Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

El maig de 1982 vaig tenir la sort de guanyar el premi de poesia Martí i Pol que convocava Comissions Obreres. M’hi vaig presentar amb un tríptic en català titulat “Ciutat Badia” que estava molt influenciat per la lectura de “Taller de arquitectura” (si en fa, d’anys, que les totxanes i jo anem del bracet…), un llibre de José Agustín Goytisolo que no ha passat a la història dels seus millors textos però que a mi em continua interessant ara. De resultes d’aquell premi vaig tenir notícia de l’existència de Ràdio Obrera, l’emissora de CCOO. La Maria Teixidó, responsable de l’àrea de cultura, em va convidar a un parell de programes per parlar del meu poemari i de literatura en general. Va ser la primera vegada a la meva vida que entrava en un estudi de ràdio i en vaig quedar tan meravellat que vaig fer mans i mànigues per presentar a l’emissora un projecte de programa a mig camí entre la literatura i la música (dues dèries que, amb l’amor per les totxanes, encara conservo). El cas és que la sort em va continuar fent costat i l’octubre d’aquell mateix any sortia per antena la primera edició d'”Els meus discos”, un programa setmanal en rigorós directe i que, per dir-ho en plan tifa, jo escrivia, dirigia i presentava.

Inicialment “Els meus discos” durava una hora, després va passar a dues i finalment es va estabilitzar en noranta minuts. I sempre a la nit, a partir de les deu, una hora en la qual les persones que t’escolten -poques o moltes- ho fan per pur convenciment, perquè els interessa el que els dius i, per tant, deixen de banda l’opció de la televisió per ser fidels a la seva trobada amb tu. (Ep, recordo una vegada més que aquesta batalleta que avui explico va passar fa més de vint anys).

Amb els parèntesis dels estius i d’alguna època de diguem-ne tensió institucional entre el sindicat i l’equip directiu de l’emissora vaig arribar a fer exactament 100 programes entre octubre del 82 i juliol del 85, data del tancament definitiu de Ràdio Obrera. (Per cert, en aquella època arrossegava un cert complex de malastruc ja que tant el Brusi com l’emissora varen tancar portes mentre jo hi col·laborava).

No sé si se’m nota gaire però, certament, ara mateix tornaria a aquell casalot del carrer Padilla totalment desert en les hores que jo feia el programa. Un casalot impressionant habitat només pel vigilant que m’obria la porta del carrer i el tècnic que dintre de la seva peixera punxava els vinils que jo portava de casa meva -per això el programa es deia “Els meus discos”-  i atenia les trucades de la gent que ens escoltava. Aquests dies, tot remenant papers, he trobat una carpeta amb alguns dels guions que vaig escriure. Suposo que en aquella època jo no era tan perepunyetes com ara i com que gravava tots els programes -a casa hi ha un parell de caixes amb un centenar de cassetes damunt d’un armari per a la posteritat- no vaig fer gaire arxiu de paper.

Recordo molt gratament el programa que vaig fer amb Josep Maria Bardagí, just la setmana abans que l’Àngel Casas -el fill de la senyora Show- el fitxés per al seu programa a TV3 on es convertiria en l’inoblidable Mestre Bardagí. D’ell m’ha quedat un regal extraordinari: la sintonia del programa, un tema titulat “Sense trampes” que tocava amb Cordes Invisibles, el seu grup d’aleshores. Per si a algú l’interessa diré que “Sense trampes” i la resta de temes pertanyents a una suite que Bardagí va compondre dedicada al món de la màgia i del circ va ser editada finalment el 2002 per Discmedi en un CD interpretat per Cordes Invisibles amb música de Bardagí i cinc temes adicionals d’Astor Piazzolla.

Recordo els programes amb Jordi Sabatés, Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra, Enric Barbat, Conrad Setó, Enric Hernáez, Koniec, Pegasus… També un especial Mompou amb el qual vàrem celebrar els 90 anys del mestre, un altre amb Pau Riba i Toti Soler per celebrar els 15 anys de la publicació de “Dioptria”, un monogràfic dedicat a Cat Stevens amb un personatge -el gat Esteve- que em vaig inventar. Un altre dels programes que no se m’oblidaran va ser la cantada d’havaneres en directe -quatre cantaires i jo dintre del locutori- amb un grup de Blanes que es deia Sa Palomera… Potser aquella nit és la vegada que he suat més en la meva vida.

(continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!