà la llum
la que m’haurà per la mirada.
La llum em mira de besllum

i em fa l’ullet com una fada.
Me’n vaig amunt, car per la llum
l’ànima tinc endiumenjada.

20 de gener de 1943

Josep Palau i Fabre, L’alienat (Dins Poemes de l’Alquimista)

La sabata

He donat el meu cor a una dona barata.
Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l’home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n’ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

21 de març del 1943

Josep Palau i Fabre, Càncer (Dins Poemes de l’Alquimista)

IDIL·LI

Un clar de lluna verinós projecta
una verda claror sobre l’escena
de dos amants de treballosa mena
que fan el coit amb ritual perfecte.

Ell el seu pus en la vagina injecta
fent una cara d’enganxosa pena
arran del rostre de la vella Helena.
I acte seguit el fal.lus desinfecta.

Ella, a peu dret, novament, s’eixarranca.
Orina estrepitosa com els muls.
La lluna desdibuixa una ombra ranca.

Ell es clou la bragueta amb els dits ganduls.
Es van perdent, entrellaçats per l’anca.
A l’horitzó, sols s’albiren dos culs

Josep Palau i Fabre, Càncer (Dins Poemes de l’Alquimista)

SENSATION 

Par les soirs bleus d’été, j’irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l’herbe menue:
Réveur, j’en sentirai la fraîcheur à mes pieds,
Je laisserai le vent baigner ma tête nue!

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien.
Mais l’amour infini me montera dans l’âme;
Et j’irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature—hereux comme avec une femme.

Rimbaud

L’AVENTURA

Sensació

I

Pels vespres blaus d’estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l’herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix desprès,
feliç, per la Natura —com amb una companya.

II

Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxat pels blats i petjant l’herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
com si una dona nua s’oferís a ma destra.

Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l’ample vent m’ompliria els narius i l’entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
—tot sol, amb mi mateix— com amb una companya.

III

Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l’aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.

I emmudit —el cap nu— irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l’aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor —altiva o solitària.

IV

En els blaus i en els verds, a l’estiu, prop de l’aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

Vegetal —o animal— i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol.len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s’alça l’alimària.

V

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l’altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix,
l’antiga terra encara trepitja Minotaure.

Si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se’n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. —Resta el desig pregon.

París, 15 de maig del 1947

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

TARONJA

Volia ser vermell i no pogué. No sabé estimar del tot. No sabé donar-se. La descripció furiosa dels esdeveniments l’espaordeix. Potser s’avergonyiria d’ésser vermell. Sempre duu la línia dels pantalons ben feta, els cabells ben clenxinats, mai no ofèn. A tot estirar pot pervenir a convertir-se en dona i passar-vos les mans entorn del coll, en una actitud que tant pot ésser de la mare com de la filla, de l’amant com de la muller. Sap estimar. Però la paraula amor té en ell una dimensió derivada. Estimació vol dir per a ell permanència, fidelitat, tendresa, en lloc de lliurament i possessió, fam i mossec.
Els homes hi acudim quan el tub del vermell se’ns ha acabat
El taronja és el vermell de la nit.

23 de desembre de 1946

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

EL PRIMER AMOR

Cal envestir el vermell de dret, amb l’espasa. Fer-li mal. Recordar-li que tota la nostra vida depèn d’ell. Que som el brau i la capa.
Roig o vermell, què importa?
El vermell ho és fins a la bogeria.
Potser mirem el blau, però abracem sempre el vermell.
Poseu el vermell a la ferida perquè sagni.
El vermell no tolera cap altre color. Mata a qui intenta posar-se-li al davant, com els braus. El vermell és un brau. El brau és vermell.
El vermell és l’únic color que ens mira de cara; no de biaix, com el groc, ni amb els ulls baixos, com el lila.
La nostra esperança és vermella: hipòcrites quan diem que és verda!
Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà.

*

Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor.

14 de desembre del 1946

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

CANT ESPIRITUAL

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu­­ —i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sents fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

París, 14 de maig del 1950

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

COMIAT

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
—He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.

París, 6 de maig del 1946

Josep Palau i Fabre, Atzucat (Dins Poemes de l’Alquimista)

De nou agraïm a l’Oriol Izquierdo la generositat i l’entusiasme amb què dona a conèixer aspectes de l’obra i de la personalitat del gran escriptor català Josep Palau i Fabre.

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz 

Josep Palau i Fabre, el gran alquimista. Conversa amb Oriol Izquierdo

0
Publicat el 18 d'abril de 2017

Tot just s’engega l’any Josep Palau i Fabre i el nostre grup vol retre homenatge al que considerem el gran alquimista, un dels grans exploradors i experimentadors de la poesia catalana del segle XX.

Tenim el plaer de celebrar el centenari del seu naixement amb una conversa amb l’Oriol Izquierdo. En acabar la seva exposició i el col·loqui direm una selecció de la poesia de Palau i Fabre.

Us hi esperem!

Una estona amb Kavafis. Exposició i conversa amb Montserrat Gallart i Sanfeliu

0
Publicat el 11 d'abril de 2017

Dimarts, 28 de març, al vespre, tal i com havíem anunciat a través d’aquest diari, vàrem dedicar la sessió al poeta Konstantinos P. Kavafis.

Va ser una vetllada preciosa que restarà en el record de tot els presents perquè, si Kavafis és un dels millors poetes contemporanis, l’excel·lència de la seva obra se’ns va manifestar amb major rotunditat gràcies a l’exposició sàvia, precisa i entusiasta de Montserrat Gallart i Sanfeliu, la nostra convidada.

Montserrat Gallart i Sanfeliu és Doctora en Filologia (2009) amb la tesi: Margeritte Yourcenar, traductora de Konstantinos Kavafis, llicenciada en Filologia Clàssica (1975) i en Filologia Francesa (1978). Parla diverses llengües, entre les quals, grec modern. Va fer cursos d’estiu a les Universitats de Salònica i d’Atenes. S’ha dedicat a la docència durant trenta-dos anys. Ha participat en diversos congressos. Actualment, tradueix, escriu, col·labora amb algunes universitats (UAB, UB, UPF) i és docent de l’Ateneu Barcelonès.

La imatge d’un paisatge bucòlic de la Flandes de M. Yourcenar, molt semblant, va dir Gallart, a un dels afores de l’Alexandria de Kavafis, acompanyada pel piano de Frédéric Rossille a la pantalla de l’ordinador, va presidir l’inici de l’acte, i també va ser el començament de la presentació en imatges que durant tot l’acte va acompanyar les explicacions i les lectures.

A la primera part de la sessió, Montserrat Gallart ens va explicar el perquè de la seva tesi sobre M. Yourcenar i les traduccions de Kavafis. L’interès per practicar grec modern i per saber més de la cultura grega la van portar a la universitat d’estiu de Salònica, on va conèixer la traductora grega de Marguerite Yourcenar, Ioanna Hatzinikolí, que va la il·lustrar sobre l’autora a qui havia conegut personalment mentre la traduïa, i que la va posar en contacte amb l’escriptora Vassa Solomoú Xanthaki qui, al seu torn, li va il·luminar el camí vers en Kavafis. Va ser per casualitat? O per una causalitat gestada de temps? En qualsevol cas, el tema de la tesi, segons explicava la Montserrat, s’ajustava molt als seus interessos i, jo crec que, a bastament, a la seva capacitat i voluntat per dur-la a terme com demostra l’excel·lent cum laude que va rebre.

La Montserrat, tot seguit, va dibuixar, a grans trets, la biografia de K. Kavafis, va tractar de l’obra poètica i va valorar la traducció que n’havia fet Yourcenar amb comentaris a la globalitat del treball de l’escriptora. Heus ací un resum:

Konstantinos P. Kavafis va néixer el 29 d’abril 1863 a Alexandria d’Egipte, ciutat en la qual va passar la major part de la seva vida i on va morir un 29 d’abril de 1933.Va venir al món en el si d’una família benestant originària del Fanari (barri aristocràtic d’Istambul), quan Egipte era en la pràctica un condomini francobritànic. Arran de la mort del pare i de la fallida del negoci familiar dedicat a l’exportació de cotó, hagué d’emigrar a Liverpool i a Constantinoble. Retornà i s’establí de manera definitiva a Alexandria el 1885, on treballà primer de periodista i més tard al Servei d’Irrigacions del Ministeri d’Obres Públiques sota jurisdicció anglesa. La llengua familiar de Kavafis era la grega, però tanmateix dominava perfectament l’anglès, idioma en què havia fet l’aprenentatge a escola. Després de la seva estada a Gran Bretanya, quan retorna a Alexandria, reprèn el grec com a primera llengua, mantenint tot i així l’anglès. Va fer estudis comercials, de filologia grega, i d’història.

Alexandria (cruïlla de cultures i de nacionalitats) va ser la pàtria del gran poeta. En aquesta ciutat, trobava la perfecta conjunció amb la seva pròpia decadència i melangia; la ciutat origen i destí, la seva Ítaca, l’indret opressiu, envoltat dels murs de la gent que podia ferir-lo, que ell tanmateix estimava amb passió, i de la qual es pogué allunyar només temporalment. I aquí, vàrem recordar el “Inici de càntic en el temple” de Salvador Espriu. Els seus poemes se situen sempre a ciutat, en espais tancats: a l’església, al cafè, als bordells.

La seva obra, com a poeta lúcid, soliu i únic, té la gènesi en la seva solitud dolorosa, en l’exili emocional provocat per la diferència, en el sentiment constant de pèrdua de la bellesa un cop depassada la joventut, de la pèrdua definitiva i irreversible que causa la mort. Està amarada d’espais tancats, de cataus i bordells on, en contrast, resplendeixen Eros i els cossos joves i bells que el poeta estimava i evocava constantment.

La seva poesia té com a nord la recerca de la bellesa en tots els àmbits, el compromís d’elevar l’ànima més enllà de les limitacions d’aquest món, i la fugida de l’agror i de l’enraonia que envolten el poeta. I, intrínsecament units a la bellesa, la bondat i la veritat (valors que els filòsofs de l’antiga Grècia proclamaven). Apareixen en els poemes els amors furtius, homoeròtics, la desfeta, la decadència, la tolerància, la vellesa.

“Més tard, en alguna altra societat més íntegra, algú constituït igual que jo sortirà i obrarà lliurement.” Konstantinos P. Kavafis

Allò que comptava per al poeta era una determinada hora, dia, moment d’amor o de plaer inoblidables, determinats rostres o éssers, i el decorat grec absolutament lluminós. Les experiències amoroses sols estan habitades per cossos joves i bells. Sempre escrivia sota la força del record que torna; mai sota l’impacte dels fets recents.

Kavafis escrigué els poemes en grec, amb una característica molt personal: és capaç d’amalgamar de manera comprensiva i bella el grec culte i el grec popular que es parlaven aleshores, i que eren molt diferents entre si. I ho fa amb la voluntat d’arribar a tothom.

Va tractar temes de la història antiga amb dos tipus d’objectius: un, establir un vincle entre successos del passat amb el present; i dos, a través de fets lloables de personatges històrics del món hel·lènic, considerats mediocres, reivindicar la bondat de la mitjania.

L’obra poètica que ens ha arribat de Kavafis n’és una part, molt reduïda. Sabem que va regalar poemes als seus amics que no figuren en el còmput de la seva producció i que en va desestimar molts d’altres; però de totes maneres, Kavafis no va ser un poeta prolífic; sí que, en canvi, va ser genial, intens, innovador. Feia correccions constantment, era rigorós, car volia que els seus instants d’escriptura fossin per crear poemes perdurables, bells i harmoniosos. I volia que els entengués la gent del poble, motiu pel qual els els donava a llegir per a comprovar-ne la comprensió o fer-hi modificacions. Per a ell l’escriptura era un desafiament a la mort i a la fugacitat de la vida.

Tenia un estil sec i dúctil, gens retòric. Sabia fer la tria adequada dels mots, atenent a la musicalitat i força expressiva. Sentia passió per elaborar poesies plenes de simplicitat basada en l’harmonia, en els contrastos entre l’exquisitat i la mediocritat, en combinar mots del grec culte i altres del popular, i en tensar la intensitat dels poemes esporgant-los de tot allò que no fos essencial; per això també la gran majoria de peces són breus, controlades.

A la seva època, la poesia de Kavafis va ser molt poc valorada. Després de la seva mort, la reputació de Kavafis va créixer i va passar a ser considerat un dels millors poetes grecs moderns. E. M. Forster va ser el primer que va divulgar la seva poesia per Europa. A l’estat espanyol, Luís Cernuda. A Catalunya, l’introduí Carles Riba (1962). Posteriorment també el traduí Ferrater, més recentment Alexis Eudald Solà. Ungaretti el va proposar com a premi Nobel de literatura, però la seva petició no va prosperar.

Marguerite Yourcenar va ser la primera dona a traduir els poemes de Kavafis a la llengua francesa, aquest és un mèrit que cal reconèixer-li. Se sentí atreta per l’obra de Kavafis, perquè entre ella i el poeta hi havia nombroses coincidències, com la idea de bellesa, el recurs constant a la història antiga, els amors homosexuals i la decadència, la vellesa i la tolerància. Però Yourcenar era una gran escriptora, no pas una traductora.

Va tenir crítiques: l’elecció de la prosa per traduir la poesia, guiar-se més de la seva intuïció que no pas del diccionari; els afegits, les supressions…

Grisos dit en grec i en català per la Montserrat, va ser el bellíssim poema que va encetar la segona part de la vetllada, al qual va seguir Pregària.

Alguns membres de Reversos, com sempre, ens vàrem sumar a la lectura, amb el goig afegit de sentir la musicalitat dels versos en la llengua de creació; perquè la Montserrat, després que nosaltres el dèiem en català, ella el feia ressonar en grec.

Va tancar la lectura la mateixa Montserrat Gallart amb el poema El mirall de l’entrada. I després, amb una fotografia d’un capvespre a Alexandria mentre escoltàvem, precisament la peça Alexandreia en la interpretació de Giannis Kótsiras.

Emmudits per l’emoció d’aquella estona amb Kavafis, reblada sens dubte pels darrers acords musicals, vàrem agrair a la Montserrat Gallart i Sanfeliu la participació a la vetllada. Ho férem sense aplaudiments, amb els ulls brillants i un somriure. Un GRÀCIES! va trencar el silenci; després un A REVEURE!

A reveure, sí, perquè la Montserrat Gallart ha de tornar a una de les sessions poètiques mensuals de Reversos per presentar-nos la seva poesia.

L’acte va traspassar les portes de Vilaweb. Quatre passes per aquells carrerons foscos del Raval (com els que devia freqüentar Kavafis a Alexandria) i ja érem al restaurant de sempre. El poeta continuava amb nosaltres. Mentre sopàvem continuàvem parlant de Kavafis, Yourcenar… La Montserrat va llegir un text en honor seu: A Kavafis, des dels acords del meu cor… escrit per ella mateixa. En sortir del restaurant no vàrem tenir més remei que acomiadar-nos de l’alexandrí. Tot i que jo penso que Konstantinos va empaitar més d’un durant uns quants dies.

A continuació, alguns dels poemes més representatius de K. P. Kavafis llegits a la sessió, i el text que en honor seu va confegir i dir Montserrat Gallart i Sanfeliu.

DESIGS

Com cossos bells de morts que no han envellit
i els han tancats, amb llàgrimes, dins d’una tomba
esplèndida,
amb roses per capçal i llessamins als peus–
així semblen talment els desigs que han passat
sense que els satisfessin; sense una sola nit
de goig que els fos donada, o un sol matí lluent.

                                        Traducció Carles Riba

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

                                                   Traducció de C. Riba

JÒNICA

Per bé que trossejaren llurs estàtues,
per bé que els bandejaren de llurs temples,
no per això moriren pas els déus.
Oh terra de la Jònia, a tu encara t’estimen,
guarden els teus records llurs ànimes encara.
Quan un matí d’aquests s’aixeca damunt teu
per la seva atmostera
revé com una saba de llur vida,
i de vegades una aèria, jovenívola forma
indefinida, amb trànsit prompte
pels cims dels teus pujols es veu com passa.
                                     
                                          Traducció de C. Riba

MAR MATINAL

Deixeu que aquí m’estigui,
I que posi una mica els ulls en la natura,
aquest mar matina, aquest cel sense núvols
amb llurs blaus resplendents i la groga ribera.
Tot bell i immensament il·luminat.
Deixeu que aquí m’estigui
i que m’enganyi com si veiés tot això.
(De fet ho vaig veure un instant
quan aquí em vaig estar per primera vegada.)
I no també aquí les meves fantasies,
les meves recordances, les imatges del goig.

                                           Traducció de C. Riba

UN VELL

Dins un cafè ple de brogit, en un racó,
Inclinat sobre la taula, seu un vell,
Amb un diari al davant, sense companyia.

I en el desengany de la vellesa miserable,
pensa que fruí molt poc dels seus anys,
llavors que tenia força, eloqüència, bellesa.

Sap que ha envellit molt. Se n’adona, ho comprèn.
I el temps en què era jove li sembla com ahir.
Quin interval tan curt, quin interval tan curt!

I pensa: la Saviesa, ah, com es burlava d’ell,
Com hi va confiar sempre, quina follia!
Ella, mesquina, li deia: “Demà. Tens molt de temps”.

Recorda els impulsos que va haver de refrenar i tantes
alegries sacrificades. Ara cada bona ocasió perduda
es mofa de la seva prudència insensata.

Però a força d’haver reflexionat i recordat tantes coses,
el vell ha quedat ben atordit. I s’adorm
recolzant el cap sobre la taula del cafè.

                                                        Traducció de C. Riba

EN TANT QUE PUGUIS

I si doncs no pots fer la teva vida com la vols,
això almenys procura
en tant que puguis: no l’abarateixis
amb massa contacte del món,
amb molts moviments i converses.

No, no l’abarateixis agafant-la,
rodant sovint amb ella i exposant-la
a la diària bajania
de les relacions i els intercanvis,
fins que es torni com una forastera enfadosa.

                                                         Traducció de C. Riba

EL MIRALL DE L’ENTRADA

A l’entrada d’aquella casa rica hi havia
un immens mirall, molt antic:
feia almenys vuitanta anys que l’havien comprat.

Un bellíssim minyó, fadrí d’un sastre
(els diumenges atleta diletant),
era allí amb un paquet. Va fer-lo a mans d’algú
de la casa, i aquest va entrar-lo a dins
per tornar l’albarà. El fadrí del sastre
va romandre sol i esperava.
Es va acostar al mirall i s’hi mirava
i s’ajustava la corbata. Al cap de cinc minuts,
van portar l’albarà signat. El prengué i se n’anà.

Però l’antic mirall, que havia vist
en la seva existència de tants anys
milers de coses i de cares;
però l’antic mirall estava joiós
i exultava d’haver acollit damunt seu
la completa bellesa durant uns quants minuts.

                                           Traducció de C. Riba
CIRIS

Els dies que vindran són davant nostre
com una filera de ciris encesos,
daurats, càlids i plens de vida.

Els dies que passaren resten darrere
com una trista filera de ciris apagats.
Els de més a prop fumegen encara,
ciris freds, consumits, torçats.

No els vull veure: m’entristeix la seva forma
i m’entristeix també el record de la seva antiga llum.
Miro al davant els meus ciris encesos.

No em vull girar, per no frisar en veure
com s’allarga de pressa la filera ja esmorteïda,
com augmenten de pressa els ciris apagats.

                                  Traducció d’Alexis E. Solà

RECORDA, COS…

Cos meu, recorda
no solament com t’han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l’efecte que també als desigs
aquells vas ser donat -ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se’t clavaven,
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos

                                               Traduccions de C. Riba

MURS

Sense cap mirament, sense dolor, sense respecte,
m’han bastit a l’entorn grans i altes muralles.

I m’estic ara aquí i em desespero.
No penso en res més: aquesta sort em devora el pensament,

perquè tenia tantes coses per fer, allà a fora.
Ah, quan construïen els murs, com no vaig fer-hi atenció!

Però mai no vaig sentir la remor o la veu dels qui els bastien;
sense jo adonar-me’n em van tancar lluny del món.

                                                   Traducció d’Alexis E. Solà

  

LA CIUTAT

Has dit: “Me’n aniré en una altra terra,
me’n aniré en un altra mar.
Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta.
Cada esforç meu és una setència que em condemna;
i el meu cor sembla un mort colgat dins d’una tomba.
¿Fins quan ha de ser que em romangui
l’esperit en aquest marasme?
Cap on sigui que giro l’ull i per tot on miro
veig de la meva vida  aquí les negres, runes,
aquí on he passat tants anys
i he devastat i fet destrossa.

Uns nous indrets no els trobaràs,
no trobaràs, no uns altres mars.
La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos
carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris
t’envelliràs, i en aquestes mateixes
cases et sortiran els cabells blancs.
Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.
Cap a altres llocs, no ho esperis,
no hi ha vaixell per tu, no hi ha camí.
Tal com has devastat aquí la teva vida,
aquí, en aquest racó petit,
és en tota la terra que n’has fet la destrossa.

                                         Traducció de C. Riba

DIES DE 1903

No els he trobat mai més –tan aviat perduts…
els ulls tan plens de poesia, el rostre
pàl·lid… en la nit closa del carrer.

No, no els he retrobats –per atzar foren meus
i els vaig renunciar tan fàcilment;
i després he passat agonies volent-los.
Els ulls tan plens de poesia, el rostre pàl·lid,
aquells llavis que ja no he trobat mai més.

                                        Traducció de C. Riba

Text escrit per Montserrat Gallart i Sanfeliu en honor de K. P. Kavafis, que llegí durant el sopar posterior a la sessió poètica de Reversos.

A Kavafis, des dels acords del meu cor…
(Del recull ACORDS DEL COR. Bcn 2014, Tàndem Edicions)

Poesia kavafiana. Inspirada i gestada a Alexandria, pàtria del gran poeta que, en aquesta ciutat, trobava la perfecta conjunció amb la seva pròpia melangia. Analogia de dues decadències… Aquella Alexandria que els ulls d’Antoni abandonat pel déu, anaven perdent mentre se n’acomiadava… L’Alexandria en la qual Kavafis efectuà la personal travessia. Ciutat que va ser-li origen i Ítaca de destí. L’indret opressiu -envoltat dels Murs de la gent que podia ferir-lo- que ell tanmateix estimava amb passió, i del qual es pogué allunyar només temporalment.
Poesia com a autografia, és a dir, com a escriptura de sí mateix, específica i singular. Poesia com a autobiografia, sovint críptica, de vegades d’una gosadia provocadora. Lluny de somriure i de ser fruit d’un esclat joiós per la vida i pel fet de sentir una simbiosi empàtica amb la natura, lluny de presentar decorats paisatgístics o d’exteriors, l’epifania poètica de Kavafis -poeta lúcid, solitari i únic- té la seva gènesi en la dolorosa rebosteria de la solitud, en l’exili emocional provocat per la diferència, en el sentiment constant de pèrdua de la bellesa un cop depassada la joventut, i de la pèrdua definitiva i irreversible que causa la mort, i està amarada d’espais tancats i de cataus sinistres on, en contrast, resplendeixen l’atractiu i l’excel·lència d’Eros, que habiten els cossos joves que el poeta estima i evoca constantment.
Per la seva particular bruixeria, la creació kavafiana té sempre com a nord i com a complexa coreografia la recerca de la Bellesa en tots els àmbits possibles, el compromís d’elevar l’ànima més enllà de les limitacions d’aquest món, i la fugida de l’agror i de l’enraonia que envolten el poeta. Kavafis va coronar i transcendir amb escreix aquell primer esglaó que fa que alguns el recordem encara.

Montserrat Gallart i Sanfeliu, Doctora en filologia per la U. B.

MOLTES GRÀCIES, MONTSERRAT GALLART, A REVEURE !

Text de la crònica: Marta Teixidó i Abril

Fotografies: Aurelio Ruiz Ronda

 

Una estona amb Kavafis. Exposició i conversa amb Montserrat Gallart i Sanfeliu

0

Us convidem, amics, el proper dimarts 28 de març, a compartir una estona amb Kavafis sota el guiatge de la Montserrat Gallart i Sanfeliu.

Gallart és Doctora en Filologia i especialista en K. P. Kavafis a través de les traduccions que Marguerite Yourcenar va fer del poeta alexandrí. Ens en parlarà a bastament, de l’home, de la seva obra, de les traduccions i les influències…

Gallart dirà poemes de Kavafis en grec i podrem copsar, així, la musicalitat original de la seva poesia.

Kavafistes, no deixeu d’assistir a aquesta vetllada sobre un dels més grans poetes neogrecs. Us hi esperem!

 

 

Homenatge a Ramon Llull: conferència d’Anna Fernàndez Clot

0

La darrera sessió organitzada pel grup, el vint-i-dos de novembre, la vàrem dedicar a la figura gegantina de Ramon Llull. Si les celebracions i homenatges tenen algun fi destacable, aquest hauria de ser la difusió de l’obra de l’homenatjat per tal d’incrementar els seus lectors. Ens hem sumat a la celebració de l’any Llull amb aquesta finalitat.

La nostra convidada, l’Anna Fernàndez Clot, filòloga i lul·lista (investigadora del Centre de Documentació Ramon Llull) va impartir una magnífica conferència en què va transmetre els seus grans coneixements sobre Llull i la gran passió pel personatge i per la seva obra.

A continuació us expliquem algunes dades sobre la nostra convidada i transcrivim un breu resum de la xerrada.

Anna Fernàndez Clot (Vic, 1987) és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 2011, forma part de l’equip d’investigadors del Centre de Documentació Ramon Llull de la Universistat de Barcelona i del grup de recerca de literatura i cultura catalana medieval que dirigeix la professora Lola Badia. Ha estat becària predoctoral al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, on ha impartit docència (2012-2015), i ha fet diverses estades de recerca en universitats i biblioteques internacionals. Ha participat en seminaris i congressos nacionals i internacionals, ha publicat articles i ressenyes sobre Ramon Llull i el lul·lisme en diverses revistes, i és coeditora de l’edició crítica Llibre de meravelles. Volum II. Llibres VIII-X(NEORL XIII, 2014). S’ocupa de diverses tasques editorials i de gestió de bases de dades documentals com la Base de Dades Ramon Llull (Llull DB) i corpus de textos com el Diccionari de Textos Catalans Antics (DTCA). En aquests moments està a punt de finalitzar els estudis de doctorat, amb la tesi Estudi i edició crítica de la Medicina de pecat de Ramon Llull, dirigida pel professor Albert Soler (UB). Ha estat conductora de diversos clubs de lectura, de tallers i seminaris sobre llengua i literatura, i ha preparat alguns espectacles literaris. Durant l’Any Llull escriu diàriament una frase de Ramon Llull al Twitter: @annafclot.

“Ramon Llull és un dels pensadors i escriptors més interessants, singulars i polígrafs del’Edat Mitjana. La seva extensa i variada producció, escrita tant en català com en llatí o àrab, no es pot entendre al marge del seu original sistema de pensament, l’Art, i de l’objectiu que marca tota la seva trajectòria: la difusió de les veritats de la fe cristiana i la conversió dels infidels. Per tal de comunicar de manera clara i eficaç el seu projecte i per aconseguir que arribés al màxim nombre de destinataris possible, Llull va utilitzar diverses estratègies i recursos que tenia al seu abast, entre els quals destaquen els mitjans propis de l’expressió literària.

Al costat de textos tècnics sobre l’Art, d’obres teològiques o d’obres dedicades a disciplines universitàries de l’època, doncs, Llull va escriure un bon nombre de textos de caràcter literari. Entre els més emblemàtics i originals destaquen el Romanç d’Evast e Blaquerna (que inclou el famosíssim Llibre d’amic e amat), el diàleg Llibre del gentil e dels tres savis,el Llibre de meravelles (del qual forma part el Llibre de les bèsties), el poema dialògic Desconhort (que introdueix per primera vegada el personatge de Ramon), el poema líric Cant de Ramon o els recontaments i proverbis de l’Arbre exemplifical, la quinzena part de l’Arbre de ciència. En tots aquests textos, l’ús de recursos propis de la literatura té una finalitat instrumental: han de servir per difondre el programa doctrinal i espiritual de Llull entre grups de lectors no especialitzats en teologia i filosofia.

Si, malgrat aquest ús instrumental dels mitjans literaris, Ramon Llull és considerat un escriptor genial i inclassificable és perquè va ser capaç d’absorbir diversos materials que li oferien les tradicions que tenia al seu abast (la romànica, la llatina o l’àrab), i els va saber reciclar i transformar per tal d’adaptar-los al seu programa intel·lectual i apostòlic. Com a resultat d’aquesta operació, va crear productes molt singulars, que s’adequaven específicament a les seves necessitats comunicatives.
 

Si ens fixem en l’ús del vers i de la rima, podem observar que Llull va començar rebutjant la tradició trobadoresca que havia cultivat quan era jove, abans de la conversió, i progressivament va anar recuperant els recursos propis de la poesia i els va adaptar i transformar segons el context en què es trobava i els objectius concrets que perseguia en cada moment. És a partir d’aquesta evolució i capacitat d’adaptació que s’explica el fet que la producció poètica de Llull estigui formada per obres de naturalesa tan diferent com la Lògica del Gatzell, el Dictat de Ramon,les Hores de nostra dona santa Maria, el Desconhort de Nostra Dona, el Desconhort de Ramon, el Cant de Ramon o el Concili, per citar només alguns dels seus textos en vers o rimats.”

Anna Fernàndez Clot

Alguns dels textos que es van llegir del Llibre d’Amic i Amat (El Gall Editor, 2ª edició, 2009. Versió de Joan Gelabert). També els trobareu en aquest enllaç on hi ha una breu antologia del Llibre d’Amic e Amat.

22.-Digué l’Amic a l’Amat:
“D’ençà que t’he conegut,
no he fugit ni he deixat d’estimar-te;
car en tu, i per tu i amb tu
vaig on sigui que vagi”
Respongué l’Amat: ”Ni jo,
d’ençà que m’has conegut i estimat,
no t’he oblidat, i en cap moment
no t’he enganyat, ni t’he fallat”

26.-Els ocells cantaven l’alba
i es despertà l’Amic, que és l’alba;
i els ocells acabaren llur cant,
I l’Amic morí per l’Amat en l’alba.

45.-Dos són els focs que escalfen
l’amor de l’Amic:
l’un és bastit amb desigs,
plaers i meditacions;
l’altre és compost de temor,
abatiment, llàgrimes i plors.

47.-Estava l’amic tot sol
sota l’ombra d’un bell arbre.
Passaren homes per aquell lloc
i li demanaren per què estava sol.
I l’amic respongué que se senti tot sol
així que els havia vists i sentits,
Car abans era en companyia del seu amor.

54.-Anava l’Amic per una ciutat
com un foll, cantant al seu Amat;
i la gent li demanà si havia perdut el seny.
Respongué que el seu Amat
havia pres el seu voler,
i que ell li havia donat el seu enteniment;
per això tan solament li restava
la facultat de recordar,
i el seu record era el seu Amat.

131.-Jeia l’amic en llit d’amor:
Els llençols eren de plers
El cobertor era de llanguiments
I el coixí era de plors;
I la qüestió era si el drap del coixí
era teixit del drap
dels llençols o del cobertor.

132.-L’amor i el desamor s’encontraren
en un verger on parlaven secretament
l’Amic i l’Amat;
i l’amor demanà al desamor
quina intenció l’havia dut a aquell lloc;
i respongué el desamor que volia
desenamorar l’Amic per a deshonrar l’Amat.
Molt desplagué a l’Amat i a l’Amic
això que deia el desamor;
I augmentaren l’amor a fi de vèncer
i destruir el desamor.

235.-L’amor és una mar turbulenta
d’ones i de vents,
en la qual no hi ha port ni ribatge.
Naufraga l’Amic en la mar,
i en el seu naufragi
s’ofeguen els seus turments
i neixen les seves petites perfeccions.

239.-Digues foll: “Quin feix és més feixuc
i més greu, treballs per amor
o treballs per desamor”
Respongué que ho demanés als homes
que fan penitència per amor al seu Amat
o per temor dels turments infernals.

292.-Digues, foll:
“ Has vist cap home
que estigui boig?”
Respongué que ell havia vist un bisbe
que tenia en la seva taula moltes copes
i molts de plats i safates d’argent,
i tenia en la seva cambra molts de vestits
i un gran llit;
i en les seves caixes molt diners;
i a la porta del seu palau
hi havia pocs pobres.

Del llibre Arbre exemplifical (Editorial Barcino, 2016. A cura de Jaume C. Pons Alorda) del Fruit de l’arbre exemplifical:

1. De l’exemple del fruit elemental (pp.152-153)

Conten que en l’anell del rei l’or i la maragda varen disputar, perquè l’or deia que els elements eren més per tal que ell existís que no per la maragda, perquè més serveis feia ell que la maragda.La maragda va dir que ella feia més servei en el rei, i l’or en els mercaders.I l’or va dir a la maragda que no sabia el que el ferro havia dit a la fusta.

–I com va ser, això? –va dir la margada.

–Conten –va dir l’or– que un rei va vèncer en una batalla. Hi va haver una disputa entre l’escut i l’espasa del rei, perquè l’escut deia que ell havia protegit el rei, que no havia estat ferit en batalla, perquè ell havia sofert els cops de les llances i de les espases dels que volien matar el rei que s’hauria mort si ell no hi hagués estat. I l’espasa va dir que ella havia vençut en la batalla, perquè havia matat i i ferit els que volien matar el rei.

I llavors la maragda va dir a l’or que ell havia donat exemple contra si mateix, perquè encara que era bell en l’escut del rei, no seria bo en l’espasa que fereix i mata els cavallers, els quals no podria matar si fos d’or. I, a més a més, que ell es donat als cavallers perquè els cavallers tinguin espases de ferro amb què guardar i defensar el rei i matar els qui el volen matar.

I així, l’espasa té dos oficis: el primer, que és defensar el rei, i el segon, que es matar els enemics del rei. I l’escut no té més que un ofici solament. I llavors l’or va sentir vergonya de com havia donat exemple contra si mateix, perquè bé coneixia que la maragda guardava el rei de metzines i alegrava el cor del rei.

Volem agrair a l’Anna Fernández que compartís amb els assistents els seus coneixements sobre l’obra i la figura de Ramon Llull amb una passió encomanadissa. Moltíssimes gràcies, Anna, va ser un plaer escoltar-te.

Fotografies d’Aureli Ruiz

Homenatge a Ramon Llull: conferència i lectura de textos

0

Us convidem al propera sessió organitzada pel grup Reversos, dedicada a la gran figura literària de Ramon Llull. Ens sumem així als actes de commemoració del VII centenari de la seva mort.

Per l’ocasió comptarem amb Anna Fernàndez Clot, filòloga i lul·lista, membre del Centre de Documentació Ramon Llull del departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona.

Ho celebrarem dimarts 22 de novembre a dos quarts de vuit del vespre a l’espai VilaWeb. La xerrada de l’Anna Fernández precedirà la lectura de textos de Ramon Llull.

Hi sereu benvinguts!

La il·lustració del cartell és de Francina Cortés.

 

“Perennia. Poesia epigràfica llatina” Conferència de Mònica Miró

0

El passat vint-i-u de juny, a dos quarts de vuit del vespre, Mònica Miró i Vinaixa va presentar el llibre Perennia. Poesia Epigràfica Llatina (Godall Edicions, 2015) en la sessió organitzada pel grup poètic Reversos, a l’Espai Vilaweb.

Va ser un honor i un goig per als membres d’aquest grup poder comptar amb la participació d’aquesta polifacètica i brillant dona de lletres, i volem agrair-li d’entrada que acceptés, sense dubtar-ho, la nostra invitació.

A l’inici de l’acte, Marta Teixidó va fer un esbós de la sòlida formació literària de la conferenciant i de l’ampli ventall d’activitats relacionades amb l’ensenyament i el món editorial que duu a terme*.

El llibre, del qual la Mònica és compiladora i traductora, està format per cinquanta epitafis llatins (seleccionats entre uns cinc mil) en edició bilingüe llatí-català. Editat per Godall, en el núm. 3 de la col·lecció Cadup, el març de 2015, compta, a hores d’ara, amb una segona edició en català (novembre de 2015) i una en castellà (maig de 2016).

La conferència de Miró va discórrer sobre els tòpics literaris poètics lligats a la vida, el temps i la mort en la tradició occidental, i ho va fer a partir de Perennia i d’altres poemes triats per ella. L’enfocament, doncs, va traspassar els límits de l’obra que es presentava, en un intent —va dir Miró— de fer de cada presentació d’aquest recull d’epitafis un acte nou, sense caure en automatismes fruit de la repetició —ja ronden la trentena, les presentacions de Perennia arreu de Catalunya.

Mònica Miró, entusiasta, rigorosa i empàtica, va mantenir l’atenció i l’interès del nombrós públic que s’havia encabit a la sala. Va acompanyar les explicacions amb citacions d’alguns dels epitafis de Perennia o d’altres dels poemes que havia seleccionat; i va facilitar-les amb el passi simultani d’una presentació de diapositives de PowerPoint, en la qual apareixien, intercalades en els textos, belles imatges amb restes arqueològiques de l’antic imperi romà.

Miró va comentar que havia volgut fer un llibre a l’abast de la majoria de lectors, i que, per tant, s’havia volgut allunyar explícitament de les servituds que comporten les edicions acadèmiques: havia obviat les notes a peu de pàgina o els annexos explicatius, i havia emprat un llenguatge bell al més transparent possible, sense cultismes ni artificis barroquitzants. També va comentar que els poemes dels epitafis els havia traduït en prosa poètica per evitar les expressions o girs forçats que hauria comportat una traducció en vers estricte.

Va afegir que havia procurat fer una selecció que fos una mostra representativa de la diversitat dels epitafis tant des d’un punt de vista formal com del contingut: temàtiques variades (vida, mort, temps, creences…), edat i sexe dels difunts diversos —fins i tot amb referències al món animal—, varietat en el tipus de composició mètrica i en la veu o persona dels textos, extensió, tòpics, provinença i cronologia dels epígrafs, etc. No volia un florilegi que aplegués textos esparsos sinó, ben al contrari, construir a través d’una tria selecta d’inscripcions funeràries llatines de caràcter poètic un discurs sobre la vida, el temps i la mort.

Acabada la seva exposició, alguns membres del grup poètic Reversos varen llegir epitafis de Perennia. Llavors, es va poder acabar de constatar (com ja s’havia fet durant les lectures per part de l’autora) que la traducció feta per la Mònica transmetia l’emotivitat pròpia de les situacions que s’hi descrivien i que el lèxic emprat resultava clar i suggeridor alhora, amb expressions plenes de bellesa i musicalitat.

Carpe diem 

Veniu, amics, gaudim del bon temps, mengem feliços, mentre ens duri la vida, tan petita. Amarats de Bacus, que sigui alegre la concòrdia. El mateix van fer tots aquests mentre visqueren: donaren, reberen, gaudiren, mentre hi eren. Imitem, doncs, també nosaltres, el temps dels avantpassats. Viu mentre estiguis viu, i en res no refusis prestar atenció a l’instint que un déu t’atorgà.

La bella Claudia

Viatger, el que et diré és ben poc. Atura’t i llegeix-ho fil per randa. Aquest és el sepulcre gens bell d’una dona bella. De nom, els seus pares li posaren Clàudia. Estimà el seu espòs amb tot el cor. Infantà dos fills; d’aquests, l’un, el deixa a la terra; l ‘altre, el té sota terra. Dona de conversa dolça i de caminar escaient. Tingué cura de la llar. Filà la llana. He dit. Vés-te’n.

Un jove de Roma

Nascut fa divuit anys he viscut tan bé com he pogut, estimat pel meu pare i per tots els meus amics. T’animo a fer broma i a divertir-te; aquí la severitat és extrema.

Lòl·lia Pròcula

Alegra’t del temps etern, i no lamentis el teu fat final: així és com la Fortuna havia decretat que passessis la vida; tots els mortals som presoners de la mateixa sort. Si té plaer la vida, si un nom honest  té fama, si hi ha alguna gràcia, o per la lloança s’obté la glòria màxima, tot això és amb tu. Qui, mentre et durava la vida, no desitjava amb tots els seus vots conèixer-te com a mare? A tu, la lira, a tu, la cítara t’han plorat amb veu admirable; a tu, tots els joves de la pàtria, plens de dolor, t’han plorat, i les llàgrimes mai no podran apaivagar aquest dol tan gran. Flors de porpra, transformades en llum bella, pintaran la teva tomba, i, la lletra resplendent de l’epitafi, ressaltant sobre la llosa blanca de marbre, dirà el teu nom.

Immortal com la terra

He viscut estimada pels meus; encara jove he lliurat la vida. Aquí estic morta, i sóc cendra: aquesta cendra és terra, però si la terra és una deessa, jo sóc una deessa, i no estic pas morta. Et prego, viatger, que no profanis els meus ossos.

Origen i fi

Mira que de pressa es marceix allò que abans va florir; mira que de pressa cau allò que abans estava dempeus; en néixer morim. La fi penja de l’origen.

Un darrer prec

Viviu feliços i feu libacions als nostres Manes i recordeu que vosaltres també sereu amb nosaltres.

Èucaris, una lliberta erudita

Ep, tu, que amb la mirada perduda esguardes els estatges de la mort, atura el pas i llegeix aquesta inscripció meva, que l’amor d’un pare dedicà a la seva filla allà on es colgarien les restes del seu cos. Vet aquí que, tan bon punt la tendra edat floria en les arts, i, en créixer el temps, feia enfilar la glòria, s’afanyà l’hora funesta del meu destí i per sempre més negà alè a la meva vida. Culta i instruïda ben bé de la mà de les muses, vaig tot just embellir amb el meu cor de dansa els jocs dels nobles, i vaig ser la primera a aparèixer davant el poble a l’escena grega. Ves per on, les parques hostils posaren les cendres del meu cos en aquesta tomba, amb un poema. L’afecte de la meva mestressa, la dedicació, l’amor, les lloances, la dignitat emmudeixen davant un cos cremat, i amb la mort callen. Jo, filla, he deixat plor al meu pare, i, nascuda després d’ell, l’he guanyat en el dia de la mort. Els meus catorze anys, els han engolit les tenebres de la casa eterna de Plutó. Et prego que, en anar-te’n, diguis que la terra em sigui lleu.

Fortuna fal·laç 

La Fortuna promet molt a molts, però no dóna a ningú. Viu al dia, a l’hora, perquè, de propi, res no hi ha.

Nuesa

Ara us adverteixo a vosaltres, els que sempre viviu avarament. Nu vas ser creat per la mare natura, i nu estaràs. Cap gràcia especial no s’atorga als morts.

Tot seguit, hi va haver un breu però interessant col·loqui en el qual Miró va parlar del procés d’elaboració del llibre i, molt especialment, de com havia dut a terme la selecció dels cinquanta epitafis poètics llatins. També va esmentar un possible segon llibre d’epitafis romans posats en paral·lel amb alguns dels poemes de l’Antologia de Spoon River de Lee Masters. Seguint les Vides paral·leles de Plutarc, es tractaria de construir unes Morts paral·leles.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’acte va acabar amb aplaudiments sincers i entusiastes cap a les paraules de la Mònica. Reversos li va manifestar el seu agraïment i la va obsequiar amb una orquídia de color púrpura.

«Gràcies, a casa meva les orquídies viuen molt bé» —va exclamar la Mònica abans de posar-se a escriure llargues dedicatòries del seu llibre al públic que feia cua perquè l’hi signés.

Gràcies a tu, Mònica! 

 

S’ofereix a continuació un esquema dels principals tòpics literaris a l’entorn de la vida, el temps i la mort que van ser objecte de comentari durant la sessió del propassat vint-i-u de juny: 

  • Tòpics de la vida

Instruccions d’ús per a l’existència, de la màxima popular als preceptes d’arrel filosòfica: el carpe diem o el colligo, virgo, rosas, la mesura o la daurada mitjania (aurea mediocritas; est modus in rebus; in medio stat virtus; contentus parvo), la recerca de la glòria i del renom, el menyspreu del món (de contemptu mundi; sic transit gloria mundi), vanitat de vanitats (vanitas vanitatum), etc.

  • Tòpics del temps

Temps real i temps idealitzat, de la mitificació del passat a les formulacions utòpiques del futur: el temps fugisser (tempus fugit), el temps devorador de les coses (tempus edax rerum), l’ubi sunt?, la brevetat de l’existència (ars longa, vita brevis), la fortuna i el destí (fortuna mutabilis; est fortuna sicut luna), la lloança del temps passat (laudatio temporis acti), les quatre Edats de la Humanitat (Saturnia tempora; aurea saecula), etc.

  • Tòpics de la mort

De l’assumpció resignada a l’establiment d’un imaginari més enllà: la cerca de la immortalitat (non omnis moriar; letum non omnia finit), el poder igualador de la mort (mors aequabilis; mors omnibus instat), la mort prematura (mors immatura), els tòpics de la consolació (consolatio), la lloança fúnebre (laudatio funebris; elogium), la baixada al món infernal (descensus in inferos), etc.

Catul, Poemes 5, 1-3

Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,
i els rumors dels vells massa severs
considerem-los del valor d’un as.

Horaci, Odes 1, 11, 7-8 

Mentre parlem haurà fugit, envejós, el temps: aprofita el dia, confiant el mínim possible en el de demà.

Virgili, Bucòliques, 9, 51

Tot s’ho endú el temps, fins i tot l’esperit.

 * Mònica Miró Vinaixa (Barcelona, 1969) és llicenciada en Filologia Llatina i Filologia Francesa i màster en Història de les Religions. Ha estat professora a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra. Actualment dirigeix treballs finals de grau i imparteix seminaris de cultura clàssica als Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya, on col·labora des de fa vint anys. Editora i traductora, també és professora d’escriptura creativa (gèneres narratius i autobiogràfics) a l’Escola Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha publicat nombrosos estudis sobre llengua i cultura llatines, literatura francesa, antropologia de les religions i llengua i literatura catalanes.

De totes les tasques que fa, confessa que la que li agrada més és la docència.

Nota 1:

Marta Teixidó, seguint els models de Perennia, va compondre aquest epitafi pensant en la Mònica, però desitjant-li, això sí, una llarga vida. El llegí abans de cedir-li el torn de paraula per fer la seva intervenció:

«Dona sàvia, laboriosa i abnegada. Les muses sovint la van trobar treballant.
Excel·lí en les arts literàries i en el seu mestratge.
Estimà els seus amb tot el cor i fou estimada pels coetanis.
Tingué cura de la llar.
Mentre vivia, lluità heroicament contra la fugacitat del temps.
Perennia, obra seva, roman en el temps etern.
Ja callo. Escolteu fil per randa les paraules de la Mònica.»

Nota 2:

Els membres del grup Reversos volem també donar les gràcies a l’equip tècnic de què van poder gaudir en aquesta sessió, perquè, a més del fotògraf habitual, l’Aurelio Ruiz, vam comptar amb el suport del senyor Daniel Artero, que va enregistrar l’acte íntegrament en vídeo, i del fill de la Mònica, en Marcel Mohino, que va posar a punt l’ordinador que ens va permetre contemplar en pantalla la presentació de diapositives preparada per la conferenciant.

A banda de les fotografies de l’Aureli Ruiz també hi ha imatges fetes per Iolanda Miró Vinaixa i el Marcel Mohino Miró. 

Gràcies a tots.

Text: Marta Teixidó

“Perennia. Poesia epigràfica llatina”. Conferència de Mònica Miró

0
Publicat el 9 de juny de 2016

Els membres del grup poètic Reversos us convidem a assistir el proper dimarts 21 de juny, a partir de dos quarts de vuit del vespre, a la presentació del llibre Perennia. Poesia epigràfica llatina, de Mònica Miró. L’acte tindrà lloc a l’espai VilaWeb i Miró ens parlarà dels tòpics literaris al voltant de la vida, el temps i la mort d’origen grecollatí plenament vigents avui dia.

Mònica Miró (Barcelona,1969) és llicenciada en Filologia Llatina, Filologia Francesa i Màster en Història de les Religions. El seu darrer llibre, Perennia, és un recull de cinquanta epitafis llatins versificats. El títol del llibre significa “allò que dura, el que és etern, immortal, immarcescible” i com la mateixa autora explica “l’epigrafia funerària llatina neix, en bona part, de l’anhel de romandre, de perdurar, de vèncer l’oblit amb la paraula i gràcies al record d’aquells que ja no hi són.”

L’acte promet ser tan interessant com les anteriors presentacions de l’obra, més d’una trentena, que s’han dut a terme arreu de Catalunya d’ençà de la seva publicació (un any i escaig). Garanteixen l’èxit d’aquest encontre tant la bona acollida de què ha estat objecte el llibre (dues edicions en català i una en castellà) com el profund coneixement de la llengua i la cultura clàssiques de la Mònica, a més de la seva capacitat de transmetre interès i entusiasme pel que explica.

Per tant, us esperem amb la certesa que la trobada poètica de dimarts 21 de juny us plaurà molt.

No hi falteu, ben segur que les paraules de la Mònica Miró ens captivaran!

Homenatge a Francesc Garriga Barata

0
Publicat el 3 de maig de 2016

El passat mes d’abril vàrem dedicar la sessió a l’obra poètica del mestre de poetes, Francesc Garriga Barata (Sabadell 1932, Sant Cugat del Vallès 2015). En aquesta ocasió vàrem comptar amb la presència del també poeta Marc Romera, alumne seu a l’escola Sant Gregori, gran coneixedor de l’obra de Garriga, amic personal i editor d’un parell de llibres de Francesc Garriga, entre ells la seva darrera i pòstuma obra, Swing, (LaBreu Edicions, 2015).

Un any i escaig després de la mort d’en Francesc Garriga els membres de Reversos vàrem retre homenatge al poeta mestre de poetes. Aleix de Ferrater, membre del grup, va presentar l’acte agraint la presència de Romera, i agraint-li també que l’incités a escriure poesia, després de la forta impressió que la lectura del seu segon llibre, Genolls de fum (Llibres del Mall, 1988), li va causar durant un viatge a París.

De Genolls de fum Aleix de Ferrater va llegir el poema:

El dinar és a taula i tu tens
el cul més ben parit del barri.
Les músiques, totes, barrinen
el Down to the river prenyat
de tants records de tu que em bullen
entre els retalls d’absència teva.
Però el dinar és a taula i tu tens
tot de desordres als cabells.

Marc Romera

Marc Romera i Roca (Barcelona,1966) és escriptor, poeta, professor de llengua i literatura, editor i membre fundador de LaBreu Edicions, una de les editorials més prestigioses de la poètica actual catalana, i que justament ara celebra el desè aniversari de la seva col·lecció de poesia Alabatre.

Romera ha publicat els llibres de poesia: Al balcó hi penja un bosc de colobres mesquines (Omnium Cultural, 1986), Genolls de fum (Llibres del Mall, 1988), Disfresses (Columna, 1990), La mandra (Columna, 1994), La mel (Cafè Central-Eumo, 2002), La pau del cranc (Empúries, 2002), L’aigua (LaBreu Edicions, 2008), La nosa (Proa, 2013) i la darrera obra Neu negra que acaba d’aparèixer a LaBreu Edicions.

Així mateix ha publicat la novel·la Mala vida (Angle, 2002), el recull de contes Amanida d’animals (Angle, 2004) i La intimitat (Empúries, 2008) i la novel·la Les relacions virtuoses (La Magrana, 2014)

Marc Romera va iniciar la xerrada rememorant nombrosos records i anècdotes de la seva amistat amb Francesc Garriga. El va conèixer amb catorze anys al pati de l’escola Sant Gregori quan duia una samarreta de la selecció d’Holanda, amb el número 14 de l’altre mestre, Johan Cruyff. Romera, gran amant del futbol i del bàsquet, va explicar un viatge a Suïssa, amb Francesc Garriga i dos amics més, a la final de la Copa d’Europa de bàsquet, del qual guarda un record inesborrable. A partir d’aquell dia es va iniciar una relació d’amistat que va durar fins el darrer dia de la vida de Garriga.

Romera centrà gran part de la seva intervenció en la faceta humana de Garriga: l’amor als altres, l’interès per la cultura i l’art, la seva generositat. Si un alumne de l’escola destacava en algun camp, s’hi esmerçava a fons, amb totes les conseqüències.

Fill d’un membre del “Grup de Sabadell”, destacat col·lectiu de poetes de la ciutat, es va llicenciar en Llengües germàniques a la Universitat de Barcelona i fou membre dels Caputxins de Sarrià en la seva joventut. Amb ells viatjà a l’Amazònia i, finalment, decidí deixar l’ordre. Amb un gran bagatge cultural, Francesc Garriga començà l’activitat pedagògica a l’escola Sant Gregori, de Barcelona.

Xavier Bosch, Joan Fontcuberta, Manuel Huerga, Bernat Dedéu i el propi Marc Romera, entre d’altres, són alumnes que han tingut en Garriga un referent, un amic i una llum i als quals va ajudar enormement.

Marc Romera ens va dur tota l’obra poètica de Francesc Garriga (molts dels seus llibres no es poden trobar en l’actualitat) i va destacar la uniformitat dels poemaris, la línia contínua de la seva obra. Garriga no va ser valorat en els seus inicis; era poc conegut fora d’uns àmbits molt concrets, encara que va obtenir un xic més de reconeixement a partir de la publicació en editorials de prestigi. Els primers llibres van ser editats per membres de la seva família, en volums de gran qualitat i bellesa.

L’obra poètica de Francesc Garriga Barata:

Entre el neguit i el silenci (Joan Sallent, 1959),  Foc nostre, somni (Riutort, 1960), Paraules (Xavier Sallent, 1962), Paraules cap al tard (Sallent germans, 1973), Els colors de la nit (Columna, 1990), Setembre (Columna, 1992), Els sorrals del silenci (Gràfiques Barberà, 1995), Ombres (Proa, 2000), Temps en blanc (Proa, 2003), La nit dels peixos (Proa, 2005), Camins de serp (Edicions 62, 2009), Ragtime (LaBreu Edicions, 2011), Tornar és lluny (Proa, 2013), Demà no és mai. Antologia poètica 1959-2014 (AdiA Edicions, 2014) i Swing (LaBreu Edicions, 2015).

Romera va fer nombroses referències a vivències i anècdotes compartides amb Francesc Garriga, tant a l’escola, com a casa seva, a Bellaterra, a l’estudi de Garriga de la Rambla de Catalunya, en nombrosos viatges arreu… Marc Romera, de forma emotiva, va llegir poemes de Garriga i a continuació els membres de Reversos ens vàrem afegir a la lectura de la poesia de Francesc Garriga Barata.

això és tot el que tinc,

res més:

l’atzar que dorm al meu costat
mirall i sostre,
més quatre lletres que s’emporta el temps

per la finestra oberta al sol.

això i el meu barret de mendicant
per esperar l’almoina dels capvespres,
quan a la rambla el vent remou les fulles
dels vells desigs

i escombra al mar les esperances brutes.

Francesc Garriga BarataSetembre (Editorial Columna, 1992)

el verd de l’arbre és verd

al llindar de la mort.
només l’últim instant definirà l’autèntic
color de l’arbre.

i del cel.

i el teu.

i el de la sang que ens ha calgut
per ser nosaltres.

Francesc Garriga Barata, Setembre (Editorial Columna, 1992)

 

si véns, amor, i jo no hi sóc,
sobre els fogons, hi trobaràs
les restes d’un silenci mal cuinat.

Després distreu el cos pel meu estudi.
la teva llum aclarirà les ombres
de totes les mentides que dormiten
damunt la meva taula.

Sabré trobar-t’hi al meu retorn?
Quan marxis,
tanca la porta sense fer soroll.

Francesc Garriga Barata, Ombres ( Edicions Proa, 2000)

La intimitat de l’ombra lila,
la calma temperada d’ocres càlids
que ens desempara i ens empara alhora
destil·len el neguit dels gira-sols
i el tacte de vellut del lliri breu
pel crit dels corbs sobre el rostoll.

La sega ja ha acabat i encara resta
l’espectre de les flors entre nosaltres.

Francesc Garriga Barata, Ombres (Edicions Proa, 2000)

l’espectacle pautava les parets
com una vida en quatre temps,
obriu la música.

la finestra és el fred, la companyia
d’un vent contra la casa mal tancada
de boira.
si obriu la música…

l’herba amaga les passes del delicte
de viure entre paraules poc triades.
obriu la música.

respira l’arbre amb fulles noves,
no feu soroll.
obriu, obriu la música.

Francesc Garriga Barata, Temps en blanc (Edicions Proa 2003).

tot és i no
serà
si jo no hi sóc.
camins i no
camí
per no anar enlloc.

sempre és enlloc a tot arreu

la pell s’esquerda,
tremolen els turmells.
les mans, on són les mans?

tot és i no.

quan el que ve no ve
s’escurça el temps
de pluges

en terres mal llaurades.

cançons de pa sense llevat ni sal.
tot el dibuix ha pres la forma exacta
del blanc de plana de llibreta.

només ens manca l’última sorpresa.

tot és i no.

Francesc Garriga Barata, Temps en blanc (Edicions Proa, 2003)

l’infant jugava amb el no res. el temps
vingué de cop,
i trastocà les fites.

per què hem fugit dels jocs
al nucli immòbil dels temors?

de què, de qui, de quan, la fuga?

avui, el vell
segella finestrons
i tem la llum.

darrere la finestra
mesura els goigs.

i escura el temps en el sopar dels dies.

Francesc Garriga Barata, La nit dels peixos (Edicions Proa, 2005)

escric a poc a poc
per no ferir les lletres i sentir-les
als ossos i a la pell.
tremolen si tremola,
sorpresa entre el desig i la desgana,
la mà.

però observar com creixen
i es converteixen en paraules
i parlen,
i dibuixar-les amb mà ferma
sobre el paper d’una conversa.
són fang i foc els llavis i la ploma.

escric a poc a poc,
que vull els mots amb mi
i els vull per mi
m’acosten i m’allunyen de l’oblit
que entenebreix les coses.

les pors de cada dia
no aguanten les paraules
ben dites.

Francesc Garriga BarataRagtime (LaBreu Edicions 2011)

com un adéu

ho diu la bíblia.
-si el poble no us escolta, marxeu.
i en arribar al portal
lleveu-vos les sandàlies, i espolseu-les.
no guardareu ni un bri de pols

del lloc que us ha ignorat!

-i qui voleu que escolti
si fa mil anys que ens repetim?
qui guarda encara les sandàlies

de caminar per l’aiguamoll dels versos?

joglars de mercadal,
arrosseguem el carretó dels mots
de poble en poble, de mercat a fira,
de silenci en silenci,

potser de cap a l’estimball dels ximples.

per què ens haurien d’escoltar?

Francesc Garriga Barata, Tornar és lluny (Editorial Proa, 2012)

silenciar el desig, alliberar-te’n
voldries. no t’enganyis,
vesteix els ossos que t’aguanten dret.

fa temps que ho saps.

les hores que voldries
no haver o haver estimat,

s’hi tornen

com hostes oblidats a la gran festa
dels llavis i les mans:

t’acusaran

i no sabràs com dir-los
que tot va ser comèdia,
disfressa,
quixots del gran guinyol

del viure.

també el dolor.

Francesc Garriga BarataSwing (LaBreu Edicions, 2015)

Des del grup Reversos, agraïm molt la presència de Marc Romera pel gran coneixement de Francesc Garriga, de la seva obra, l’apassionament amb què parla d’ell,  la seva oratòria recitant poemes i per la feina feta. Esperem que el seu nou poemari, Neu negra (LaBreu Edicions, 2016) tingui un gran èxit.

I finalment, Marc Romera ens va avançar que LaBreu Edicions publicarà properament la Poesia Completa de Francesc Garriga  Barata. Tindrà una gran acceptació, n’estem del tot segurs!

Aleix de Ferrater Gabarró, abril del 2016

Fotografies: Aureli Ruiz

 

Homenatge a Francesc Garriga Barata a l’espai VilaWeb

0
Publicat el 13 d'abril de 2016

El proper dimarts 19 d’abril, el grup de poesia Reversos retrà homenatge a Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932 – Sant Cugat del Vallès, 2015).

Comptarem amb la presència del poeta i editor Marc Romera, qui ens parlarà de l’obra de l’autor. L’acte tindrà lloc a l’espai VilaWeb a dos quarts de vuit del vespre.

Els membres del grup llegirem poemes de Francesc Garriga, i convidem els assistents a l’acte a participar en la lectura, si així us abelleix. Us hi esperem a tots!

 

 

Montserrat Abelló, en el record

0
Publicat el 3 d'abril de 2016

El passat dimarts 15 de març, els membres del grup poètic Reversos vàrem dedicar la sessió a l’obra poètica de Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014).

En aquesta ocasió vàrem comptar amb la col·laboració d’Oriol Izquierdo, escriptor, professor, gestor cultural i bon coneixedor de l’obra de l’autora, que ens en va oferir la conferència: Aproximació a l’obra poètica de Montserrat Abelló.

L’acte va voler ser un homenatge a Abelló per la seva vàlua com a poeta catalana contemporània, que ens la feia imprescindible, i per satisfer el nostre  interès de conèixer millor la seva poesia, després d’haver-ne fet lectures esparses.

Ja amb anterioritat, ens hagués agradat convidar l’autora, a una de les nostres lectures, però, malauradament, la seva mort s’avançà als nostre desig.

A l’ inici de l’acte, vàrem dedicar un poema de la Montserrat Abelló a la memòria d’una dona que ens ha deixat recentment: Muriel Casals. Al igual que la Montserrat Abelló, també és un referent per a la nostra societat com a dona lluitadora, vital i optimista, senzilla i propera.

Jo no sóc jo, sóc l’altre.
En mil bocins m’esberlo
per endinsar-me dins teu.

Jo no sóc jo, de mi
ja no en queda res
sinó una espurna

solitària en un cel immens
on ja no té cabuda
ni la falsetat ni la mentida.

(Dins l’esfera del temps, 1998)

A continuació,vàrem presentar el nostre convidat: Oriol Izquierdo, que és l’autor de l’edició i del pròleg del volum Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (Proa, 2002) i del pròleg de Més enllà del parlar concís (Denes,2014). D’aquests i d’altres llibres d’Abelló, els membres del grup vàrem extreure’n una selecció de poemes per llegir durant la sessió.

Oriol Izquierdo, llicenciat en Filosofia i Lletres(UAB) i doctorat en Comunicació i Humanitats (Blanquerna,URL), ha estat professor de literatura i de seminaris d’humanitats a Blanquerna, a la UOC, a la UB i a l’ EE de l’Ateneu Barcelonès. També treballa com a col·laborador en diaris (La Vanguardia i l’Avui) i  com a crític, creador i impulsor de revistes literàries. Ha format part del jurat de diversos premis literaris. Com a escriptor ha publicat  Fahrenheit 212: una aproximació a la literatura catalana i el llibre de poemes Moments feliços.

El 2004 va estrenar el seu blog OI?, un dels primers de VilaWeb.

Ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes del 2007 al 2013. Des del 2013 impulsa amb Dolors Borau el projecte Sopa de lletres, un negoci d’alimentació també dedicat a l’activitat cultural al barri d’Horta de Barcelona.

Oriol Izquierdo va explicar-nos com va conèixer l’autora i la relació que inicialment hi va tenir. Va ser a finals dels anys setanta, quan la Montserrat Abelló era professora d’anglès a la Institució Cultural del CIC i ell un estudiant.  Els alumnes desconeixien el vessant poètic de Montserrat Abelló. Per a ells era la professora d’anglès, la Bofill (cognom del marit). Montserrat Abelló era una poeta desconeguda, tot i haver publicat el primer poemari el 1963 amb un pròleg de Joan Oliver (Pere Quart) que la presentava com una autora de talent. El poemari, titulat Vida diària, va tenir poc ressò  per ser obra d’una dona, mestressa de casa, que publicava per primera vegada, als quaranta-cinc anys.

Oriol Izquierdo va comentar un altre tret personal de l’autora: l’ interès que, la llavors professora d’anglès, va demostrar cap a la poesia que començaven a escriure ell i un altre company de COU i que el va motivar a continuar escrivint-ne. Perquè Montserrat Abelló, malgrat ser una autora a qui se li han fet molts actes en reconeixement de la seva poesia, sempre ha volgut escoltar les veus més joves –va dir Izquierdo.

De la vida de Montserrat Abelló, en va destacar l’exili: va viure a França, Anglaterra i majoritàriament a Xile. Per a ella –llavors, molt jove–, l’exili va ser un obrir-se-li el món, un conjunt de noves experiències que la van impulsar a estimar més la vida, sentiment que la portaria cap a la poesia.

Va ser a Xile on es relacionà amb un cercle d’intel·lectuals exiliats, entre els quals hi eren Joan Oliver i Francesc Trabal; on va trobar una gran amiga, Roser Bru, il·lustradora dels seus poemaris; també on va conèixer i es va casar amb Joan Bofill i on van néixer els seus tres fills, el tercer dels quals amb síndrome de Down, fet palès en alguns dels seus poemes.

L’any 1960 retorna amb la família i s’instal·la a Barcelona. Treballa com a professora d’anglès i traductora. Quan el 1963 publica Vida diària, és ja una escriptora feta, de manera que els temes de la seva poesia i, especialment, la forma, varien poc al llarg de tota la seva obra poètica.

La seva poesia tracta de la vida –sota l’aparent quotidianitat, crema el foc de la vida, el dolor i l’angoixa–, del silenci i de la veu –la paraula com a força personal per a la comunicació  i per a la lluita de la dona soterrada–, de la memòria i la mort. Així, els seus temes, més enllà de l’anècdota quotidiana, plantegen preocupacions de tipus existencial cada vegada amb més solidesa.

Molts dels seus poemes mostren una profunda preocupació o són especialment crus i, malgrat això, Montserrat Abelló va ser una dona amant de la vida que encarava la realitat amb optimisme i energia.

Pel que fa a l’aspecte formal, la seva poesia es caracteritza per l’economia de llenguatge, per l’encert en l’elecció d’unes paraules senzilles, però adequades i precises, que transmeten amb força les diverses emocions. La musicalitat, l’aporten el ritme intern dels mots, la reiteració de determinades estructures sintàctiques i la puntuació.

A Vida diària va seguir el poemari Paraules no dites, publicat l’any 1981.

La jubilació com a professora el 1983 va suposar un punt d’inflexió en la seva obra perquè li va permetre dedicar més temps a escriure. I a continuar fent de traductora.

Posteriorment van aparèixer: El blat del temps (1986), Foc a les mans (1990), L’arrel de l’aigua (1995), Són màscares que m’emprovo (1995), Dins l’esfera del temps (1998) poemaris que formaran part del volum Al cor de les paraules, juntament amb els dos llibres esmentats abans i Indicis d’altres moments que és un recull de poemes inèdits.

Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 va rebre, l’any 2003, els premis Cavall Verd–Josep M. Llompart  i Lletra d’Or.

Després van aparèixer: Memòria de tu i de mi (2006), El fred íntim del silenci (2008), Poemes d’amor (2010), Enllà del parlar concís (2014) i l’estudi literari Cares a la finestra: 20 dones de parla anglesa del segle XX (2010 reeditada, de 1993)

Ha fet traduccions de Sylvia Plath, Anne Sexton i Susan Griffin, entre d’altres, així com traducció a l’anglès de poemes de M. Mercè Marçal.

El 2008, en complir noranta anys, va ser reconeguda amb el premi Premi Jaume Fuster d’Escriptors en Llengua Catalana, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i amb el Premi Nacional de Cultura; va rebre les màximes distincions que el país dóna a la gent de lletres.

Montserrat Abelló, traductora i poeta, va donar veu a la vida diària de les dones amb un llenguatge propi i es va convertir en un referent vital i artístic per a les més joves, la poesia de les quals també li agradava llegir i escoltar.

Sempre va ser una dona molt activa i propera. Va escriure, pràcticament fins al darrer moment de la seva vida i, fins al final, va interessar-se per la poesia dels altres. El 9 de desembre de 2014, a la tarda, va morir, i, al matí, havia estat treballant en la seva biografia amb Xavier Montoliu.

Oriol Izquierdo va fer una acurada síntesi aproximativa a la poesia i a la vida de Montserrat Abelló, amb un to amè i un estil fluid, que va captar tot el nostre interès. Va acabar-la amb la lectura d’alguns poemes del volum Al cor de les paraules.

Gràcies, Oriol!

Tot seguit, els membres de Reversos vàrem llegir poemes dels llibres: Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (2002), Memòria de tu i de mi (2006), El fred íntim del silenci (2008), i Més enllà del parlar concís (2014).

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.
Ben pocs s’aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

(L’esfera del temps, 1998)

M’he anat perdent
a poc a poc.
Ja no em conec
les mans, els peus.

Visc en una casa
de tants anys
com si, sense voler,
s’hagués desprès de mi.

I jo fos un fantasma,
arribat de lluny,
que s’hi mogués
amb placidesa.

Em rodegen plantes
i flors; roses vermelles
com sang i les fulles verdes
i lluents de les camèlies.

I el record vivíssim
dels teus llavis
damunt la pell.
I em pregunto

si aquesta casa
on em trobo i aquests
ulls amb què m’ho miro tot,
són meus.

(Memòria de tu i de mi, 2006)

Avui sóc orgullosa del meu temps
i em dol de malversar-lo.

No faig res, no cuso ni planxo.

Vaig de pressa, passo i repasso
deu cops per un carrer.
Escruto les mirades, perdudes de tan fixes,
m’aturo a les botigues, veig les modes,
els colors verds i blaus.
M’obsedeixen els pintors abstractes
que parlen com els muts.
Em miro les mans, les meves i les vostres;
m’acosto adelerada als quioscs,
cerco llibres i noms. Sobretot noms!
Ignoro la premsa que baladreja mentides
-Si la veritat és sempre evident
i pura com un part!
Tinc pressa,
arribo al mar que em portarà ben lluny.
Però és fals, és fals,
s’han acabat els miracles.

Retorno a casa amb pas més segur,
a la vida diària.

(Vida diària, 1963)

Les paraules
se m’entortolliguen
a les mans. Em costa
de desprendre-me’n.
Se m’amoroseixen
entre els dits, i
es tornen dolces.
Hi servo la tebior
de moltes mans, de
cossos; la tremolor
de llavis entreoberts
i el tacte de la pell,
espessa de desig,
suavitat
de parpelles closes,
trèmules
damunt d’ulls que endevino
plens de guspires.

Sóc amb vosaltres
a través de la pell
d’aquest cos que estimo.

(Paraules no dites, 1981)

Cada dia escolto neguits
com ombres.
El meu cos és un pou
de paraules
que malden per eixir-ne.
Dits impacientes
en destriaren de
lleugeres, curulles
de tendresa. I ara,
en resten de més
denses que s’endinsen
i fan mal. Però
remouen en mi
altres paraules
que no gosava dir.
I aquestes sí que són ben meves!

(El blat del temps,1986)

Foc a les mans avui
que núvols alts anuncien
una tardor plujosa
i el viure se’ns fa estrany
enmig d’aquesta falsa
placidesa.

La vida hi crema sotmesa
a una roda que gira.
L’eix clavat endins,
ganivet que enfondeix
la ferida. La sang
hi brolla calenta.
El moviment del seu fluir,
un pèndol que retorna sempre
al mateix lloc d’origen.

Així caminem per l’esfera
de l’inconscient vivíssim
(i els anys se’ns fan
lleugers). Em pesa tanta
mort, no pas la meva.

(Foc a les mans,1990)

Tenyeix de blau el temps: 
transfigura el somni,
transgredeix els mots.

Fes que els seus colors esclatin
al raig de la font.
Que l’aigua humitegi els ulls.

Que la seva frescor gelada
temperi el foc d’aquestes mans
que cremen.

Fes teu aquest desig.
I endinsa’t al cor
de les paraules.

(Foc a les mans, 1990)

Vine, et vull veure
davant meu.
No com pretenies
sinó tal com ets.

Ja res no desfarà
aquesta imatge perfeta,
que ha quedat clavada
en mi.

I d’allò que tant
volies que fos,
ja no me’n queda ni
el més lleu record.

I ara se’m fa més dolça
la certesa
que aquell altre tenir-te
a prop a contracor.

(Dins l’esfera del temps, 1998)

Buscar ben endins
d’aquella cosa fosca.
Tractar de defugir
la placidesa.

Ser, la voluptat de ser.
Viure en l’aire que t’envolta,
en el vol d’un ocell,

en la frescor d’una poncella,
en el perfum intens
del gessamí.

No tenir por de morir.
Saber que
el miracle és               viure!

(Més enllà del parlar concís, 2014)

Gràcies, Oriol Izquierdo.
Gràcies als assistents a l’acte.
Gràcies, Montserrat Abelló!

Text: Marta Teixidó
Fotografies: Aurelio Ruiz

 

Montserrat Abelló, en el record, a l’espai VilaWeb

0
Publicat el 9 de març de 2016

El proper dimarts 15 de març els membres del grup Reversos dedicarem la sessió a l’obra poètica de Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014).

La poeta, i també traductora, ha donat veu a la vida diària de moltes dones amb un llenguatge propi i ha esdevingut referent vital i artístic, especialment per a les generacions més joves.

Oriol Izquierdo, professor, escriptor i gestor cultural, ens parlarà abastament de l’obra de l’autora.

Tot seguit, els membres de Reversos llegirem poemes d’alguns dels seus llibres:

  • Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (Editorial Proa)
  • Memòria de tu i de mi (Editorial Denes, 2006)
  • El fred íntim del silenci (Editorial Denes, 2008)
  • Més enllà del parlar concís (Editorial Denes, 2014)

L’acte es celebrarà, com sempre, a l’espai Vilaweb a partir de 2/4 de 8 del vespre.

Vine, atura’t a escoltar la seva poesia, o millor, fes-la ressonar amb nosaltres.

T’hi esperem!

Eudald Puig. Obra poètica completa

0

L’Obra poètica completa d’Eudald Puig (Curbet edicions, 2014) es va presentar el passat  27 d’octubre a l’Espai VilaWeb, en un acte organitzat pel grup de poesia Reversos. Vàrem comptar per l’ocasió amb els dos curadors del llibre, en Jaume Aulet i en Llorenç Puig, a qui agraïm que acceptessin la nostra invitació a participar en una vetllada que pretenia ser, no només un acte de presentació del llibre, sinó de reivindicació, record i homenatge a la figura d’Eudald Puig (1948-2013) l’obra del qual valorem i estimem.

En Llorenç Puig és germà del poeta i la seva voluntat d’aplegar l’obra publicada d’Eudald, juntament amb la gran tasca de recopilació d’obra inèdita, entre ella el llibre Evocacions,  ha estat cabdal perquè la publicació del llibre es produís i de forma tan completa com ens ha arribat als lectors.

 

En Jaume Aulet, professor universitari, especialista en la Poesia del segle XX, en Història de la Literatura Catalana i assagista, ha estat, juntament amb Llorenç Puig, curador de la Poesia completa d’Eudald Puig. És també autor del pròleg del llibre que destaca per ser un extraordinari estudi en profunditat de la seva lírica.

Membres del grup vàrem dir una selecció de poemes d’Eudald Puig després de les xerrades dels dos curadors.

A l’albaneix ja no serem humans            

A l’albaneix ja no serem humans,
pels voltants d’aquest mar, entre la sal
de camins mig esborrats, des de l’alba
a la nit, morta estrella, cases, forces,
la vinya seca del pagès orat,
morta l’ànsia, les ganes de créixer,
de fer més ample el món, d’aclarir l’ombra
que s’abat damunt nostre, d’esquivar
la indefinible aura que es fica arreu,
en camps i cases, en platges i cossos
que atrapa al vol, al sol, com un ocàs,
com una teranyina estesa al vent.
A l’albaneix ja no serem humans.

Eudald Puig, Cel de nit  (1979)

I

Obro els ulls. Són instants. Llambreigs.
La mà crema la fronda.
La dèria obsessa, obscena. El rictus
velant forces, vetllant.
No té nom la mirada. El séc.
Un àspid al solc sonda.
Lent martiri retut. La gropa.
Crit de peix. Els ulls. Friso.

No hi ha mai més, mai més.

Eudald PuigLa vinya cremada  ( 1986)

IV                                                                          

A fora, tres cadires blanques,
hi ha tres cadires blanques
contra la fosca de la nit,
amb el blanc lluminós
de tot el que imagino;
a fora, tres cadires lliures;
a fora no hi ha res.

Eudald Puig, Poemes per a Clara (1998)

XXXVI

Un cel espès aombra la ciutat.
Gira una grua, ronca un helicòpter.
Però hi ha una cosa més certa dintre meu:
que sempre viuré a la casa del turó com un hoste fantasmal,
assolellat o a l’ombra de l’alzina.
Miraré com esclaten els borrons de primavera
i com canta la deu dins del fullatge,
oloraré l’aigua clara entre els cavallons
o veuré caure la neu a l’hivern;
de nit, caminaré per les estances
i no despertaré a ningú.
Quan senti que algú parla amb la seva càlida veu,
jo em quedaré ben mut. Ningú em veurà.

Eudald Puig, La vida entredita (2006)

***

Fotografies de Miquel Santaeulàlia.

 

Poesia de Fernando Pessoa. Conferència de Joaquim Sala-Sanahuja

0
Publicat el 10 de maig de 2015

El nostre grup de poesia va celebrar, el passat 21 d’abril, un acte dedicat a la figura i a la poesia de Fernando Pessoa. Llegir l’obra literària de Fernando Pessoa és una  experiència fascinant, tant la seva prosa, sobretot el Llibre del desassossec, com la seva obra poètica. Vàrem tenir l’honor de comptar amb el seu traductor al català, en Joaquim Sala-Sanahuja, qui ens parlà d’en Pessoa poeta i dels seus heterònims.

La xerrada, amena i interessantíssima, sobre la Poesia de Fernando Pessoa, ortònim, i els seus heterònims: Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis, va permetre a tots els assistents aprendre i gaudir dels coneixements de Sala-Sanahuja sobre aquest gran escriptor universal. Alguns aspectes històrics de Portugal, de la seva cultura, apunts biogràfics i referents literaris de Pessoa; nombroses aportacions sobre com s’ha anat forjant la monumental figura literària de Pessoa, així com la cronologia i les dades més sorprenents sobre la publicació de l’obra després de la seva mort, van ser alguns dels temes que Sala-Sanahuja va exposar.

Posteriorment vàrem fer un tast de la poesia d’en Pessoa: membres del grup llegírem poemes dels quatre llibres que en Joaquim Sala-Sanahuja ha traduït al català, amb comentaris de Sala-Sanahuja al final de cada lectura.

Autopsicografia

El poeta és fingidor.
Fingeix tan completament
que fins fingeix que és dolor
el dolor que de bo sent.

I qui llegeix el que escriu
en el dolor llegit sent
no els dos que el poeta viu
ans només el que ell no té.

I així per la via roda,
joguinejant amb la ment,
un tren de corda que roda:
el cor, contínuament.

Poemes de Fernando Pessoa

Dormo. Del somni, despert, he oblidat
què cosa he somniat.
Dormo. Un son sense somniar, despert
cap a un espai obert
que no conec, perquè m’he despertat
cap a un món ignorat.
Més val ni somniar ni insomniar
i mai no despertar.

Poemes de Fernando Pessoa

Ahir a la tarda un home de ciutat
parlava a la porta de l’hostal.
També em parlava de mi.
Parlava de justícia i del combat per la justícia,
i dels obrers que sofreixen,
i del treball constant , i dels que passen fam,
i dels rics, que sols tenen faixa per a això.

I, en mirar-me, em veié llàgrimes als ulls
i somrigué complagut, creient que jo sentia
l’odi que ell sentia i la compassió
que ell deia que sentia.

(Però jo ben poc me l’escoltava.
¿Què m’importen a mi els homes
i el que sofreixen o creuen sofrir?
Que siguin com jo, i no sofriran.
Tot el mal del món ve de preocupar-nos els uns pels altres,
sigui per fer el bé, sigui per fer el mal.
La nostra ànima i el cel i la terra ens basten.
Voler més és perdre’ls, i ésser infeliç.)
En el que jo estava pensant
quan l’amic de la humanitat parlava
(i això m’havia commòs fins a les llàgrimes)
era en com la remor llunyana de les esquelles,
aquell capvespre,
no semblava les campanes  d’una ermita
on anessin a missa les flors i els rierols
i les ànimes simples com la meva.

(Lloat sigui Déu, que no sóc bo
i tinc l’egoisme natural de les flors
i dels rius que fan la seva via
preocupats  sense saber-ho
únicament per florir i discórrer.
Aquesta és l’única missió al Món,
aquesta: existir clarament
i saber fer-ho sense pensar-hi.)

I l’home havia callat i mirava la posta de sol.
¿Què pot tenir a veure, però, la posta amb aquell que odia i estima?

Fragment del poema XXXII,  Poemes d’Alberto Caeiro

Estanc (fragment)

No sóc res.
Mai no seré res.
No puc voler ser res.
A part d’això, tinc en mi tots els somnis del món.

Finestres de la meva cambra,
de la meva cambra d’un d’entre els milions del món que ningú no sap qui és
(i si sabessin qui és, ¿què sabrien?),
doneu al misteri d’un carrer amb gent que hi passa constantment,
a un carrer inaccessible per a tots els pensaments,
real, impossiblement real, cert, inconegudament cert,
amb el misteri de les coses a sota de les pedres i dels éssers,
amb la mort posant humitat a les parets i cabells blancs als homes,
amb el Destí menant el carro de tot per la carretera de res.

Avui estic vençut, com si sabés la veritat,
avui estic lúcid, com si fos a punt de morir
i no tingués més germanor amb les coses
sinó un comiat, aquesta casa i aquesta banda de carrer havent esdevingut
la filera de vagons d’un tren, amb el xiulet de la sortida
des de dins del meu cap
i el sacseig dels meus nervis i el cruixir dels meus ossos en la marxa.
Avui estic perplex com aquell que ha pensat i trobat i oblidat.
Avui estic dividit entre la lleialtat que dec
a l’Estanc de l’altra banda del carrer, cosa real per fora,
i la sensació que tot és somni, cosa real per dins.

He fracassat en tot.
Com que no tenia cap propòsit, tot fou tal volta no res.
De la formació que em van donar,
vaig davallar-ne per la finestra de l’eixida de casa.
Vaig anar a pagès amb grans propòsits,
però sols vaig trobar-hi herbes i arbres,
i la gent, quan n’hi havia, era sempre igual a l’altra.
Deixo la finestra, m’assec en una cadira. En què pensaré?

(…)

Poemes d’Álvaro de Campos

Totes les cartes d’amor són
ridícules.
No serien cartes d’amor si no fossin
ridícules.

També en el meu temps vaig escriure cartes d’amor,
com les altres,
ridícules.

Les cartes d’amor, si hi ha amor,
han de ser
ridícules.

Però, a la fi,
sols les criatures que mai no van escriure
cartes d’amor
són, sí,
ridícules.

Tant de bo tornés el temps en què escrivia,
sense adonar-me’n,
cartes d’amor
ridícules.

La veritat és que avui
són les meves recordances
d’aquelles cartes d’amor
les que són
ridícules.

(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són naturalment
ridícules.)

Poemes d’Álvaro de Campos

XII

No la que dónes, la flor que ets jo vull.
¿Per què negar-me allò que no et demano?
Temps hi haurà de negar
després que hagis donat.
Flor, sigues-me flor! Si et collís, avar,
la mà de la infausta esfinx, tu, perenne
ombra, erraràs absurda,
rere el que no donares.

Odes de Ricardo Reis

El meu gest d’arrasar
el tou d’un formiguer,
les formigues el prenen pel d’un déu;
i jo tanmateix no em sento diví.

Talment els déus potser
mai tampoc no se’n senten.
I només de ser més grans que nosaltres
els ve de ser per nosaltres uns déus.

Tant si és cert com si no,
encara envers aquells
que creiem déus, no siguem inflexibles
en una fe que potser no té déus.

Odes de Ricardo Reis

Volem agrair a en Joaquim Sala-Sanahuja, des d’aquest espai de poesia, la seva gran generositat: ens va oferir una conferència extraordinària i va compartir amb els assistents a l’acte el relat de les seves experiències en relació a la traducció de Pessoa que difícilment es troben en cap llibre.

 

Fotografies: Marta Teixidó i Empar Sáez

 

Poesia de Fernando Pessoa a l’Espai VilaWeb

0
Publicat el 12 d'abril de 2015

Llegir l’obra de Fernando Pessoa és una de les grans experiències vitals. Com a grup de poesia ens plau enormement dedicar un dels nostres actes literaris a Fernando Pessoa, ortònim, i heterònims: Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis.

L’acte se celebrarà dimarts 21 d’abril a les 19.30h. Per a la vesprada poètica hem convidat al seu traductor al català, en Joaquim Sala-Sanahuja, un dels principals introductors del poeta portuguès a Catalunya, qui impartirà una conferència sobre la poesia de Fernando Pessoa.

En la segona part de l’acte es llegiran una selecció dels seus poemes.

Hi sou tots convidats a aquesta gran vetllada!