Avui fa quaranta anys de la primera i única actuació dels Beatles a Barcelona. Va ser a la plaça de toros Monumental i conten les cròniques que ens hi vàrem aplegar uns 12.000 espectadors. Més del doble dels que la nit anterior havien anat a la Plaza de las Ventas de Madrid. Dels de casa
Ho sento però avui estic de mala llet. Resulta que els sibarites del Power Point que ara ens dirigeixen l’empresa -col·leccionistes de màsters ben llampants però desconeixedors del que significa respecte per les persones- han decidit que ja no els calien els serveis -“retirada de confiança” ha estat la fòrmula- d’un bon amic i company amb més
Un matí de la setmana passada el nostre carrer va aparèixer amb un parell de parets i uns quants senyals de trànsit decorats amb cors de color blau acuradament pintats amb esprai. Feia molt temps que no veia pel barri una pintada que em cridés l’atenció. I això que just a l’entrada del carrer, a tocar de Sanllehí,
Coses dels dies festers, que donen temps per a tot… Acabo de veure a l’espai “Cuines” de TV3 la senyora Georgina Regàs, experta en gastronomia i mestressa del restaurant Museu de la Confitura de Torrent (Girona) explicant com es fa confitura de maduixes i poma. M’ha fet patxoca conèixer aquesta senyora no pas per la cosa
Dimecres. A primera hora del matí telefono al Q., un company de feina, i em diuen que serà fora durant una temporada llarga. “Si que comença d’hora les vacances”, comento, i em responen que no, que el Q. ha hagut de marxar cap a la Xina a recollir una criatura en adopció. Deu ser que
Viure dia a dia la construcció d’un edifici de nova planta és un bell espectacle. És com assistir a l’execució d’una magna simfonia en la qual tots els instruments de l’orquestra tenen un protagonisme determinat en un moment concret. El moviment de terres i la construcció dels fonaments -màquines, camions, estrèpit- vindrien a ser com
Avui diumenge 12, exactament un mes després del seu ingrés a l’Hospital Clínic amb un greu xoc sèptic, ma mare ha tornat a casa seva en aparents bones condicions. Ara, per apropar-nos a la normalitat, només falta que les obres de casa nostra s’acabin d’una (…) vegada i puguem començar a muntar prestatgeries, calaixeres i altres
¿Per què deu ser que la gent -molta gent, vaja- té la mania de parlar amb les persones malaltes amb un to mel·liflu, afectat i sol·lícit com si s’adrecessin a criatures petites quan en situació de normalitat no ho fan? ¿Serà una variant d’aquell costum -també força generalitzat- de parlar amb els estrangers que se’ns adrecen per fer alguna consulta
“Ja ho veureu, ja. Es van fent grans sense que ens n’adonem”. La frase la recordo amb precisió. De qui va sortir no n’estic tan segur, en canvi. Va ser dita, això sí, en una reunió de pares de l’escola i segurament venia de gent veterana en aquests afers. Vull dir que tenien fills ja grans.
L’escena va tenir lloc un dissabte al vespre a casa del J. i la G. Era al pis que tenien al carrer Vilamarí ja que parlo de finals de 1974 o principis del 1975. La referència cronològica és inequívoca: l’A. estava embarassada del Marc. En aquella època a tots quatre ens agradava King Crimson. Sobretot “Islands”, un
Ara sí que tinc ben clar que bado. Resulta que, tot i que hi passo pel davant amb la moto dues vegades cada dia, fins aquesta mateixa tarda no m’havia adonat que en el local on tota la vida havia estat situada la llibreria Castells, al xamfrà del carrer Balmes amb la Ronda de la Universitat,
Des que sóc militant actiu de la galàxia iPod alguns matins que em desperto d’hora -bé, vull dir més d’hora del que tinc per costum- mandrejo una mica pel llit, activo l’opció de reproducció aleatòria i deixo que l’enginy del senyor Apple em sorprengui. (n’hi ha més) Avui el programa amb què l’atzar m’ha
No és normal que en un dia feiner com el d’avui em posi a aquestes hores a escriure en el Bloc. Si ho faig és perquè tinc festa. Des de fa una pila de mesos havia demanat aquest dimarts de permís a la feina i si els plans haguessin funcionat tal com havíem previst a
La reunió discorre per camins de, diguem-ne, educada normalitat. Si més no en aparença. Serpentejant com un meandre, com qui no diu res ens anem acostant a l’afer que ens ha portat a aquesta trobada. El que cada un dels que ens apleguem al voltant de la taula coneixem perfectament. El “tema”, vaja. (n’hi ha
La Cristina C. -escriptora aficionada i dissenyadora de professió- m’ha trucat per dir-me que acaba de llegir en el suplement cultural de l’Avui la meva crítica del llibre “Lawn Tennis”, de Salvador Company, i molt especialment la part final en la qual m’enfado una mica amb l’individu o indivídua que ha perpetrat el nou disseny de la col·lecció