Secundària Memòria

De cada un d’ells, un poema:

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma: "Poemas póstumos" 1968

M’he mirat al mirall i et veig a tu
-i no hi fa res que el trenqui en mil bocins-.
Ja no sé pas on són els meus confins:
cada esvorall de vidre ens és comú.

I miro ara el pany de paret -nu
de signes, de paraules, de camins-
que resta al meu davant, feu de ningú:
No hi ha reflex que em xucli, nit endins.

La lluna absent signa aquest cel opac:
Sols brilla a trenc de pedra, cicatriu
en forma de corbella, un rastre viu
de sang que arrisca un suïcida escac

i mat a la teva ombra que sorgeix
fit a fit dels teus ulls i em repeteix.

Maria-Mercè Marçal